APLANAR LA CORBA DE L'ODI

Quan ens van confinar de manera insòlita i traumàtica, un torrent de solidaritat i reconeixement cap als professionals de la Sanitat Pública ens va mobilitzar als balcons cada dia a les vuit de la vesprada. Jornada rere jornada ens citàvem a aquesta hora per sentir que formàvem part d’un corrent social que estava fent el possible per aplanar aquella corba de mort i malaltia que escalava a passos de gegant. Semblava que no fèiem massa, mentre el pes queia sobre tots els treballadors dels hospitals i centres de salut. Els aplaudiments van anar llanguint a poc a poc conseqüència del cansament i la duresa del confinament. Als pocs dies algunes d’aquests aplaudiments van esdevenir cassolades contra el govern i la seua gestió d’aquesta crisi.

Els polítics, uns més que altres, han anat emmetzinant l’ambient i pujant el to amb la finalitat d’aconseguir un rèdit partidista a aquesta pandèmia. Utilitzar els morts és una vella tàctica. No forma part de la nova política ni de partits polítics de recent creació. Llançar-se els cadàvers a la cara ha estat l’estratègia que durant massa temps han utilitzat determinats polítics a aquest país. I els ciutadans, el poble hem après bé la lliçó. I la repetim com lloros que no pensen molt bé el que diuen, sense raonar allò memoritzat com una lletania de retret i rancúnia.  

Les escenes que estem veient en alguns carrers de les nostres ciutats, amb enfrontaments entre ciutadans de diferent tendència ideològica ressuscita el duel a garrotades goyesc que tant sembla definir-nos. La discrepància política sols pot expressar-se amb odi i desmesura, arrabassant al contrari la seua condició d’humà i no deixant espai per la solidaritat i el respecte. “De diez cabezas, nueve embisten y una piensa.” El trist poeta sevillà quedaria més desolat encara en comprovar la vigència de la seua afirmació.

S’ha demanat amb insistència la declaració de dol nacional i un reconeixement merescut i sentit a les víctimes. Això s’ha reclamat per, acte seguit, pujar a un autobús per donar-se un bany de clàxons com si de la celebració d’un títol de futbol es tractés. Si realment volem rendir aquest homenatge a tots els morts, recordem que la majoria pertany a la generació que va viure la guerra incivil i la postguerra, que va haver d’esperar gairebé quatre dècades per exercir les seues llibertats (no dos mesos i mig) i que ara se n’han anat sense la companyia i l’acomiadament que els seus éssers estimats els hagués agradat donar-los. Comportar-se amb decència política, altura de mires, civisme social i respecte al diferent hauria d’ésser la resposta natural d’una societat civilitzada i madura democràticament. Sembla que no volem ser conscients de la tragèdia que ha esdevingut amb totes les morts provocades per aquest virus. Pensar que darrere de cada número hi ha un nom i cognoms ens resulta massa aclaparador. El degoteig letal encara no s’ha detingut malgrat que la major duresa sanitària ha passat. Seria desastrós que el nostre caprici conreés de més taüts les nostres ciutats. I tanmateix, serem capaços d’aplanar la corba de l’odi?

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Vinyeta de Rafa Maltés