Anem al teatre a complir el ritual tantes vegades repetit. Pels amants del teatre és una cerimònia que forma part de la nostra religió personal. No estem constituïts en Església, però sabem que no som espècimens aïllats. Som congregats a una celebració on ens declararan el seu amor. Els qui fan teatre –autors, actors, il·luminadors, dissenyadors de vestuari, dramaturgistes, escenògrafs...– saben que sense nosaltres, els fidels, el seu treball no té cap sentit. “El teatro no existiría sin el público. Nosotros, sus gentes, no seríamos nada”.
No és casual que això ocórrega en el Teatro de la Abadía, antic temple, que aquest any ha complit el seu trigèsim aniversari i que aquesta obra, Declaración de amor (para siempre), es represente al cicle Teatro bajo la arena, teatre que Lorca ens va definir a El público, un teatre que pretén desemmascarar la falsedat del “teatro al aire libre”. Ha de ser un teatre que desvele una veritat íntima al públic que assisteix a la funció, un teatre que cerque l’autenticitat, la “verdad de las sepulturas”: “¡Hay de destruir el teatro o vivir en el teatro!”
Ronald Bruower tradueix Liefdesverklaring (2014) de Magne van den Berg (Enschede, 1967), obra que va escriure en resposta a Publikumsbeschimpfung (Insults al públic) de Peter Handke, estrenada en 1966. Laura Ortega la dirigeix per primera vegada en castellà. Assajada en tan sols vuit dies, el text és tan potent que “el tiempo está detenido desde el momento en que ustedes se han sentado”.
Aquesta vegada no hi ha ficció ni hi ha personatges. Quatre actors –Miriam Montilla, Inma Nieto, Paco Ochoa i Fernando Soto– surten a escena a declarar-nos el seu amor. Ens donen les gràcies, perquè aquesta és la millor manera de expressar l’amor. “Gracias por estar, por mirar y sobre todo por hacer que esto suceda”. Ens donen les gràcies per estar disposats a deixar-nos defraudar: “gracias por ser defraudados a menudo y aun así haber vuelto”. Intueix aleshores que al teatre, com a la vida, s’ha de saber mantenir la mirada del nen que vam ser, per ser capaços de deixar-nos sorprendre sempre, per poder trobar quelcom genuí, alguna cosa de la qual aprendre en tot allò que veiem a les taules, ens agrade més o menys. Perquè el teatre rara vegada defrauda.
El teatre ens trasllada al món de la imaginació on “nos sentimos en casa”, però sense arrencar-nos del món i de la vida, perquè en parla. Ho fa amb el poder de la màgia d’una Nathalie Poza que dies després ens traslladarà a la Nova Orleans de finals dels anys 40 del segle passat muntats en Un tranvía llamado deseo sobre las taules del Teatro Español, però també ens tornarà la màgia del cinema amb un Marlon Brandon i una Vivien Leigh irrepetibles. Perquè el teatre “es un diálogo con ustedes”, on els espectadors parlem “por dentro”, responem “en silencio”, reafirmant el que altres ens diuen.
En el teatre compartim les nostres contradiccions, “convertimos nuestras almas en campos de batalla”, perquè ens posem davant l’espill i “luchamos por nuestro derecho a existir”. Comencem un diàleg amb el que som però, sobretot, amb el que ens agradaria ser. En aquest temple, també compartim la nostra soledat: “lo solos que están / ustedes allí / nosotros aquí / su soledad y la nuestra son idénticas”, perquè la bogeria i els desvaris de Blanche DuBois són també els nostres. Perquè, què és el teatre? “Un poema a la otredad”.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario