El cuiner dels últims desitjos és l’última pel·lícula de Yôjirô
Takita. El protagonista, Misuro Sasaki, és un cuiner de talla mundial que ha
perdut la passió per la seua professió. Entre les seues habilitats, hi es troba
la possibilitat de cuinar qualsevol plat que haja provat sols una vegada, ja
que mai no oblida un sabor. No obstant això, el seu restaurant ha fet fallida
per la seua manca d’entusiasme i el seu caràcter extremadament perfeccionista. Quan
comença la cinta, Misuro es dedica a cuinar personalment el darrer menjar
d’aquells que estiguen disposats a pagar-hi un milió de iens.
La pel·lícula presenta
una fotografia imponent (Yoshinori Oshima) i, un cop més en la filmografia de
l’autor, una banda sonora vibrant que acompanya la història d’un mode
espectacular, tensant les cordes en els moments adients per aconseguir la nota
precisa. La pel·lícula té al seu favor la vistositat de les escenes culinàries,
molt més quan es tracta de la cuina del país del Sol naixent, a banda del gust
per ritual ancestral de la civilització mil·lenària. Tanmateix, una part de la
crítica no ha estat molt indulgent amb ella pel seu enfocament narratiu
tradicional, proper a les novel·les realistes vuitcentistes.
El cuiner Misuro Sasaki
s’embarca, per encàrrec, en la cerca del famós receptari que el xef Naotaro
Yamagata va elaborar a la dècada de 1930 a Manxúria, la regió xinesa que fou
envaïda pels japonesos i que fou el seu protectorat fins les darreries de la
Segona Guerra Mundial. El context històric actua com a marc de les traïcions i
amors poètics dels quals es nodreix l’argument. Sasaki va desembastant la
veritat mitjançant el relat de diferents veus narratives que van viure els fets
i que s’acompanyen de dilatats flash-backs per recrear tot el que es conta.
Yôjirô Takita fou conegut internacionalment per l’oscaritzada Acomiadaments (2008). Aquí hi torna a posar sobre la taula dos temes importants en la cultura nipona: la mort i els vincles familiars. La visió oriental de la parca és molt més natural que a Occident i es presenta sempre com el trànsit consubstancial que tots hem de patir algun dia. Sí que s’observa en diferents moments de la trama un detall sorprenent de la cultura de la contenció: personatges que ploren expressant la seua tristesa. Una altra de les qüestions que es va revelant és la vàlua inherent que els japonesos atorguen a la família i als vincles paterno-filials, encara que concedeix un significat rellevant a l’amistat com es veu en situacions importants de l’acció. Tot això fa d’aquesta història quelcom atractiu, però el que desarma a qui va deixant-se seduir per l’ordit d’aquest bell teixit és la revelació de la veritat del protagonista: allò que més anhelem, que moltes vegades experimentem com a mancança, que cerquem amb tossuderia miop es troba davant nostre, o inclús ja dins nostre. Yamagata ho expressa al seu receptari amb una bella metàfora, tan senzilla i tan complexa a la vegada: “El ganivet és el pare. La cassola és la mare. Els ingredients són els amics.”
Yôjirô Takita fou conegut internacionalment per l’oscaritzada Acomiadaments (2008). Aquí hi torna a posar sobre la taula dos temes importants en la cultura nipona: la mort i els vincles familiars. La visió oriental de la parca és molt més natural que a Occident i es presenta sempre com el trànsit consubstancial que tots hem de patir algun dia. Sí que s’observa en diferents moments de la trama un detall sorprenent de la cultura de la contenció: personatges que ploren expressant la seua tristesa. Una altra de les qüestions que es va revelant és la vàlua inherent que els japonesos atorguen a la família i als vincles paterno-filials, encara que concedeix un significat rellevant a l’amistat com es veu en situacions importants de l’acció. Tot això fa d’aquesta història quelcom atractiu, però el que desarma a qui va deixant-se seduir per l’ordit d’aquest bell teixit és la revelació de la veritat del protagonista: allò que més anhelem, que moltes vegades experimentem com a mancança, que cerquem amb tossuderia miop es troba davant nostre, o inclús ja dins nostre. Yamagata ho expressa al seu receptari amb una bella metàfora, tan senzilla i tan complexa a la vegada: “El ganivet és el pare. La cassola és la mare. Els ingredients són els amics.”
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario