NO NOMÉS FAN MAL ELS COPS

No solo duelen los golpes presenta l’experiència personal de l’actriu, comunicadora i activista feminista Pamela Palenciano en la seua primera relació de festeig. Fou una relació que es va tornar violenta amb el pas dels  anys que va durar. Aquesta és la presentació d’aquest monòleg teatral que de forma cíclica es representa en l’imprescindible Teatro del Barrio de Madrid.

 

A l’inici de la representació, Palenciano ens adverteix que sacsejarà els prejudicis sobre els quals s’assenta el nostre pensament,, que ens incomodarà i ens qüestionarà. També ens informa que ha rebut dues denuncies, ja arxivades, per part de l’ultradreta, pel contingut del monòleg. A continuació, Palenciano ens va desvetllant la història universal de les violències masclistes i la construcció dels estereotips que generen la desigualtat estructural que permet exercir la violència sobre una altra persona, en tots els seus nivells, no sols entre homes i dones.

 

La pròpia creadora afirma que l’obra “es una apuesta para ir de lo personal a lo político”. Al monòleg ens descobreix que en el seu procés personal de teràpia va suposar un punt de presa de consciència quan la psicòloga li va dir que no només fan mal els cops. Aquest projecte va començar com una exposició fotogràfica al 2003. Més endavant va evolucionar a un taller de prevenció del a violència per instituts. Actualment presenta com a obra teatral un monòleg sobre violència masclista, una violència que molt sovint ens costa reconèixer.

 

Palenciano parteix d’ella mateixa i dels personatges que interpreta. Amb humor àcid, ironia, sarcasme i la ruptura de la quarta paret, Pamela ens involucra en el seu relat aconseguint que ens fem preguntes i generem pensament crític. Amb l’ajuda de la mimesi i d’un llenguatge directe i inclús groller, ens interpel·la com a públic fent paleses les petjades, moltes vegades invisibles, dels patriarcat que ens sotmet a tots, homes i dones, amb les formes edulcorades i irreals de l’amor romàntic.

 

No solo duelen los golpes té una durada d’una hora i mitja. És representada pel públic general i adult, però tot adolescent hauria de veure-la. L’escenografia és senzilla; consta d’un banc de ferro, situat entre el centre i els prosceni de l’escenari. A una banda, suspesa en l’aire, hi ha una perxa amb una jaqueta que queda penjada durant tota l’obra. Amb els canvis de llum i de veu de Pamela, van prenent cos totes les desigualtats de les quals som testimoni diàriament i que contemplem des de la nostra situació de privilegi. L’espectable no compta amb música durant la representació, encara que Palencia ens regala el seu cant en un parell d’ocasions, heretat de la seua àvia materna, l’únic mèrit vital de la qual fou criar set fills; i l’americanisme ‘acuerpar’ que significa ‘enfortir, recolzar, sustentar’.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

 

NO SOLO DUELEN LOS GOLPES

No solo duelen los golpes presenta la experiencia personal de la actriz, comunicadora y activista feminista Pamela Palenciano en su primera relación de noviazgo. Fue una relación que se tornó violenta con el paso de los años que duró. Esta es la presentación de este monólogo teatral que de forma cíclica se representa en el imprescindible Teatro del Barrio de Madrid.

 

Al inicio de la representación, Palenciano nos advierte de que va a sacudir los prejuicios sobre los que se asienta nuestro pensamiento, que nos va a incomodar y a cuestionar. También nos informa de que ha recibido dos denuncias, ya archivadas, por parte de la ultraderecha, por el contenido de ese monólogo. A continuación, Palenciano nos va desvelando la historia universal de las violencias machistas y la construcción de los estereotipos que generan la desigualdad estructural que permite ejercer la violencia sobre otra persona, en todos sus niveles, no solo entre hombres y mujeres. 

 

La propia creadora afirma que la obra “es una apuesta para ir de lo personal a lo político”. En el monólogo nos descubre que en su proceso personal de terapia supuso un punto de toma de consciencia cuando la psicóloga le dijo que no solo duelen los golpes. Este proyecto comenzó como una exposición fotográfica en 2003. Más tarde evolucionó en un taller de prevención de la violencia para institutos. Actualmente presenta como obra teatral un monólogo sobre violencia machista, una violencia que muchas veces nos cuesta reconocer.

 

Palenciano parte de sí misma y de los personajes que interpreta. Con humor ácido, ironía, sarcasmo y la ruptura de la cuarta pared, Pamela nos involucra en su relato consiguiendo que nos hagamos preguntas y generando pensamiento crítico. Con la ayuda de la mímesis y de un lenguaje directo e incluso soez, nos interpela como público haciendo patentes las huellas, muchas veces invisibles, del patriarcado que nos somete a todos, hombres y mujeres, con las formas edulcoradas e irreales del amor romántico.

 

No solo duelen los golpes tiene una duración de una hora y media. Es representada para público general y adulto, pero todo adolescente debería verla. La escenografía es sencilla; consta de un banco de hierro, colocado entre el centro y el proscenio del escenario. A un lado, suspendida en el aire, aparece una percha con una chaqueta que queda colgada durante toda la obra. Con los cambios de luz y de voz de Pamela, van tomando cuerpo todas las desigualdades de las que somos testigos a diario y que contemplamos desde nuestra situación de privilegio. El espectáculo no cuenta con música durante la representación, aunque Palenciano nos regala su canto en un par de ocasiones, heredado de su abuela materna, cuyo único mérito vital fue criar a siete hijos; y el americanismo ‘acuerpar’ que significa ‘fortalecer, robustecer, respaldar, sustentar’.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

EL CAP DEL DRAC

La cabeza del dragón, un obra marginal de Valle-Inclán, fou la primera obra que vaig llegir del geni gallec. Fa ja més de tres dècades –rondaven els vuitanta– i tot just feia uns mesos que havia arribat al BUP. L’encarregada de posar llum a aquella farsa infantil en les nostres ments adolescents fou una de les professores que em van ensenyar a estimar la literatura només escoltant-la. Fou la mateixa treballadora de les lletres que, anys després, em va acompanyar en la meua primera lectura de Luces de bohemia. Un grapat de lustres després em retrobe amb aquesta obra al Teatro María Guerrero de Madrid, de la mà de la directora Lucía Miranda (Valladolid, 1982) que ha dut a terme una posada en escena valenta i canalla. Així m’ha tornat aquella brillantor adolescent en la mirada en descobrir quelcom genuí i nou.

 

La quarta paret cau i el teatre esdevé un taulat de titelles gegants per educació de prínceps. El que encara no sabem quan hi entrem, ens trobem amb don Ramon assegut en la platea i ocupem els nostres seients és que els prínceps som nosaltres. Perquè Miranda invoca la nostra mirada infantil. Valle va escriure aquesta obra per participar en el projecte de “Teatro para niños” de Jacinto Benavente. Ho va fer perquè estava convençut que allà era on es trobava la renovació del teatre espanyol. No obstant això, l’obra no fou ben acollida per la crítica perquè la van considerar inadequada pels més joves. I és que raó no els mancava. Com molt bé ens adverteix la seua directora, en la farsa “reside un impulso punky de destrucción de los mundos tradicionales, de acabar con la norma establecida”. Aquesta afirmació pot resultar incomprensible amb la història d’un jove Príncep Verdemar que es rebel·la davant el designi heretat, alliberant a un follet tancat pel seu pare, i que comença un viatge per trobar-se a sí mateix. La seua missió consistirà a lliurar la princesa de ser devorada pel drac. A simple vista no és més que un conte de fades per nens. Però, què ocorre si tenim en compte les paraules de Valle a La lámpara maravillosa?

 

“Cuando mires tu imagen en el espejo mágico, evoca tu sombra de niño, quien sabe del pasado, sabe del porvenir”. El que ocorre aleshores és que un dels nostres desitjos es fa realitat de la mà de la gènia Miranda. Ens mirem a l’espill valle-inclanesc i la caricatura creix de forma espontània. I és en aquell instant quan esclata la proposta carnavalesca i festiva que ens porta a preguntar-nos què és la tradició, com hem de portar i assentar els nostres clàssics al món actual. ¿És possible no morir en l’intent d’acabar amb el drac i aconseguir el preuat trofeu del seu cap? Després de noranta minuts de festa de colors i representació hedonista, ixes del teatre amb la certesa que sí. Amb un elenc d’actors que no arriba a la trentena i amb la veu profunda en off de José Sacristán, Miranda aconsegueix una meravellosa sàtira del nostre món, de la política actual, de la nostra diversitat afectivo-sexual de la mà d’un dels clàssics noventayochistas. Ho fa de manera desenfadada, amb humor i amb molta música. Que no manque el cant i el ball. I si cal, invoquem a la més gran. Valle estaria content, perquè “los bufones somos buenos para la gente holgazana”. Ja sabem quina és la funció del bufó a les obres shakespearianes: revelar-nos la veritat de la nostra vida i de la nostra levitat. Què poder fer mentrestant? Riure i passar-ho bé. Au!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

LA CABEZA DEL DRAGÓN

La cabeza del dragón, un obra marginal de Valle-Inclán, fue la primera obra que leí del genio gallego. Hace ya más de tres décadas –rondaban los ochenta– y apenas hacía unos meses que había llegado al BUP. La encargada de iluminar aquella farsa infantil en nuestras mentes adolescentes fue una de las profesoras que me enseñó a amar la literatura con solo escucharla. Fue la misma trabajadora de las letras que, años después, me acompañó en mi primera lectura de Luces de bohemia. Un puñado de lustros después me reencuentro con esta obra en el Teatro María Guerrero de Madrid, de la mano de la directora Lucía Miranda (Valladolid, 1982) que ha llevado a cabo una puesta en escena valiente y canalla. Así me ha devuelto aquel brillo adolescente en la mirada al descubrir algo genuino y nuevo.

 

La cuarta pared cae y el teatro se convierte en un tablado de marionetas gigantes para educación de príncipes. Lo que aún no sabemos cuando entramos, nos encontramos con don Ramón sentado en la platea y ocupamos nuestras asientos es que los príncipes somos nosotros. Porque Miranda invoca nuestra mirada infantil. Valle escribió esta obra para participar en el proyecto de “Teatro para niños” de Jacinto Benavente. Lo hizo porque estaba convencido de que ahí se encontraba la renovación del teatro español. Sin embargo, la obra no fue bien acogida por la crítica porque la consideraron inadecuada para los más jóvenes. Y es que razón no les faltaba. Como muy bien nos advierte su directora, en la farsa “reside un impulso punky de destrucción de los mundos tradicionales, de acabar con la norma establecida”. Esta afirmación puede resultar incomprensible si se tiene en cuenta que nos encontramos con la historia de un joven Príncipe Verdemar que se rebela ante el designio heredado, liberando a una duende encerrado por su padre, y que comienza un viaje para encontrarse a sí mismo. Su misión consistirá en librar a la princesa de ser devorada por el dragón. A simple vista no es más que un cuento de hadas para niños. Pero, ¿qué sucede si tenemos en cuenta las palabras de Valle en La lámpara maravillosa?

 

“Cuando mires tu imagen en el espejo mágico, evoca tu sombra de niño, quien sabe del pasado, sabe del porvenir”. Lo que acontece entonces es que uno de nuestros deseos se hace realidad de la mano de la genia Miranda. Nos miramos en el espejo valle-inclanesco y la caricatura crece de forma espontánea. Y es en ese instante cuando estalla la propuesta carnavalesca y festiva que nos lleva a preguntarnos qué es la tradición, cómo debemos traer y asentar a nuestros clásicos en el mundo actual. ¿Es posible no morir en el intento de acabar con el dragón y conseguir el preciado trofeo de su cabeza? Después de noventa minutos de fiesta de colores y representación hedonista, sales del teatro con la certeza de que sí. Con un elenco de actores que no llega a los treinta y con la profunda voz en off de José Sacristán, Miranda consigue una maravillosa sátira de nuestro mundo, de la política actual, de nuestra diversidad afectivo-sexual de la mano de uno de los clásicos noventayochistas. Lo hace con desenfado, con humor y con mucha música. Que no falte el canto y el baile. Y si es necesario invocamos a la más grande. Valle estaría contento, porque “los bufones somos buenos para la gente holgazana”. Y ya saben cuál es la función del bufón en las obras shakesperianas: revelarnos la verdad de nuestra vida y de nuestra levedad. ¿Qué podemos hacer mientras tanto? Reírnos y pasarlo bien.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

OLATZ VÁZQUEZ I LA MORT SERENA

Si és possible captar la bellesa de la mort, sense dubte Olatz Vázquez ho ha aconseguit. El 9 de juny de 2020, Olatz Vázquez, una jove periodista i fotògrafa biscaïna de vint-i-sis anys, rebia la pitjor de les notícies: patia d’un càncer gàstric amb metàstasi. A partir d’aquell moment, Olatz va començar a narrar i documentar gràficament el procés de la seua malaltia. Ho va fer a través de la fotografia, llenguatge que domina, i ens ho va fer arribar a través de les xarxes socials, fins el 19 d’agost de l’any passat en què publicava la darrera imatge acompanyada d’un text ple de crua i fràgil humanitat. Olatz va morir el 3 de setembre de 2021 als vint-i-set anys.   

 

Pitjor que la pròpia malaltia i el seu tractament, fou sentir-se abandonada fins que va arribar el diagnòstic que es va endarrerir fins un any i mig després de consultes i proves erràtiques. “Jamás pensé que diría esto, pero tengo cáncer. Cáncer de estómago. Todavía me cuesta escribirlo, más leerlo, pero sé que es parte del proceso: la aceptación y la normalización de vivir con una enfermedad grave". Així va verbalitzar Olatz Vázquez l’anunci fatal en una xarxa social. La Covid-19 i el col·lapse sanitari foren decisius en el retard del dictamen ja que, com tots sabem, el diagnòstic precoç és determinant per la cura d’aquesta dura malaltia. Es calcula que unes cinquanta-cinc mil persones van començar el seu tractament de càncer tard com a conseqüència de la pandèmica. També va voler denunciar-ho.

 

"No quiero dejar de hacer lo que me gusta, ni ocultar por aquí esta realidad que me ha tocado vivir y de la que estoy segura que aprenderé mucho. Todo va a ir bien. Seguimos". Olatz va utilitzar la fotografia per afrontar la seua malaltia i bolcar les pors i la tristesa. També va treballar amb la seua psicòloga els tres sentiments negatius que la van abordar junt amb el càncer: por, culpa i enveja. A través de les seues fotografies, ens va col·locar davant del procés pel qual passa una persona a la qual li diagnostiquen un tumor. Olatz va donar visibilitat a la quotidianitat de les visites freqüents a l’hospital, a les sessions de quimioteràpia i als seus efectes secundaris, a la pèrdua de cabell, als seus temors i també a l’amor del seu company. Ho va fer amb la peculiaritat de la seua mirada íntima, humana i delicada, però també amb la cruesa de la realitat que estava vivint. Encara que és impossible perdre la por a la malaltia, va arribar a afirmar que “se puede ser feliz teniendo cáncer”, porque el hospital “no es un lugar horrible, sino un sitio con luz, con personas que sonríen, que te hablan y que te cuentan”.

 

Amb les seues fotografies, va documentar i normalitzar una malaltia terrible. Va buscar referents fotogràfics que l’hagueren fotografiat, “pero no encontré la visión del enfermo; siempre eran familiares, parejas, desconocidos. Me pareció interesante a nivel artístico reflejar el cáncer desde el punto de vista del paciente". Olatz es va iniciar en la fotografia de forma autodidacta. El valor de les seues instantànies no radica en qüestions tècniques, sinó en la seua sensibilitat i en la fermesa de la seua mirada, també en la seua valentia i en la seua personalitat única. El seu llegat artístic i la seua denúncia social mereixen perdurar.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge d’Olatz Vázquez publicada a Instagram

 

 

OLATZ VÁZQUEZ Y LA MUERTE SERENA

Si es posible captar la belleza de la muerte, sin duda Olatz Vázquez lo ha logrado. El 9 de junio de 2020, Olatz Vázquez, una joven periodista y fotógrafa vizcaína de veintiséis años, recibía la peor de las noticias: sufría un cáncer gástrico con metástasis. A partir de aquel momento, Olatz empezó a narrar y documentar gráficamente el proceso de su enfermedad. Lo hizo a través de la fotografía, lenguaje que domina, y nos lo hizo llegar a través de las redes sociales, hasta el 19 de agosto del año pasado en que publicaba la última imagen acompañada de un texto lleno de cruda y frágil humanidad. Olatz murió el 3 de septiembre de 2021 a los veintisiete años. 

 

Peor que la propia enfermedad y su tratamiento, fue sentirse abandonada hasta que llegó el diagnóstico que se retrasó hasta un año y medio después de consultas y pruebas erráticas. “Jamás pensé que diría esto, pero tengo cáncer. Cáncer de estómago. Todavía me cuesta escribirlo, más leerlo, pero sé que es parte del proceso: la aceptación y la normalización de vivir con una enfermedad grave". Así verbalizó Olatz Vázquez el anuncio fatal en una red social. La Covid-19 y el colapso sanitario fueron decisivos en el retraso del dictamen ya que, como todos sabemos, el diagnóstico precoz es determinante para la cura de esta dura enfermedad. Se calcula que unas cincuenta y cinco mil personas iniciaron su tratamiento de cáncer tarde como consecuencia de la pandemia. También quiso denunciar esto.  

 

"No quiero dejar de hacer lo que me gusta, ni ocultar por aquí esta realidad que me ha tocado vivir y de la que estoy segura que aprenderé mucho. Todo va a ir bien. Seguimos". Olatz utilizó la fotografía para afrontar su enfermedad y volcar sus miedos y tristeza. También trabajó junto a su psicóloga los tres sentimientos negativos que la abordaron junto al cáncer: miedo, culpa y envidia. A través de sus fotografías, nos puso frente al proceso por el que pasa una persona a la que le diagnostican un tumor. Olatz dio visibilidad a la cotidianeidad de las visitas frecuentes al hospital, a las sesiones de quimioterapia y a sus efectos secundarios, a la pérdida de cabello, a sus temores y también al amor de su compañero. Lo hizo con la peculiaridad de su mirada íntima, humana y delicada, pero también con la crudeza de la realidad que estaba viviendo. Aunque es imposible perder el miedo a la enfermedad, llegó a afirmar que “se puede ser feliz teniendo cáncer”, porque el hospital “no es un lugar horrible, sino un sitio con luz, con personas que sonríen, que te hablan y que te cuentan”.

 

Con sus fotografías, documentó y normalizó una enfermedad terrible. Buscó referentes fotográficos que la hubiesen fotografiado, “pero no encontré la visión del enfermo; siempre eran familiares, parejas, desconocidos. Me pareció interesante a nivel artístico reflejar el cáncer desde el punto de vista del paciente". Olatz se inició en la fotografía de forma autodidacta. El valor de sus instantáneas no radica en cuestiones técnicas, sino en la sensibilidad y en la firmeza de su mirada, también en su valentía y en su personalidad única. Su legado artístico y su denuncia social merecen perdurar.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Última imagen de Olatz Vázquez publicada en Instagram

 

 

COORDINADOR DEL MALESTAR

Tots sabem que la salut mental dels infants, adolescents i joves ha patit un deteriorament general com a conseqüència de la pandèmia que hem viscut. S’ha d’assenyalar que la situació social excepcional provocada pel confinament i les restriccions patides han empitjorat la ja malmesa salut mental dels més joves. la sanitat pública i els serveis socials a penes tenen mitjans per atendre la creixent demanda d’aquesta assistència fonamental.

 

Sempre dic a les meues classes que els centres educatius són societats en miniatura on els nostres estudiants poden descobrir tots els models social que trobaran a la seua vida adulta. De la mateixa manera, com en la societat, la convivència és cada dia més complexa i difícil, perquè els grups humans són cada cop més diversos i heterogenis. Qui haja transitat per les aules durant les tres darreres dècades, entendrà perfectament les dificultats de què parle. Un aula de qualsevol centre educatiu no té absolutament res a veure amb els grups d’alumnes dels anys vuitanta i noranta.

 

A aquesta creixent dificultat, als docents se’ns ha demanat que exercim de psicòlegs, d’assistents social, de pares i mares... Tot això ha anat de la mà del deteriorament de les nostres condicions de treball (pujada de ràtios i de càrrega lectiva des de la crisi de 2008 que encara no s’ha recuperat a la Comunitat de Madrid, per exemple). A més, com tot treballador, sentir-nos valorats passa pel conegut reconeixement salarial que no sols no s’han complit amb la revaloració dels nostres sous, sinó que patim, des de fa més d’una dècada, una històrica baixada de les nostres retribucions i una congelació salarial durant anys. Deixant de banda la qüestió econòmica (que no és fútil), els professors de Secundària hem vist com la càrrega de feina ha anat en augment com a conseqüència de la burocratització de la nostra tasca, del major nombre d’alumnes per aula i un augment de les hores de classe. A tot això, s’ha d’afegir que en trenta anys hem patit sis reformes educatives. Quan vaig desembarcar a aquesta professió fa més de vint anys, la qüestionada   LOGSE estava assentant-se als nostres centres. Des d’aleshores, he patit cinc lleis orgàniques educatives: LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE i, ara, LOMLOE. Dic tot això no per lamentar-me i per que us compadiu de mi i de tots els meus col·legues, sinó per què enteneu el nostre escepticisme i desencant davant d’aquells que haurien de garantir la igualtat d’accés a la millor educació possible dels nostres joves en les mans dels quals quedarà la societat del futur.

 

Aquest curs entra en vigor la LOMLOE (no sabem per quant de temps) que contempla la creació de la figura del Coordinador de Benestar i Protecció. Aquest ha de pertànyer a l’equip docent i ser nomenat per la direcció del centre. Sembla que les competències d’aquest professional no estan clares encara que ha de velar per la bona convivència al centre, estar atent als casos d’assetjament al recinte educatiu i a les xarxes socials, i denunciar la violació de la llei de protecció de dades en menors mitjançant la publicació d’imatges de contingut sexual o violent. La pregunta que em faig davant d’aquest tasca ingent és: quan se suposa que el meu col·lega designat ha de fer tot això? La llei estatal no especifica una reducció de la càrrega lectiva per tal que el docent en qüestió puga escometre aquesta tasca. Si, de cas, se li llevarà alguna guàrdia o hora complementària. Per descomptat, tampoc té un complement salarial per dur a terme aquesta labor d’una complexitat més que notable. Se li pot exigir a aquest docent responsabilitat alguna amb unes condiciones de treball semblants? A més, a l’inici de curs, els Coordinadors de Benestar hauran de realitzar un curs de trenta hores per rebre la formació necessària. Honestament, em sembla un insult a tots els professionals de la Psicologia d’aquest país.

 

D’aquesta manera, les administracions públiques, estatal i autonòmica, volen solucionar la papereta de la creixent demanda d’atenció de la salut mental dels nostres joves. És això seriós? Aquesta tasca hauria de ser feta per psicòlegs titulats amb el coneixement i l’experiència necessàries per saber com actual davant un intent de suïcidi (autòlisi) o autolesions. La salut mental dels alumnes no pot dependre de la major o menor sensibilitat dels professors envers aquest tema. Estem parlant d’un tema cabdal. La resta són pegats, a cost zero, que cerquen el titular fàcil als mitjans de comunicació. Gose dir que actualment la complexitat és tal que cada centre educatiu hauria de comptar amb un professional de la Psicologia que atengués la salut mental del alumnes (i també dels docents). Pel que fa a la convivència, tot centre educatiu hauria de tenir un programa de mediació de conflictes en el qual participen alumnes i docents. Però per dur a terme tot això és necessari invertir en recursos humans: baixar ràtios, tornar a les divuit hores lectives i dedicar hores per millorar la convivència als centres. Això faria possible que els professors poguérem fer una tasca d’observació dels nostres alumnes amb la calma necessària. ¿Com se suposa que hem de detectar possibles casos d’assetjament escolar quan hem d’anar corrents d’una classe a una altra en jornades de feina saturades de tasques i reunions?

 

Por últim, no som ni màrtirs ni herois. Sols som professors, persones amb limitacions que ho fem el millor que podem, intentant d’aprendre sempre. Com mantenim la il·lusió?, es preguntaran. Per mi la clau es troba en dos punts cabdals: perseverar en el bon fer professional, fruit de l’experiència de més de dues dècades, i centrar-me en les persones, amb noms i cognoms, que estan a les meues mans cada curs. Això no treu perquè puga cometre errors en l’exercici de la meua professió, com tots els humans. 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu