I AMB HUMILITAT, AVUI ET DIC QUE NO T'ESTIME

Cert que aquesta carta no la llegiràs mai, tampoc no tinc la intenció de recordar totes aquelles que et vaig escriure en aquells anys. Volies destruir-les perquè ens hagueren compromès si algú arribava a assabentar-se de la seua existència. M’agradava tant, d’escriure’t. Per mi eren com un tresor, una part de tu. Feia temps que no pensava en tu, però hi va haver uns anys que hi vaig haver de pensar-ne. Estic passant uns dies a casa meua. Vaig rebre notícies teues; em vaig assabentar del que t’havia succeït. Vaig sentir una estranya sensació quan vaig escoltar el teu nom, el nom que tantes vegades havia pronunciat amb delectança en aquells anys tendres. M’ha vingut al cap el dia que vaig esgarrar totes les teues cartes. Quan vaig acabar de trencar-les, en trossos molt menuts, tenia una ferida al dit índex. Aleshores vaig pensar que el temps que trigués en guarir retindria el que em deies en aquells papers. Vaig acabar plorant amargament com si hagués fet un gran sacrifici. La nafra tan sols va tardar tres dies a desaparèixer. Altres triguen molts més anys.

Ma mare és morta. La malaltia fou ràpida però fulminant i dolorosa. Tots estem sense parla. No hi ha resposta per la mort. La resposta és el silenci. Ací, junt al mar, no em costa molt recordar. Tota la meua joventut torna d’un cop a la memòria. No sé ben bé què visc. Estic trista, més trista del que acostume. Amb l’edat ens fem a la tristesa, esdevé una part de nosaltres mateixos. La mar. La mar que tu deies estimar tant. La mar que vaig començar a mirar amb uns ulls diferents. L’olor a mar i les espurnes de sal omplin els meus records. “Saps per què m’agrada tant el mar? Perquè és immens i ho desa tot al seu si. Ho hi té el temps que vol i ho torna a treure a la superfície quan li sembla.”

        Vas arribar-hi en el moment més decisiu de la meua adolescència, era una època en què em trobava molt desorientada. Amb tu vaig fer el salt que m’empenyia cap a la vida sota el teu esguard. Volies ensenyar-me l’estima, vas influir en què acabés d’ésser una dona. I això, després de molt de temps em va fer pensar-ne: saber que per tu vaig acabar sent com era. Jo, tan feliç, contemplant el món baix la teua mirada i tu, amb tanta por per marcar-me per sempre. Llavors no ho entenia; ara comprenc perfectament aquell temor.  

            Durant la meua primera joventut vaig viure sentint que havia tingut la sort d’aprendre la vida de la millor manera: estimant-te. T’agradava escoltar-me. Totes les meues coses prenien importància davant teu. Jo estava obrint la porta i passant la frontera. Et resultava molt atractiu contemplar-ho perquè era com escoltar el principi de quelcom nou, veure la transformació d’una vida que comença. Jo la patia, per a tu era un espectacle sublim. T’encantava oir, saber el que passava dintre d’algú que estava en ple creixement i que, a més a més, se n´adonava. De tant en tant em sorprenia a mi mateixa amb una expressió o un pensament teu. Teniu aquesta habilitat: la de fer-nos sentir especials.

        Aquests dies he tingut la necessitat d’escriure. El fet de l’escriptura m’allibera una mica d’aquesta sensació d’ofegament que experimente dintre del pit, com si em mancara l’aire. Feia anys que no escrivia, no havia tingut la necessitat. Em vénen al pensament aquelles nits d’insomni tan llunyanes quan passava hores escrivint-te. Era un sentiment voluptuós el que m’embriagava mentre anava obrint el meu cos a cop de paraules i d’oracions. El bolígraf anava esbrinant i reproduint en forma de llenguatge tot un munt d’impulsos nous i contradictoris que em vessaven l’ésser com un got que està a punt d’eixir-se’n i que, finalment, acaba precipitant-se. No sé pas per què estic escrivint-te. Havia passat aquest full feia molt. Serà l’epíleg final.

           El dia que et vaig conèixer encara s’endevina clar al desert del meu passat. Vas aparèixer sense fer soroll amb el teu caminar suau; els teus moviments eren pausats. Possiblement per això vas aconseguir ser-hi tan prop meu. Aleshores necessitava d’aquella aparent morositat en els actes. La situació es presentava una mica estranya per tu. No era gaire habitual trobar una persona tan jove integrada en aquell ambient. Tanmateix, et vas mostrar agradable encara que la teua mirada era fugissera i als teus ulls, hi aguaitava certa vacil·lació i timidesa. No parlàrem gaire en aquella ocasió. No em vas semblar massa feliç i la teua mirada em va descobrir que no eres a València per voluntat pròpia. Ho vaig percebre perquè jo també patia. Llavors no vaig intuir què havia produït aquella insòlita simbiosi entre nosaltres. Ara sé que el desvaliment en què em trobava a aquella edat hi va ajudar.

            No tenim molt de temps aquests dies atenent les visites. La gent coneguda va assabentant-se de la mort de la mare; uns, acudeixen sorpresos; altres, resignats pel desenllaç. I nosaltres hem de contar-los a tots el mateix: que ja no era d’aquest món, que s’ha mort quan més anava a patir i que hem d’agrair la poca feina que ha donat. Sent ràbia en recitar aquesta lletania. Ma mare és morta. Vaig veure com es moria. I patia. La fellonia que vaig sentir en el passat envers la seua manca de cura es va dissoldre fa temps. Ella era una altra supervivent. Cada horabaixa marxe per fer una passejada per la platja. M’agrada escoltar la remor de l’aigua i sentir el frec de les ones morint als meus peus. Tot mor: la nostra joia però també el nostre dolor. Tu aviat també moriràs. No t’enyoraré. He rellegit tot el que vaig anotant en aquests papers i he sentit una mica de vergonya. Dècades s’anul·len en un instant. Em sembla que he esdevingut allò que més odiava en la meua joventut: una persona melangiosa i decadent.

            Aquests vespres junt al mar em fan venir a la memòria les nostres caminades. No hi havia res que m’agradara més que recórrer els carrers de València amb les meues mans entre les teues. Escoltava les històries de la teua infantesa i anava descobrint el teu passat. Anaves revelant-me petites anècdotes que t’havien ocorregut per tota la ciutat quan tan sols eres una criatura: la processó de la Verge cada segon diumenge de maig, els passejos dominicals amb el teu pare. I contemplava amb la tristor dels teus ulls com tot havia canviat. Les botigues i les cafeteries havien desaparegut o apareixien ruïnoses; veia l’onomàstica dels vells carrerons que tu m’anaves assenyalant. Així el soroll de la gran ciutat emmudia. Reconeixia la il·lusió de la teua minyonia feliç que tant envejava.

            Semblen records feliços. No has de patir: la soledat teixirà un tel sobre els nostres cossos i el silenci tindrà la darrera paraula entre nosaltres. Potser quan siga una vella arrugada i dement comentaré detalls inconfessables de la nostra relació que escandalitzaran a aquells que seran amb mi. Aleshores s’assabentaran del que em vas fer i de tot el mal que em vas provocar. Vaig trigar anys a sobreposar-me, sentia la teua vida dintre del meu cos i em feia fàstic. De vegades només sentia una part de mi morta. La solitud va apoderant-se de nosaltres a poc a poc. Fa temps, romandre unes hores tota sola esdevenia insuportable. El meu cap estava tant ple de sorolls i de pors que ho envaïen tot. No sabia el que m’havia ocorregut, no podia posar-li el nom que té. Amb ajut, paciència i temps vaig aconseguir deixar al passat tot aquell dany que em feia tanta feredat. Avui resta un silenci en el meu ésser, un buit que no vull que res destorbe i que difícilment arribarà a curullar un dia. Amb humilitat, avui et dic que no t’estime.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu
Relat publicat en 'El conte del diumenge'  de 'El diari del País Valencià'

Fotografia de Paloma López Pascual

LAZOS AMARILLOS

Las salas de profesores son lugares donde, sobre todo, se habla de clases y alumnos. A veces, también se comenta la realidad social y política. El curso pasado, en una hora de guardia, repasábamos el guirigay gubernativo. Una compañera de trabajo, madrileña, nada sospechosa de sufrir la enfermedad independentista, afirmaba que llevar un lazo amarillo no significa serlo. Según ella, el lazo amarillo expresa el desacuerdo por el hecho de que activistas y políticos catalanes se encuentren en prisión preventiva. Mientras la escuchaba, me preguntaba cómo es posible que haya políticos catalanes a los que les cuesta entender tanto esto. Judicializar un problema político solo provoca más enmarañamiento y la imposibilidad de salir del atolladero. Meses después, así seguimos.

A todo esto hay que añadir un cuestión fundamental que no sé si se tiene en cuenta suficientemente: hay personas privadas de libertad, con todo lo que esto supone desde el punto de vista humano. Tengamos presente que pronto se cumplirá un año de la prisión incondicional decretada para Jordi Sánchez y Jordi Cuixart. El resto de políticos llevan ya varios meses en prisión también. Y el tiempo pasa y esta gente sigue privada de su vida y del calor cotidiano de los suyos. A mí me parece dramático, especialmente cada vez que un juzgado europeo toma posición sobre la actuación de la justicia española.

Pero llegó el verano y con él las vacaciones y la guerra de los lazos amarillos que aparecía a diario en algunos medios de comunicación estatales. La líder de la oposición, Inés Arrimadas, insiste en que no se trata de un problema entre España y Cataluña, sino de un problema entre catalanes. ¿Realmente es así? ¿O pretende que así sea a base de repetirlo? La estrategia de su partido, Ciudadanos, ha sido francamente perversa buscando el enfrentamiento social al organizar retiradas de lazos amarillos de espacios públicos. Tanto es así que el propio PP se desmarcó de esta manera de actuar.

Cs y PP afirman que se ocupan espacios públicos que son de todos. Es cierto; de igual manera ocurre cuando hay una manifestación de cualquier signo o reivindicación. La ciudadanía tiene derecho a reclamar en la calle las causas que considere justas. También se quejan de que estos símbolos cuelguen de edificios públicos que deberían mantener su neutralidad. ¿Acaso es neutral colgar el retrato del jefe del estado en el despacho del director de un colegio? Responde a la legalidad vigente, pero de neutral no tiene nada. Algo parecido ocurre con los lazos amarillos en los edificios públicos. Con los lazos amarillos, con las banderas arcoíris, con los mensajes de bienvenida para los refugiados, con las banderas españolas, con los lazos negros o con los lazos violetas… Todos expresan la adhesión a una causa que respalda una parte o la mayoría de la sociedad y cuelgan de inmuebles oficiales.

Vuelve septiembre y la promesa de un otoño caliente. Los ciudadanos quisiéramos ver políticos dialogando, llegando al fondo del problema político que hay entre España y Cataluña; políticos que dejaran de hiperactuar y escenificar sus posturas con fines electoralistas; políticos que fueran capaces de hacer propuestas y aportar soluciones. Sin embargo, las posiciones se enconan y el enfrentamiento verbal en los medios de comunicación se mantiene con cruce de declaraciones duras en uno y otro sentido.

Se afirma que el independentismo no es monolítico, que hay divisiones entre ellos. Es verdad pero, ¿acaso el constitucionalismo lo es? Hay un refrán catalán que dice tants caps, tants barrets (tantas cabezas, tantos sombreros). Todos creen saber cuál es la voluntad de la ciudadanía catalana y lo afirman. En realidad, me parece que nadie lo sabe. Solo tenemos una visión parcial de lo que ocurre, minada con nuestras ideas y prejuicios. Entonces, ¿cuál sería la manera de saber qué es lo que quiere realmente la mayoría de las personas que viven en Cataluña? Eso sería sencillo: dejándoles votar.    

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Artículo publicado en el periódico 'Ágora Alcorcón'

Imagen extraída de la red

PERFILS D'ANTONI MARZAL

Fa uns mesos vaig tenir l'honor de formar part del llibre de fotografia d'Antoni Marzal, Perfils d'un poble. Tothom a Xàtiva coneix a aquest mestre d'escola jubilat, tímid malaltís de cabells blancs com la neu. Antoni Marzal fa mig segle que deixa testimoni fotogràfic de la vida que batega a la capital de La Costera. A tot esdeveniment de la ciutat, aquest discret fotògraf rellisca per les cantonades cercant instantànies úniques, mirant d'atrapar el temps en un segon. El pintor Joan Ramos diu del seu amic que és el notari de Xàtiva. No puc estar-ne més d'acord. Antoni Marzal juga, pinta i es baralla amb la llum. El seu perfeccionisme i gust per la feina ben feta fa que una sessió fotogràfica amb ell siga una experiència inèdita. Tot això ho va fent mentre et conta històries de la seua mare. Mentrestant, sense adonar-te'n, entres a formar part de l'Univers Marzal. 

L'Univers Marzal no és un univers paral.lel, és senzill, tangible, real. A l'Univers Marzal la llum és cabdal: quan entra vivificadora per totes les finestres de l'ànima, quan esmorteida ens deixa espais per la nostàlgia. L'univers Marzal és ple de carrers farcits d'històries antigues, amb belles i velles cases que et parlen d'antuvi. Cal recórrer-lo a peu, amb paciència, amb passejos calmosos, de vegades silenciosos. La capital de l'Univers Marzal és Xàtiva. 

Perfils d'un poble ha estat el projecte d'Antoni Marzal continuació d'El rostre d'un poble. Hi ha volgut recollir retrats de gent de Xàtiva o arrelada a Xàtiva relacionada amb l'àmbit de la cultura. Formar part d'aquesta tria va ser una sorpresa agradabilíssima que no esperava. Feia anys que el seu primer llibre era a la pretatgeria de casa meua, perquè sempre he admirat la fotografia testimonial d'Antoni. A l'adolescència ja observava aquell senyor de cabells blancs que feia fotografies sempre que alguna cosa passava a Xàtiva. I és que la fotografia sempre m'ha interessat. Hi ha una fotografia familiar que jo mateixa vaig fer on tres dones de la meua família admiren i tafanegen amb el seu primer llibre un dia de Nadal. Aquesta instantània sempre m'ha agradat per les seues implicacions emocionals; ara reprèn noves significacions des que Antoni també la té. 

Quan em va trucar per telèfon, per mediació de la poeta xativina Xelo Llopis, una amistat va començar d'ençà a aleshores. Amb la seua timidesa, divertida per mi, em va parlar en castellà (s'apercebia l'esforç que feia) pensant que una persona que feia tants anys que hi vivia a Madrid li parlaria en la llengua de Cervantes. L'empatia entre nosaltres va esclatar de seguida que vam començar a parlar en la nostra estimada llengua. Des d'aleshores hem anat teixint un tel de complicitats i amistat. Tots ho sabem, però cal repetir-ho i dir-ho en veu alta: Antoni Marzal és un tresor que té Xàtiva, que a més n'amaga un altre ell mateix. Jo tinc la sort i el gaudi de poder dir que, a més, és amic meu.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

RAJOY FOR EX-PRESIDENT

Al PP gairebé res és el que sembla. Era una intuïció clamorosa que ha eixit a la superfície en aquest procés de primàries. Vivim en un escenari de política-ficció que el partit més votat d’Espanya ha sabut explotar com ningú. El problema per al PP ha estat que, en els dos darrers mesos, ha estat víctima d’aquesta aura d’irrealitat i espectable que envolta la política espanyola en els darrers temps. Qui podria imaginar la successió d’esdeveniments sobrevinguts en cascada des del final d’aquesta primavera atípica? Aprovació dels PGE, sentència de la Gürtel, triomf de la moció de censura, govern socialista de Pedro Sánchez, retirada de Rajoy de la política, procés de primàries al PP, victòria de Pablo Casado, proclamació del retorn del PP. Se’n pot demanar més? Doncs, com deia Super Ratón, no se’n vagen encara perquè el suposat regeneracionisme de Casado encara ha de passar l’examen que deixe lliure de sospita el seu currículum. Crida l’atenció que no s’hi haja posat el focus durant el procés de primàries. La Universidad Complutense ja ha declarat que l’expedient acadèmic de la seua Llicenciatura de Dret està en ordre. Casado va aconseguir aprovar en quatre mesos 12 de les 25 assignatures de la titulació. Això és un fita que els que hem cursat estudis universitaris sabem que és a l’abast de qualsevol. Eliminar qualsevol dubte sobre l’obtenció del seu Màster serà més llarg i fatigós. Però no se’n preocupen, tot arribarà. 

Abans de res hem de donar la benvinguda al PP a la democràcia interna. Com ells mateixos han pogut comprovar, es pot eixir viu d’un procés de primàries per la presidència del partit. Han estat unes primàries toves, on la por a la divisió han condicionat les estratègies de campanya dels dos principals candidats. És normal tenint en compte que estan poc acostumats a la dissensió interna, sobretot, a expressar-la públicament. Les declaracions d’Esteban González Pons, eurodiputat popular, afirmant el dia de la primera volta que no s’havia de deixar de votar per por a la fractura, han fet ressonar riallades amargues de més d’un ciutadà català (que no de Ciutadans).

Durant anys han presumit de ser el partit amb més afiliats d’Europa. Presumien de ser més de vuit-cents mil (em sembla que pot haver-hi algun familiar mort meu). Ho han repetit fins l’extenuació en mítings, debats i mitjans de comunicació. La realitat ha deixat un partit amb alguns més de 66.000 afiliats (un minso 8 % de la xifra que proclamaven amb orgull). Però el que ha quedat demostrat és que el Partit Popular, vaixell insígnia de la unitat política i ideològica, no és tal. Hem evidenciat que les lluites aferrissades pel poder també existeixen al PP, com a la resta de partits; que, al marge del debat ideològic (molt pobre, per cert), el que a la fi preval és la pugna pel domina dels llocs de decisió. Què esperaven? Al PP també són humans. 

Qui ens ho havia de dir? Rajoy resulta molt més convincent com a expresident que com a cap de l’executiu. Fins al moment, ha estat coherent en les seues paraules de no intervenir en el procés de primàries, s’ha mantingut neutral (almenys a l’esfera pública) i ha declarat que serà lleial al partit i al seu president. Ell millor que ningú coneix la deslleialtat i el menyspreu del seu predecessor. Ha fet el que tot càrrec polític hauria de fer quan cessa en el seu càrrec públic: tornar a la seua antiga feina. No em diguen que no resulta sorprenent i fins i tot un mica trasbalsador. Aniré acabant aquesta columna no siga que m’acusen de marianista.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta d’El jueves

RAJOY FOR EX-PRESIDENT

En el PP casi nada es lo que parece. Era una intuición clamorosa que ha salido a la superficie en este proceso de primarias. Vivimos en un escenario de política-ficción que el partido más votado de España ha sabido explotar como ninguno. El problema para el PP ha sido que, en los dos últimos meses, ha sido víctima de esa aura de irrealidad y espectáculo que rodea la política española en los últimos tiempos. ¿Quién podía imaginar la sucesión de acontecimientos sobrevenidos en cascada desde el final de esta primavera atípica? Aprobación de los PGE, sentencia de la Gürtel, triunfo de la moción de censura, gobierno socialista de Pedro Sánchez, retirada de Rajoy de la política, proceso de primarias en el PP, victoria de Pablo Casado, proclamación de la vuelta del PP. ¿Qué más se puede pedir? Pues, como decía Super Ratón, no se vayan todavía porque el supuesto regeneracionismo de Casado aún tiene que pasar el examen que deje libre de sospechas su currículum. Es llamativo que apenas se haya puesto el foco en esto durante el proceso de primarias. La Universidad Complutense ya ha declarado que el expediente académico de su Licenciatura en Derecho está en orden. Casado consiguió aprobar en cuatro meses 12 de las 25 asignaturas de la titulación. Esto es algo que los que hemos cursado estudios universitarios sabemos que está al alcance de cualquiera. Eliminar cualquier duda sobre la obtención de su Máster será algo más largo y costoso. Pero no se preocupen, todo se andará.

Ante todo hay que dar la bienvenida al PP a la democracia interna. Como ellos mismos han podido comprobar, se puede salir vivo de un proceso de primarias por la presidencia del partido. Han sido unas primarias blandas, donde el miedo a la división ha condicionado las estrategias de campaña de los dos principales candidatos. Es normal teniendo en cuenta que están poco acostumbrados a la disensión interna, sobre todo, a expresarla públicamente. Las declaraciones de Esteban González Pons, eurodiputado popular, afirmando el día de la primera vuelta que no había que dejar de votar por miedo a la fractura, ha hecho resonar carcajadas amargas de más de un ciudadano catalán (que no de Ciudadanos).

Durante años han presumido de ser el partido con más afiliados de Europa. Se jactaban de ser más de ochocientos mil (me temo que puede haber algún familiar fallecido mío entre ellos). Lo han repetido hasta la saciedad en mítines, debates y medios de comunicación. La realidad ha dejado un partido con algo más de 66.000 afiliados (un exiguo 8 % de la cifra que proclamaban con orgullo). Pero lo que ha quedado demostrado es que el Partido Popular, ese buque insignia de la unidad política e ideológica, no es tal. Hemos evidenciado que las luchas encarnizadas por el poder también se dan en el PP, como en el resto de partidos; que, al margen del debate ideológico (muy pobre, por cierto), lo que al final prima es la pugna por el dominio de los puestos de decisión. ¿Qué esperaban? En el PP también son humanos.

¿Quién nos lo iba a decir? Rajoy resulta mucho más convincente como expresidente que como jefe del ejecutivo. Hasta el momento, ha sido coherente con sus palabras de no intervenir en el proceso de primarias, se ha mantenido neutral (al menos en la esfera pública) y ha declarado que será leal al partido y a su nuevo presidente. Él mejor que nadie conoce la deslealtad y el desprecio de su predecesor. Ha hecho lo que todo cargo político debería hacer cuando cesa en su puesto público: volver a su antiguo trabajo. No me digan que no resulta sorprendente y hasta algo conmovedor. Voy a ir acabando esta columna no vaya a ser que me acusen de marianista. 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Artículo publicado en el periódico 'Agora Alcorcón'

LA VALL DE LA VERGONYA

Les restes mortals del dictador Francisco Franco han de ser traslladades del Valle de los Caídos. Han passat quaranta-tres anys des de la seua mort; sembla que ha arribat el moment que aquest monument a la vergonya sigui desmantellat. És inadmissible en una democràcia moderna que existeixa un santuari que reta homenatge a una dictadura feixista que es va perpetuar al poder al llarg de gairebé quatre dècades. El govern socialista encapçalat per Pedro Sánchez ha de cercar la millor fórmula jurídica per garantir que aquesta exhumació no tinga volta enrere.

Es tracta d’una recomanació de Nacions Unides. Alguns ministres han assenyalat que és un mandat democràtic votat al Congrés del Diputats, que l’anterior executiu del PP va ignorar; altres polítics han declarat que la societat espanyola ja és suficientment madura perquè aquest trasllat es faça sense conflictes. Es tractava realment d’una manca de maduresa democràtica de la ciutadania? O potser mancava determinació per emprendre un trasllat que aixecava butllofes als sectors més reaccionaris? O és que aqueixes resistències properes al franquisme han perdut poder d’influència o s’han allunyat dels poders fàctics? El que sembla inevitable, a la fi, és que a Espanya deixarà d’haver un monument d’exaltació del feixisme amb el beneplàcit de l’Església catòlica. L’Arquebisbat de Madrid, proper al papa Francesc, ha afirmat que no s’oposarà a l’exhumació. 

S’imaginen un monument d’aquestes característiques a les afores de Berlín o al cor de Roma? No per repetit i sabut és menys cert aquest argument. Potser haurem de preguntar-nos per què fou possible a Espanya i és impensable a Alemanya o Itàlia, per què aquí s’ha assumit amb una naturalitat inversemblant durant decennis. Fou aqueixa transició realment tan modèlica com ens han inculcat als nascuts a partir dels setanta? El relat d’aquest període històric apassionant és tan uniforme i unívoc com s’ha pretès des de determinades instàncies?

Potser el govern de Sánchez i el parlament espanyol no haurien de conformar-se sols amb aquesta exhumació. El revisionisme hauria d’imposar-se i l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica de Zapatero hauria de fer-se efectiva finalment. Amb tot, hauria de retirar-se les condecoracions al torturador Billy el Niño, junt amb les millores econòmiques en la seua pensió que suposen; s’hauria de retirar el ducat de Franco acabat de concedir a la seua néta, així com els 39 títols nobiliaris que va concedir el dictador i que segueixen apareixent al registre de ‘grandezas y títulos del reino’ del Ministeri de Justícia; a més, cal il·legalitzar la Fundació Francisco Franco que fa apologia del feixisme amb diners públics rebuts de subvencions; però, sobretot, s’haurien d’exhumar les restes de tots els que van patir persecució del franquisme que romanen en cunetes i fosses comuns.

Què es pot fer amb el Valle de los Caídos després del trasllat? Cal reconvertir-lo en un memorial que recorde el que va ocórrer i mai no ha de tornar a succeir. No comparteix la idea que puga ser un monument a la reconciliació perquè, durant massa anys, ha estat per recordar-nos com una Espanya va aixafar, assassinar, reprimir i silenciar a l’altra. Aquest Valle fou construït per presos polítics republicans condemnats a treballs forçats que, en massa casos, s’hi van deixar la vida literalment  i que romanen allí soterrats prop del dictador.

Malgrat l’oposició de la família i que hi haja afirmat que no es faran càrrec de les seus restes perquè no pot garantir que la seua tomba no siga profanada, sembla que la destinació més probable de Franco siga Mingorrubio, el cementeri de El Pardo, on hi ha una capella en la cripta de la qual es troba la tomba de Carmen Polo, la seua dona, morta al 1988. En aquest cementeri estan soterrades figures funestes del Franquisme com Carrero Blanco, Arias Navarro i alguns ministres i militars. Ha passat gairebé desapercebut el fet que el manteniment d’aquesta cripta privada corre a càrrec de l’Ajuntament de Madrid, encara que a la Funerària Municipal no hi ha constància de factura alguna. Són aquestes concessions fetes a qui va ser la família més poderosa d’aquest país? S’ha de pagar la conservació d’aquest fossar amb diners de tots els madrilenys?

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu 

EL VALLE DE LA VERGÜENZA

Los restos mortales del dictador Francisco Franco deben ser trasladados del Valle de los Caídos. Han pasado cuarenta y tres años desde su muerte; parece que ha llegado el momento de que este monumento a la vergüenza sea desmantelado. Es inadmisible en una democracia moderna que exista un santuario que rinda homenaje a una dictadura fascista que se perpetuó en el poder a lo largo de casi cuatro décadas. El gobierno socialista encabezado por Pedro Sánchez debe buscar la mejor fórmula jurídica para garantizar que esta exhumación no tenga vuelta atrás.

Se trata de una recomendación de la Naciones Unidas. Algunos ministros han señalado que es un mandato democrático votado en el Congreso de los Diputados, que el anterior ejecutivo del PP ignoró; otros políticos han declarado que la sociedad española ya es lo suficientemente madura para que este traslado se realice sin conflictos. ¿Se trataba realmente de una falta de madurez democrática de la ciudadanía? ¿O quizás faltaba determinación para emprender un traslado que levantaba ampollas en los sectores más reaccionarios? ¿O es que acaso esas resistencias afines al franquismo han perdido poder de influencia o se han alejado de los poderes fácticos? Lo que parece inevitable, al fin, es que en España dejará de haber un monumento de exaltación del fascismo con el beneplácito de la Iglesia católica. El Arzobispado de Madrid, cercano al papa Francisco, ha afirmado que no se opondrá a la exhumación. 

¿Se imaginan un monumento de estas características a las afueras de Berlín o en el corazón de Roma? No por repetido y sabido es menos cierto este argumento. Quizás debamos preguntarnos por qué fue posible en España y es impensable en Alemania o Italia, por qué aquí se ha asumido con una naturalidad increíble durante decenios. ¿Fue esa transición realmente tan modélica como nos han inculcado a los nacidos a partir de los setenta? ¿El relato de este periodo histórico apasionante es tan uniforme y unívoco como se ha pretendido desde determinadas instancias?

Quizás el gobierno de Sánchez y el parlamento español no deban conformarse solo con esta exhumación. El revisionismo debería imponerse y la aplicación de la Ley de Memoria Histórica de Zapatero debería hacerse efectiva finalmente. Con todo esto, deberían retirarse las condecoraciones al torturador Billy el Niño, junto con las mejoras económicas en su pensión que estas suponen; habría que retirar el recién concedido ducado de Franco a la nieta de este, así como los 39 títulos nobiliarios que concedió el Dictador y que siguen apareciendo en el registro de ‘grandezas y títulos del reino’ del Ministerio de Justicia; además debería ilegalizarse la Fundación Francisco Franco que hace apología del fascismo con dinero público recibido de subvenciones; pero, sobre todo, deberían exhumarse los restos de todos los represaliados del franquismo que permanecen en cunetas y fosas comunes.

¿Qué se puede hacer con el Valle de los Caídos después del traslado? Debe reconvertirse en un memorial que recuerde lo que ocurrió y lo que jamás debe volver a suceder. No comparto la idea de que pueda ser un monumento a la reconciliación porque, durante demasiados años, ha servido para recordarnos cómo una España aplastó, asesinó, reprimió y silenció a la otra. Este Valle fue construido por presos políticos republicanos condenados a trabajos forzados que, en demasiados casos, se dejaron la vida literalmente en él y que permanecen allí enterrados junto al dictador.

A pesar de la oposición de la familia y de que hayan afirmado que no se harán cargo de sus restos porque no pueden garantizar que su tumba no sea profanada, parece que el destino más probable de Franco será Mingorrubio, el cementerio de El Pardo, donde hay una capilla en cuya cripta se encuentra la tumba de Carmen Polo, su mujer, fallecida en 1988. En este cementerio se encuentran enterrados figuras funestas del Franquismo como Carrero Blanco, Arias Navarro y algunos ministros y militares. Ha pasado casi desapercibido el hecho de que el mantenimiento de esta cripta privada corre a cargo del Ayuntamiento de Madrid, aunque en la Funeraria Municipal no hay constancia de factura alguna. ¿Son estas concesiones hechas a la que fue la familia más poderosa de este país? ¿Debe pagarse la conservación de este camposanto con dinero de todos los madrileños?

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe 

Articulo publicado el periódico digital 'Ágora Alcorcón'
Imagen de María José Mier Caminero