NI HEROIS, NI SOLDATS

Sembla mentida però ja fa setmanes que cada dia a les vuit eixim als nostres balcons i finestres, per reconèixer amb els nostres aplaudiments la tasca titànica que els nostres sanitaris estan duent a terme per vèncer aquesta pandèmia. Des de diverses instàncies, se’ls lloa i pondera amb el qualificatiu d’herois perquè estan treballant amb una limitació extrema de recursos materials i humans. Certament, la seua actitud és, si més no, heroica, però hauríem d’advertir del perill que tanca aquest adjectiu. En cas contrari, quan tot aquest malson acabe, el magnífic i ingent treball que aquests professionals han realitzat al llarg d’aquests mesos quedarà com una proesa pròpia d’un cantar de gesta.

El personal sanitari està format, sobretot, per professionals dels seu ofici que a més és un dels més importants que hi ha: la cura de la salut, de la nostra salut. El treball que desenvolupen aquestes persones hauria d’ésser reconegut i respectat tot l’any; i la millor manera de respectar la feina que algú fa és dotar-la de mitjans imprescindibles, especialment, si aqueixes persones s’estan jugant la salut per salvar vides. Però cal proveir-los del material necessari sempre, no sols ara o el temps que es perllongue aquesta emergència sanitària. Cal abastir els nostres hospitals i centres de salut dels materials i instruments requerits perquè aquestes persones puguen fer la seua feina amb solvència i rigor. I encara no haurem fet prou: si volem que un treballador senta que seua comesa és valorada, el millor que podem fer és oferir-li unes condicions laborals justes i ben remunerades. Que tot això no es compleix fa molt que venen denunciant-ho els sanitaris. ¿Quants dels metges, infermers, tècnics i auxiliars que estan en primera línia es troben en una situació laboral d’interinitat? Les dades probablement ens esglaien tant com els d’aquesta pandèmia.

Hem de tenir memòria i recordar la important tasca de mobilització social que, durant anys, la marea blanca va desenvolupar per denunciar la privatització de la nostra sanitat pública i el seu desmantellament. Ells van ser més tenaços i persistents que els docents amb la marea verda, però he de dir amb certa amargor que les seues conquestes socials per tal que es frenés la privatització del sistema públic de salut van venir per part de les resolucions judicials. Ni els ciutadans amb el nostre vot, ni les protestes sociasl al carrer van aconseguir revertir un procés de concerts i externalitzacions que ha mostrat, d’una manera vergonyosa i dramàtica, les seues mancances i limitacions. Quan tot açò passe, la ciutadania hauria d’exigir als seus governants la inversió suficient per restablir una sanitat pública digna i dotada de mitjans, amb professionals suficients i ben remunerats. Ho farem?

També se’ls ha vogut qualificar com a soldats, però no ho són de cap exèrcit, ni ells ni nosaltres. Amb les referències a la guerra i la utilització de comparacions bèl·liques, hauríem d’advertir que potser estem deixant pas a un reforçament de posicions autoritàries, com manifesta el filòsof Josep Ramoneda. Tots, els sanitaris i la resta, som ciutadans fent el que humanament podem (ells molt més que nosaltres) per aconseguir que aquesta corba s’aplane i que es salven el major nombre de vides possible. Si som capaços de ser conscients de la importància del nostre paper en aquesta lluita col·lectiva, imitant l’esperit dels japonesos, sabrem que, quan tot açò acabe, serà possible arbitrar una eixida social i solidària que defense el que és de tots i que no deixe ningú enrere. 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu
Il.ustració de l'artista Paco Roca Chorques