PÒNCIA

Poncia és, sens dubte, un dels personatges més complexos i potents de La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca. Aquesta va ser la seua darrera obra i hi consolidava el gran dramaturg que ja era i apuntava les obres que s’albiraven de no haver-se interposar el feixisme entre ell i la seua escriptura. Junt amb Adela i Bernarda, formen un triangle els vèrtexs del qual conflueixen en la tragèdia final d’aquesta obra. Luis Luque (Madrid, 1973) firma i dirigeix un monòleg en el qual li dona la paraula a la vella criada de Bernarda.

 

Lolita Flores és l’encarregada de donar veu a Poncia en un monòleg en el qual es mou amb destresa i ofici. Ja ho va demostrar en el paper de Natàlia, la Colometa, text dirigit  per Joan Ollé, basat en La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Sembla que la filla de La Faraona ha trobat en el subgènere del soliloqui la sabata de son peu vista la merescuda ovació que rep en cada representació. I és que, efectivament, la major dels Flores es mou per l’escenari com peix a l’aigua i, des del començament, on reprèn l’acció instants després que la jove Adela s’haja arrencat la vida penjant-se en la seua cambra, reivindica la seua raça interpretativa. És cert que l’escenografia senzilla i ajustada i una il·luminació excel·lent l’ajuden a anar esmicolant el text de Luis Luque, massa depenent potser de l’obra lorquiana (comprensible si tenim en compte el tità literari al qual s’enfrontava), però que demostra, això sí, un profund coneixement del text lorquià.

 

Al llarg de setanta minuts, Poncia/Lolita es dirigeix a cadascun dels personatges del “drama de mujeres de los pueblos de España” en diferents seqüències i ajusta comptes amb alguns d’ells: la malaguanyada Adela, la intransigent Bernarda, la dement i lúcida María Josefa, l’impetuós i interessat Pepe el Romano, la infeliç i estèril Angustias, la gelosa i cruel Martirio. Poncia/Lolita se mostra vehement i clara, va teixint un discurs coherent, farcit d’al·lusions constants a l’obra original, que els enamorats de Lorca reconeixeran. Poncia/Lolita se reafirma en el seu paper de criada, de gossa fidel i lleial de Bernarda, però constata la seua dignitat i s’afirma a sí mateixa malgrat el maltractament rebut durant anys.

 

És aquesta obra un dels nostres clàssics contemporanis i, per això, es troba a la mercè de la interpretació i la cerca de sentit dels estudiosos i els artistes actuals. Amb el seu monòleg, Luis Luque denuncia la situació de les dones en l´època (mirant de portar-ho fins els nostres dies) i reivindica el seu alliberament en un final estèticament bell (com la resta del muntatge) que sembla enlairar-nos més enllà de les circumstàncies de l’obra, i que vol oblidar-se de la tragèdia que tot just acaba de consumar-se i del mantell d’anys de dol que acaba de caure sobre les filles supervivents de Bernarda Alba.

 

Poncia/Lolita parla des de la seua condició popular de llibertat, de sexe i d’educació, però també de mort, culpa i classes socials. No li importa enfrontar-se als seus fantasmes i a les ombres que l’aguaiten per, sobretot, transmetre’ns “la idea de amarnos en libertad”. ¡Quanta bellesa revelada si no traguérem el cap al precipici d’involució històrica cap al qual ens empenyen! 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu