Els mestres estan pujant als escenaris (esperem que no siga per canviar d’ofici). Mestres i professors, especialment els de la Segona República, protagonitzen alguns muntatges interessants de la cartellera teatral i cinematogràfica en els últims anys. En Madrid, podem veure dos muntatges teatrals encarnats per mestres: Francisco Ferrer. ¡Viva la escuela moderna! de Jean-Claude Idée, dirigida per José Luis Gómez, en el Teatro de la Abadía, obra que reconstrueix el procés judicial del pedagog i activista, i Historia de una maestra de Josefina Aldecoa, adaptada per Aurora Parrilla i dirigida per Raquel Alarcón, en el Teatro Valle-Inclán. La novel·la d’Aldecoa ja va ser adaptada per Paula Llorens fa dos anys en el Teatro Fernán Gómez.
En la prehistòria dels més joves queda La lengua de las mariposas (José Luis Cuerda, 1999), aquella joia que va omplir de matisos un superb Fernando Fernán Gómez. Molt més prop, hem vibrat amb el discurs de Miguel de Unamuno, pronunciat al paranimf de la Universitat de Salamanca, en l’apertura del curs a l’octubre de 1936, en Mientras dure la guerra (Alejandro Amenábar, 2019) i ens hem emocionat amb la sensibilitat del jove mestre Antoni Benaiges en El maestro que prometió el mar (Patricia Font, 2023). Aquesta última va inspirar l’obra de teatre d’Alberto Conejero, El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca (Ediciones Antígona, 2023), que va pujar a les taules del Teatro de la Abadía dues temporades seguides i que va ser cancel·lada a Briviesca.
Historia de una maestra és la novel·la que Josefina Aldecoa (1926 – 2011) va escriure al 1990 per homenatjar a la seua mare i a la seua àvia mestres. Aquesta obra és, per damunt de tot, un al·legat a favor de l’ofici d’ensenyar, tan injuriat i menystingut en les últimes dècades. La pròpia Josefina Aldecoa pren la veu de l’actriu Manuela Velasco per advertir-nos que educar és perillós, perquè “solo a través de la educación, se puede transformar una sociedad”. I ho diu amb un convenciment que ens fa renovar els vots als ensenyants presents a la sala.
Aquesta idea va vertebrar la vida de Gabriela López Pardo, mare d’Aldecoa, que ens indica des del principi que va haver de reprendre el seu somni fins tres vegades al llarg de la seua vida. La primera va ser al 1923, quan una joveníssima Gabriela (María Ramos) va aconseguir el diploma de mestra i va decidir que exercirà la docència a un petit poble de muntanya on el fred penetra a les cases de forma molt més àgil que el coneixement i la cultura. Allà s’hi enfrontarà a un batlle amb rampells de cacic i a un rector que es sent amenaçat per una jove mestra amb ganes de canviar la vida dels seus alumnes, especialment de les seues alumnes. Ja, en aquella primera destinació, Gabriela entén que la seua és una professió dura, obstaculitzada per la incomprensió d’una societat reticent al canvi i sumida en l’analfabetisme.
Temps després, se’n va a Guinea Equatorial on tampoc ho tindrà fàcil. Allà hi troba l’amor, però les convencions socials i la forta estratificació ètnica a les colònies impedeixen que Gabriela puga culminar el seu projecte de transformació col·lectiva i de realització amorosa. Gabriela va poder ser inclús víctima d’una agressió sexual. Desencantada, torna a Espanya i coneix a qui serà el seu marit i pare de la seua filla, Josefina, el també mestre Ezequiel (Víctor Sainz) i amb qui va viure emocionada l’adveniment de la Segona República i el desig de canviar l’Espanya de l’època des de l’educació i la cultura.
L’adaptació teatral, com la novel·la, ens mostra els clarobscurs que aquests anys d’il·lusió van anar deixant en l’ànim de tots els que es van lliurar a aquest noble ofici, la dificultat de mantenir una visió transformadora de l’escola al llarg dels anys, apallissada per les resistències reaccionàries que desitjaven una societat ignorant i inculta. També assistim a la tasca que van desenvolupar aquelles Misiones pedagógicas que pretenien fer arribar la cultura i el teatre a les zones rurals. Perquè, la vocació té límit? Ens pregunten abans d’entrar al teatre en el programa de mà. I una pensa en el cansament del seu quart de segle ja complit amb el guix, i en el continu qüestionament d’una professió que sols pot ser exercida amb rigor i generositat des de la convicció que sols formant persones amb sentit crític aconseguirem un autèntic progrés social.
La novel·la acaba amb el començament de la guerra civil al 1936, però la història va continuar. “L’educació sempre torna a començar, però el món sempre continua allà on era”, assegura Marina Garcés. Per això, Josefina Aldecoa va fundar al 1959, en plena dictadura franquista, el Colegio Estilo en Madrid per desenvolupar les idees pedagògiques de la seua mare i la seua àvia, que no eren altres que les del krausisme, fonament de la Institución Libre de Enseñanza, que pretenia una educació humanista, laica, artística i lliure. No obstant això, aquella convicció continua viva, encara avui, en uns temps on la boira del feixisme sembla que cau sobre la nostra societat i ens enfonsa en la desraó. La resposta ha de ser senzilla, però contundent. “Frente a la oscuridad, educar sigue siendo un acto de resistencia”, afirma José Luis Gómez. Aleshores resistim, dilectes col·legues, resistim.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
