“A mandar, que para eso estamos”. Sens dubte, Los santos inocentes ha estat un dels muntatges teatrals de l’any. Després d’estar de gira tot l’any per l’Estat espanyol va arribar aquesta primavera a les Naves del Español a Madrid amb èxit de públic. Ha estat Premi Talía a millor espectable i millor actor secundari (Luis Bermejo). Va esgotar entrades tots del dies de la representació i no va defraudar. Les expectatives eren altes. En primer lloc, pel text que adapta del nostre universal Miguel Delibes, una de les novel·les més importants del segle XX. Què voleu que us diga? Com més llig a Delibes, més m’agrada, més moderat i destre en l’ús de la sintaxi i de la paraula em sembla. N’hem d’aprendre tant! Delibes és probablement l’autor més adaptat al cinema i al teatre de la Literatura espanyola i intueix que això es deu a la seua habilitat per captar els matisos i la complexitat de l’Espanya que li va tocar viure, país d’injustícies i desigualtats que va mostrar sense fer judicis de valor, ja que la realitat ja parla per sí mateixa si la sabem escoltar. Per això, Delibes és i serà un mestre.
“A mandar, que para eso estamos”. El muntatge teatral ha volgut separar-se de l’adaptació cinematogràfica que Mario Camus va fer al 1984 i que ja és un referent al nostra cinema. Amb un procedent d’aquesta qualitat, era una tasca complicada. No obstant això, Fernando Marías i Javier Hernández-Simón ho han aconseguit en l’adaptació del text al teatre. Sens dubte, l’elecció d’escenes ha sigut un dels encerts. Hernández-Simón ho ha fet així mateix en la direcció, a l’hora de ha hecho asimismo en la direcció, a la hora de manejar el llenguatge escènic amb una escenografia senzilla però suggeridora, capaç d’anar més enllà dels objectes que parlen també i un joc de llums –gairebé un personatge més– i música encertats.
“A mandar, que para eso estamos”. Amb Alfredo Landa (Paco el Bajo), Terele Pávez (Régula), Paco Rabal (Azarías) i Juan Diego (el senyoret Ivan) a la memòria, l’elecció dels actors era inclús el punt més compromès de l’adaptació teatral. Javier Gutiérrez (Paco el Bajo) demostra per què és un dels actors amb més projecció i Luis Bermejo (Azarías) ja ha donat mostres de sobra del gran actor teatral que és (Los que hablan de Pablo Rosal). Els grans actors es forgen i avaluen a les taules; Pepa Pedroche (Régula) és un exemple prototípic d’això últim que he afirmat. La sorpresa ha estat un Jacobo Dicenta superb (mai més ben dit) al paper del Senyoret Ivan. Pòquer d’asos: aposta segura.
“A mandar, que para eso estamos”. És la lletania apresa, repetida i assumida per Paco ell Bajo i la seua dona Régula; cantarella que transmeten als seus fills amb l’exemple i la seua actitud baixa i que els joves es resisteixen a acceptar. Paco el Bajo, en la seua ignorància, sap que l’única oportunitat que tenen els seus fills de fugir d’un sistema d’explotació, gairebé esclavista, és l’accés a l’educació. Però també això els és negat. Que sàpiguen fer el seu autògraf ja és suficient per exhibir-los davant d’un ambaixador estranger. Régula i Paco el Bajo saben que són una possessió unida a la terra, que el seua naixement com serfs marca el seu destí vital i, per això, Paco es comporta com el gos fidel i servil que és, incapaç de rebel·lar-se contra el seu amo que no respecta la seua dignitat animal. Gràcies a Déus que existeix el ximple Azarías que es caga en tot i a l’animalitat del qual resideix la grandesa de la seua humanitat. “A mandar, que para eso estamos”.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario