EL CAPTIU

Per a alguns, els mites són intocables, especialment, si es tracta de vaques sagrades. Tanmateix, si ens parem esment i observem amb calma, ens adonarem que el que els ha convertit en llegenda ha estat precisament la seua vulnerabilitat. Miguel de Cervantes va tenir una vida atzarosa, es podria inclús afirmar que fou dissortada. Els problemes econòmics, familiars i legals van marcar el seu pas per la Terra. Tota la seua vida va estar perseguint l’èxit com a escriptor, fama que sols li va arribar al final del seu periple vital. Per això, va mirar de reüll amb enveja el triomf dels seus coetanis, especialment el de Lope de Vega. No va ser l’únic que va veure amb suspicàcia la celebritat incontestable del Fénix de los ingenios. Va morir sabent que havia deixat una obra notable, però sense saber que seria l’obra cimera de la Literatura Universal. Tot això va marcar la seua personalitat i la seua visió del món que va reflectir en la seua manera d’escriure i en el seu personatge immortal.

 

De tots els infortunis pel que va haver de transitar del que menys informació tenim és del seu captiveri en Alger que va durar cinc anys. Al 1575, de tornada a Espanya des de Nàpols a bord de la galera Sol, va ser capturar junt amb el seu germà Rodrigo. Va ser fet esclau. La fatalitat de portar damunt dues cartes de recomanació de don Juan de Àustria i del duc de Sessa va fer pensar als seus raptors raptors que era una persona important i adinerada. Per això, van demanar cinc-cents escuts d’or per ser alliberat. La seua mare va aconseguir reunir una certa quantitat de diners que no era suficient per què ambdós foren posats en llibertat. Miguel va decidir que fos el seu germà el que tornara a la Península. Cervantes tenia gairebé trenta anys quan va ser segrestat i ja havia patit la paràlisi de la seua mà esquerra, com a conseqüència de la seua participació en la batalla naval de Lepant al 1571.

 

El captiveri de Cervantes a Alger sempre ha estat envoltat en un halo de misteri, perquè va intentar escapar fins en quatre ocasions i fou interceptat o descobert altres tantes vegades. Sempre es va responsabilitzar dels plans de fuga quan van ser detinguts. El que resulta sorprenent és que no fos executat per aquest motiu, pel seu caràcter reincident i sabent les tortures exemplaritzants que s’infligien als díscols. Així mateix, va estar a punt d’ésser deportat a Constantinoble, situació que haguera fet encara més difícil el seu rescat. En aquells anys, el bei o governador turc d’Alger era Hàssan Baixà que va arribar a tenir-lo encadenat i apartat de la resta, en el seu presidi, durant cinc mesos. Alguna biografia de l’autor més universal ja insinua, de forma més o menys implícita, el que Alejandro Amenábar ha exposat en la seua última cinta El cautivo i que ha escandalitzat les ments decent i benpensants.

 

Tanmateix, no s’han adonat que Amenábar ha volgut fer una pel·lícula cervantina. Hi veiem un Cervantes jove i atractiu, malgrat la seua lesió, capaç de fascinar els seus companys i al mateix Hàssan Baixà amb les seues històries, como si es tractara d’una nova Xahrazad. Són relats on es barreja la realitat amb la ficció i on la fantasia és un ingredient fonamental. Amenábar ens presenta un Cervantes conscient que l’única manera de suportar i superar la situació límit en la qual es troba és mitjançant la imaginació i la solidaritat amb els seus companys. També deixa constància en diferent seqüències de la petjada profunda que va deixar el captiveri en la seua obra literària: no sols en El Quijote, amb la història del captiu, la mora Zoraida o altres capítols tan arxiconeguts com el dels molins de vent, sinó amb Los trabajos de Persiles y Sigismunda o El trato de Argel, entre altres. El perspectivisme cervantí, tan necessari en la vida, el trobem en la presència dels diferents narradors: a banda del protagonista, rondaller de contes, Antonio de Sosa, interpretat per un insubstituïble Miguel Rellán, exerceix de narrador de la història, com si d’un Cervantes ancià es tractara. Perquè, si s’apropen a l’obra cervantina, trobaran una visió polièdrica i rica de la realitat, no per ser jutjada sinó per ser entesa.

 

Així Amenábar s’endinsa en la història, espinosa i inenarrable per alguns, de la seua relació amb Hàssan Baixà. Però no recorre al relat monolític i romantitzat, tampoc es deixa portar pel morbo, extrems que hagueren resultat fàcils. Sí aconsegueix, en l’elecció dels dos protagonistes, crear una química difícil de descriure amb paraules. Julio Peña i Alessandro Borghi ens brinden dues interpretacions veraces i convincents enmig del somieig del captiveri d’Argel. Els diàlegs entre ambdós i la mirada blava de Hàssan Baixà ens permet entendre el comportament de Cervantes, més enllà de l’instint de supervivència. Hàssan Baixà, venecià de naixement i otomà per atzars semblants al rapte de Cervantes, li confessa que la crueltat és el que li ha permès de sobreviure  i mantenir la seua posició i que no creo en l’amor, sols en els piccoli piaceri. Un ingenu Cervantes es manté ferm en la seua fe en Venus, encara que es deixa seduir per un Alger babilònic i hedonista.

 

Com els deia, Amenábar ha entès l’essència de l’obra cervantina que no és altra que la bondat amb els éssers humans, una generositat que emana de la comprensió. Quien leyó El Quijote, lo sabe, que diria el Fénix de los ingenios. I, per això, resulta versemblant la relació amorosa i sexual entre Miguel de Cervantes i Hàssan Baixà, molt especialment, la reacció del turc davant la possibilitat d’alliberament de l’alcalaí.  Al final, sembla que un amor, capaç de respectar la voluntat de l’ésser estimat i més profund del que està disposat a reconèixer, venç l’incrèdul Baixà. A Cervantes, com a nosaltres, li queda l’immens mar dels ulls de Hàssan en els quals capbussar-se des del record: un piccolo piacere…I, por descomptat, la llibertat!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu