DÉU SALVA EL REI

Déu salva el Rei. No hi ha cap dubte. Els incrèduls no tenen cabuda en aquesta columna d’opinió. Ja sé que el filòsof va proclamar la mort de la deïtat, però s’equivocava, com el colom. Déu salva el Rei una i altra vegada, i no hi ha res que cap republicà puga fer.

El pacte tàcit que es va forjar a la Transició entre la Casa Reial i la premsa espanyola se’n va anar en orris fa uns anys. Durant dècades el quart poder ha estat donant-nos una imatge edulcorada i idealitzada d’una família perfecta, que en el fons i en la superfície estava desestructurada, principalment pels excessos sexuals del cap de família. Quines conseqüències ha tingut la ruptura d’aquest idil·li? Que ara sabem el que abans es rumorejava. I res més, perquè Déu va salvar el Rei.

El relat del paper del rei Joan Carles durant la Transició i en la jornada decisiva del colp d’estat (aquest sí) del 23F ni tan sols es va esquerdar quan es van fer públiques unes declaracions del primer president de la democràcia, Adolfo Suárez, afirmant que no tenia intenció de sotmetre a referèndum la monarquia en la nova constitució perquè coneixia per endavant el resultat desfavorable. I Déu va tornar a salvar el Rei. 

Però també vam saber com el Rei es gastava part de l’assignació dels pressupostos generals de l’estat: matant elefants a un país africà amb una ‘amiga íntima’. Que em perdonen els monàrquics pel ridícul eufemisme. Llavors la qüestió es va solucionar amb una imatge inèdita d’un monarca demanant perdó amb cara de gos abandonat. Va resultar convincent. I els defensors dels drets dels animals es van fastiguejar. Déu va salvar el Rei, però no l’elefant. 

Tot això va ocórrer enmig de la tempesta del cas Noos, que ha portat al gendre del Rei, Iñaki Urdangarín, a la garjola, però no a la seua filla, que sols la trepitja per visitar el seu estimat espòs, sense que cap imatge haja transcendit en l’era d’Internet i de les xarxes socials. En aquesta ocasió la ‘teoria de l’amor’ també va funcionar i és l’estat qui ha indemnitzat Cristina de Borbó. Tanmateix, la pressió i els escàndols van fer que el rei Joan Carles, que poc temps abans afirmava estar en forma per seguir exercint com a Cap de l’Estat, fes un pas enrere a favor del seu fill, el monarca més preparat per al càrrec de la història d’Espanya. Es va fer ràpid perquè els clamors de referèndum (paraula maleïda) quedaren silenciats. I va funcionar. I un altre cop hem tornat a veure les instantànies familiars, tintades de colors pastís, amb el capvespre i el mar al fons. De què ens sonarà tot allò? Déu, en la seua infinita misericòrdia, salva al Rei, com ha de ser.

I el nou monarca va pronunciar un discurs, un dia d’octubre, d’un any, dirigit a una part d’Espanya, amb una mena de biaix ideològic. I va ser ell qui va salvar Espanya. Però, aleshores, les clavegueres de l’estat es van obrir i la immundícia va començar a traspuar. De sobte semblava que la modèlica monarquia espanyola havia estat enriquint-se il·lícitament, és a dir, cobrant comissions il·legals a canvi de sucosos contractes en països amics, com ara Aràbia Saudita. Però és que els espanyols som molt penells i, clar, un dia som monàrquics i, a l’endemà, ens aixequem republicans. Però no va passar res, perquè Déu va salvar el Rei d’una comissió parlamentària. Era tot despit amorós i sexual i així el patrimoni dels nostres monarques continua essent un misteri inescrutable. Ja se sap: el xantatge d’alguns comissaris només és vàlid quan es tracta de ministres de partits suposadament republicans. Ni escac, ni mat.

A quina conclusió hi podem arribar? Doncs que Déu salva el Rei. No hi ha cap dubte. I per a tota la resta, farem que semble una democràcia. Amen, Jesús.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa