Totes les famílies desen secrets. Totes elles tracten de mantenir-los fora de l’abast dels ulls intrusos. Un dramaturg va posar al segle XIX la nostra mirada d’espectadors en els salons familiars on es concentren les misèries de la condició humana. Henrik Ibsen (Casa de nines, Hedda Gabler, Un enemic per al poble) va escriure L’ànec salvatge al 1884, no sense polèmica no sense tints autobiogràfics d’una infància i adolescència que li van causar dolor. Perquè la trama de l’obra gira entorn a les mentides vitals que mantenen en peu una família. Perquè Ibsen coneixia bé el pes del passat a l’individu, la debilitat dels valors sobre els quals es sustenta el nostre món. El seu mèrit és exhibir-ho, posar-ho davant dels que ens apropem a aquest text clàssic i llançar-nos preguntes sobre els nostre fonament.
Podem fer-ho ara al Teatro de la Abadía en un muntatge dirigit per Carlos Aladro, amb versió de Pablo Rosal (Los que hablan) amb un elenc magnífic d’actors. No teníem oportunitat de veure-la representada des de fa quatre dècades quan es va estrenar al Teatro María Guerrero al 1982 amb versió d’Antonio Buero Vallejo i direcció de José Luis Alonso.
Gregers Werle (Javier Lara) torna al seu poble natal després d’uns quants anys d’absència treballant al nord. S’allotja en cada del seu amic de la infantesa Hjalmar Ekdal (Juan Ceadero), que és un modest fotògraf el pare del qual, el capità Ekdal (Ricardo Jocen), és l’antic soci del cònsol Hâkon Werle (Jesús Noguero), també pare de Gregers. El vell Ekdal, arruïnat després de passar per la presó, viu de la caritat del cònsol, amb el seu fill i amb la seua família, la seua esposa Gina (Eva Rufo) i la seua filla Hedvig (Nora Hernández), ja que el va protegir evitant que ell també anés a la presó en aquell moment. Berta (Pilar Gómez), la secretària i promesa del cònsol, exerceix de mestra de cerimònies, fent que prenem distància del drama teatral en determinats moments. Molta atenció al personatge del doctor Relling, interpretat també per Jesús Noguero.
Ibsen recull les contradiccions de l’ésser humà, les mentides necessàries amb les quals ens enganyem, amb les quals pretenem estar tranquils o inclús il·lusionar-nos amb la felicitat. Però la meravella de la dramatúrgia d’Ibsen són totes les capes d’interpretació que té el text, com mostra la nostra pròpia natura complexa que es contradiu a cada pas. D’aquesta manera, L’ànec salvatge pretén interrogar-nos sobre múltiples temes, com el propi Aladro assenyala: la veritat, la mentida, l’abús de poder, la cura de la infantesa, les cures de la salut mental, la relació de l’individu amb la religió, la institució del matrimoni, la diferència entre amor i acord. També, el dret o no que tenim a jutjar la vida dels altres i els atropellaments en nom de la veritat. No sols maten els pantans de mentida vital també l’idealisme imperatiu. Per últim, en cadascun d’aquests estrats hi ha una escletxa en forma de golfes on nia la nostra imaginació i on habita un ànec salvatge, que si se’l fereix s’enfonsa en el fons de l’aigua i s’enreda en les algues. I així passem del conflicte personal al social.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario