LAURENCIA

Què ocorre amb les víctimes d’estupre quan tot passa? Com és la seua vida després? Aconsegueixen sobreposar-se a una agressió que deixa una ferida tan profunda? Com reacciona el seu entorn? És possible tornar a la normalitat? A totes aquestes preguntes tracta de trobar resposta Alberto Conejero en la seua obra Laurencia, un monòleg escrit a partir del personatge de protagonista de Fuenteovejuna de Lope de Vega. Conejero, que va versionar l’obra del creador de la “comedia nueva” al 2017, s’apropa a la intimitat d’aquest personatge per mostrar-nos-el al final del seu periple per la Terra. “Se cumple ya mi tiempo. No temo la hora: es la ley de las bestias y la de los hombres.” Amb dolçor i serenitat ens comença a parlar Laurencia, que pren el cos i la veu d’una sublim Ana Wagener, amb la intenció de no referir-nos els fatídics fets ocorreguts en el poble cordovès al 1476. Es dirigeix a nosaltres, travessant els segles i la ficció, per explicar-nos el que queda després de la barbàrie: “un puñado de fantasmas” que “nos hemos acostumbrado a las ausencias”. És menester contestar-li que aquesta trobada en la memòria es produeix en la imaginació de tots els que, a colp de llaurar el temps, anem fent anys i deixant-nos els dies als solcs del viure. “Aquí los muertos están más vivos que en ningún otro sitio”.

 

Gràcies al muntatge d’Aitana Galán posat en escena en la intimitat de la Sala Tirso de Molina del Teatro de la Comedia, Laurencia, “única hija de Esteban, un labrador de ovejas, y de Laurencia, labradora”, ens parla de la seua mare, que era “como una vasija hasta el borde que nunca se derramaba”, però sentencia que “la belleza siempre es una maldición”. Per això, ens conta com la va perdre de forma prematura, sense obtenir resposta a cap de les seues preguntes, perquè “las mujeres morían “de repente” y a nadie le importaba”, perquè havia d’acostumar-se als atzars de la vida, i carregar-los al pit o a les espatlles o on es poguera per tal de seguir endavant. Laurencia, que porta el nom de la seua mare, se rebel·la contra l’oblit i proclama que “mi recuerdo es mi corona”. I ens relata com va créixer sense ella, “hija sola y sola entre hombres” fins que va arribar la pubertat i la primera sang i va ser apartada. La ignorància i la manca de respostes a les seues preguntes ens recorden que moltes vegades vivim sense saber explicar les coses que ens ocorren, “sin una palabra para nombrarlas”.

 

Tot això ens ho conta mentre Antonia Jiménez toca la seua guitarra flamenca i conrea una estora de notes musicals sobre la qual cauen les paraules de Laurencia. “El amor es deseo de hermosura”, li va dir un dia amb tristesa sa mare. Ho recorda mentre flirtejava amb Frondoso i es preguntava sobre la natura de les relacions humanes. El veredicte és implacable i descarnat. La seua lucidesa ens aclapara: “Mi padre nunca tuvo más amor que a su propia persona”. Potser ella podrà fer-ho millor? Enmig d’aquest remolí emocional, comença a forjar-se la tempesta i a tenir notícia dels excessos del Comanador. I de bell nou, ens esperona amb la seua clarividència. Celebrar els morts dels altres, callar i mirar cap a un altra banda davant de les primeres violacions pensant que “a nosotras no nos iba a pasar” acaba per atènyer-nos. Reconeix que van sentir “alivio porque eran otras” les ultratjades, una consol que va acabar convertit en vergonya.

 

L’esperança de vegades trampeja: no és possible seguir vivint perquè la vida torne, quan s’ha impugnat el sagrat que té. És impossible no tornar a contar-ho, com no és possible oblidar-ho. El dictamen de Laurencia és rigorós: no van ser herois perquè no hi va haver res èpic en aquell assassinat atroç, per molt just i merescut que fos. Per què els humans seguim fent d’aquesta Terra un infern per al proïsme? De l’estampa d’Ana Wegener, una Laurencia al llindar del traspàs, emergeix la imatge, tan poderosa com dolorosa, de Cristina Marín-Miró, aquella Laurencia jove i ufana que crida la seua ràbia, exhibint la seua nuesa humiliada, després que el Comanador i els seus homes hagen consumat l’ultratge. És una Laurencia d’una Fuenteovejuna potent i descarnada, dirigida per primera vegada per una dona, Rakel Camacho. Però sembla que no és sols teatre, ja que és tan vell com repetit: el cos de les dones convertit en arma de guerra. Companyes, Ana, Cristina, Rakel, teniu present que si la guerra torna a la nostra terra, els nostres pits caiguts i els nostres cossos decadents no es lliuraran de la infàmia i de la deshonra. La violència sols engendra violència: “¿Es el asesinato del Comendador lo único que pudimos engendrar?”

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu