domingo, 20 de marzo de 2022

MAIXABEL d'ICIAR BOLLAÍN

Calien tres grans dones per fer realitat aquesta pel·lícula: Icíar Bollaín, la seua directora; Blanca Portillo, l’actriu que encarna a la protagonista; i la tercera dona, Maixabel Lasa, dona de carn i ossos, vídua de Juan Mari Jáuregui, assassinat per ETA a l’any 2000. Feia falta també que la banda terrorista hagués deixat de matar, com opina una d’elles, la directora.     

 

La pel·lícula comença amb el relat de l’assassinat a sang freda de Jáuregui, ex governador de Guipúscoa i militant del PSE, que estava de vacances a Euskadi ja que, per estar amenaçat per la banda terrorista, va haver d’abandonar el País Basc i anar a treballar a Xile. Es mostra l’esquinç irreparable que pateixen totes les víctimes del terrorisme que veuen la seua vida partida en dos, que es debaten entre el dolor insuportable i l’odi i la ràbia contra els assassins. Maixabel Lasa, la seua vídua, afirma que la van convertir en quelcom que no volia ser; la seua vida va quedar lligada a la d’aquells que van perpetrar aquell cruent crim. També la de la seua filla Maria, interpretada per Maria Cerezuela.

 

El nucli central de la història presenta les trobades de Maixabel amb dos dels assassins del seu marit, amb Luis Carrasco, i amb Ibon Etxezarreta, després. Els diàlegs, continguts i directes a l’hora, revelen el camí recorregut al cap dels anys per la víctima i pels seus botxins. La protagonista ha confirmat que el que es narra i el que s’ha filmat s’assembla bastant amb el que va ocorre. Alguns han dit que la història parla sobre el perdó, però la pròpia Maixabel Lasa ha assegurat  que el seu no és un punt de vista cristià, perquè no és creient. El seu relat tracta sobre les segones oportunitats, sobre la vida que queda després d’un acte tan brutal per a les víctimes, però també per als victimaris. Perquè la vida continua per a tots i la violència acaba destrossant les existències d’uns i altres. Perquè la història valenta que Bollaín s’ha entestat a contar-nos és la d’una éssers humans trencats: uns pel que els van arravatar; els altres perquè s’adonen que una vida lliurada a la violència és inútil i no té cap sentit. Però tots són humans; els altres no apareixen retratats com a monstres. I així tracta d’explicar com joves amb ideals acabaven empunyant les armes i cometent actes atroços. Fa por i vertigen veure i entendre com de fàcil era acabar a la banda si et movies en un determinat context social i ideològic.  

 

La pel·lícula ajuda a entendre, no a justificar, una part d’allò que va passar. Altres aspectes queden en l’inexplicable com el fet que es jugaren qui premia el gallet o que a penes saberen res de la seua víctima, detalls importants de la seua biografia que la seua vídua s’encarrega de posar en coneixement d’aquells que li van treure la vida i que, potser, d’haver sabut o pogut reflexionar els hauria fet obrar d’una altra manera. Maixabel Lasa és un ser generós i d’una qualitat humana extraordinària, i aquesta condició fa que s’enfronte a la realitat dels assassins del seu marit sense renunciar a la seua veritat: “M’estime més ser la vídua de Juan Mari que la teua mare”, li diu a un d’ells mirant-lo als ulls. La resposta d’Ibon (Luis Tosar) dona esperança als que creuen que la reconciliació a Euskadi és possible. Vegeu-la, si encara no ho heu fet, i ja en parlem.  

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 


 

1 comentario: