Un altre article em mana fer Garzó, que açò ja comença a ser afició. Aquesta vegada em brinda el títol i tot. No patiu que aviat deixe la rima en aguda que sé que fa ois. Volia dos començaments per aquest article. Serà possible això? Doncs comence de bell nou.
Jo vaig tenir un hivern de música i joia. Més càlid que els de fa trenta anys, que amb el canvi climàtic ja se sap... Una tardor melodiosa el va precedir, que a poc a poc va anar omplint de compassos musicals els passejos carrer Embajadores avall metamorfosant-me en una Dancing Queen de més de cinquanta. L’anada sempre és més feixuga perquè costa anar costera amunt, encara que a la fi del camí espere l’emblemàtic IES Cervantes, amb el seu edifici ancestral ple d’història real i significativa. I és que essent una ja decadent professora que escriu l’aixopluc d’unes parets plenes d’art, de literatura i de ball em van omplir el pit... També de ball? Sí, regals vitals inexplicables. L’abraçada tendra d’Antonio Machado em va dir a cau d’orella: “Vine cap aquí, reina.” Quan a l’hivern es fa de nit aviat, a l’interior del claustre del Cervantes hi ha cuques de llum que ens il·luminen i ens cuiden de forma insòlita. És el que té esdevenir un llebrer maltractat acabat d’adoptar. Aquests éssers de llum tenen nom i cognom i fan dibuixos geomètrics en l’aire o escriuen la història petita en majúscules... Potser els heu vist mai...? I tot això, quina relació té amb l’assumpte que ens tracta?, dirà el lector eixerit. Doncs, rei o reina o mante (que mai no se sap), té a veure amb les ganes de ballar.
De la mà d’una jove Andrea Jiménez vam matar de bell nou al pare... que s’ha de matar totes les vegades que calga. Mai un assassinat, encara que siga psicoanalític, em va deixar tants desitjos de dansar... I així vaig viure l’hivern més musical de la meua vida. Simba em va ensenyar com de coreogràfica i vistosa pot ser la defensa de la monarquia i de l’ordre establert. Tot, molt heteropatriarcal... com Déu mana... Què hi farem? Nala, també som amb tu! Amb acords musicals i disfresses fetes de cos i fusta, proclamen entre efluvis de crispetes que tots tenim el nostre lloc a l’ecosistema mundà. Val a fer una adaptació curricular? Potser la tornada de Simba al seu país té a veure amb enfrontar el seu passat i el seu creixement personal tal com prediu Rafiki? A veure si Casting Lear és més a prop d’El Rey León del que puga semblar a primera vista? O potser és que el cap se me’n va? Vinga! L’Hakuna matata ja em va bé: Viu i sé feliç... (Posa-li la musiqueta, imaginatiu lector.)
Vam seguir sentint l’Alegria del viure amb el Cirque du Soleil que ens va marcar al calendari un dia de Nadal a dues Grinch militants... Van eixir bocabadades i assedegades de més piruetes i acrobàcies impossibles. Per què vam trigar tant?, ens vam preguntar. Que ja no tenim temps a perdre i cal repetir... Bellesa, joia, música i art a glopades sense parar... Ovo ens portarà una nova primavera rampant. Malgrat l’eufòria, no erreu que aquest article també va d’infanteses tristes i difícils com la dels nens de Los chicos del coro que ens retornen aquelles meravelloses veus puerils i angelicals... Al Teatro de la Latina, aquell que va ser de la Lina Morgan, actriu que ens va fer riure amb un humor carrincló a uns anys que passàvem del blanc i negre al tecnicolor. S’haurà tornat boja aquesta senyora de canes amb els musicals?
Ja estava a punt de tancar la botigueta quan l’impertinent del Garzó va tornar a fer aparició. Com a bon malalt del teatre em va ordenar veure Mamma Mia. “Que és el musical total”, em va anunciar a una cafeteria xativina con a nova epifania. “L’apoteosi és constant i, després de vint anys, tu te n'has d’acomiadar!”. Com soc ben creguda, li vaig fer cas... i en un febrer on ja es tocava el fred, el rei Lear va esdevenir tres pares alhora. Quasi res! Aviat és dit! Si n’és difícil de matar un, ara va i resulta que aquesta xicota en té tres... con la Santíssima Trinitat. Amen. I les nenes de la primera fila cantant i rient una història que no és molt de nens... o sí? La mare que no sap quin de tots tres és el pare vertader. Visca la llibertat sexual si la seua banda sonora és Abba! O això ja ratlla el llibertinatge...? Tant s’hi val! I al cap sempre la irrepetible Meryl Streep, que una és edípica i venera les seues deesses particulars... I tornem per uns minuts als seventeen i matem tot d’una tots els pares (un o tres, tots els que se’ns posen per davant!) i ballem i cantem en llibertat! (Posa-li la musiqueta, imaginatiu lector.)
You are the dancing queen
Young and sweet,
only seventeen
Dancing queen
Feel the beat from the tambourine, oh, yeah
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario