L'IMPERATIU CATEGÒRIC

Clara G. és la protagonista de L’imperatiu categòric de Victoria Szpunberg. Clara G. és un personatge kafkià, encara que ella no ho sap. O potser sí? Perquè Clara G. és professora de Filosofia. Està especialitzada en Kant a qui va dedicar la seua tesi doctoral, però també li interessa Kafka. Tant que demana als seus alumnes que llegeixen El procés de l’autor txec, encara que no entra en el temari.

 

Clara G. és una Josef K. postmoderna, que està immersa en el seu propi procés. Però no és per assassinat, com Josef K. O potser sí? Clara G. és professora d’universitat (que no mestra) associada, sense plaça fixa, la qual cosa la condemna a la precarietat laboral. Clara G. s’acaba de separar amb cinquanta anys i està en un moment emocional delicat en la seua vida. A més, ha de deixar el pis on viu perquè un fons voltor té intenció de llogar-lo per un preu substancialment més alt. A l’únic que pot aspirar és a un infrahabitatge a un preu prohibitiu. Com si tot això fos poca cosa, Clara G. (o potser K.?) no pot dormir per les nits, perquè té un veí que té la música a un volum que fa perillar l’equilibri mental de qualsevol monjo budista. La situació d’estrès de Clara G. és tan gran que sent acúfens, es desmaia sovint i té pensaments obscurs. I qui no en la seua situació?

 

“Les forces institucionals que formen aquest laberint obscur han superat el control humà, tothom pot ser triturat per aquest procés acceptat…”, teoritza Clara G. en la primera escena. Clara G. ho sap; es troba en una situació límit d’angoixa permanent. No obstant, Clara G. tracta de comportar-se com una bona deixebla de Kant i aplicar l’imperatiu categòric en el seu dia a dia... fins que troba un joc de ganivets en la visita que fa a un loft que pretén llogar. Clara G. decideix desar un dels ganivets a la seua bossa. ¿Es podria considerar defensa pròpia una potencial resposta violenta de Clara G. davant d’un sistema que ofega l’individu? ¿Una societat que maltracta inclús aquells que tracten d’adaptar-se i “honorar els seus superiors”? ¿Es troba Clara G. en una “colònia penitenciaria” kafkiana?

 

Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) escriu i dirigeix aquesta obra que ha sigut estrenada en castellà en el Teatro de la Abadía de Madrid en octubre de 2025. El seu original català es va estrenar en el Teatre Lliure de Barcelona en febrer de 2024. Aquest interessant text està protagonitzat per Àgata Roca, que ha merescut el Premi Max a la millor interpretació femenina, i per Xavi Sáez que posa cos i veu a tots els personatges masculins. Victoria Szpunberg que ha aconseguit el Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2025 per aquesta obra esdevé una “avisadora del foc”, expressió benjaminiana que “se refereix a aquells que han escrit sobre la catàstrofe abans que aquesta succeís”. El desastre del qual ens adverteix és la nostra pròpia deshumanització, la que ens fa viure abandonats els uns dels altres, d’esquena a les nostres emocions i aliens a qualsevol empatia amb la resta. No obstant, el to de l’obra de Szpunberg no és kafkià ja que teixeix una tragicomèdia on la ironia ens congela el somriure i ens posa enfront del nostre propi espill col·lectiu: la llei de la selva que impera en aquesta societat neoliberal. Però no ens posem filosòfics, ¿vos en recordeu d’aquella veïna filla de puta o de putero, que vos va fer la vida impossible sabent-ho i que vau voler matar? ¿O d’aquell cap inepte i mediocre que cobra el doble que vosaltres i que es penja les medalles del treball aliè? “Qui avisa no és traïdor”, diu la saviesa popular. El més difícil és sempre el primer… ;-)

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

LAURENCIA

Què ocorre amb les víctimes d’estupre quan tot passa? Com és la seua vida després? Aconsegueixen sobreposar-se a una agressió que deixa una ferida tan profunda? Com reacciona el seu entorn? És possible tornar a la normalitat? A totes aquestes preguntes tracta de trobar resposta Alberto Conejero en la seua obra Laurencia, un monòleg escrit a partir del personatge de protagonista de Fuenteovejuna de Lope de Vega. Conejero, que va versionar l’obra del creador de la “comedia nueva” al 2017, s’apropa a la intimitat d’aquest personatge per mostrar-nos-el al final del seu periple per la Terra. “Se cumple ya mi tiempo. No temo la hora: es la ley de las bestias y la de los hombres.” Amb dolçor i serenitat ens comença a parlar Laurencia, que pren el cos i la veu d’una sublim Ana Wagener, amb la intenció de no referir-nos els fatídics fets ocorreguts en el poble cordovès al 1476. Es dirigeix a nosaltres, travessant els segles i la ficció, per explicar-nos el que queda després de la barbàrie: “un puñado de fantasmas” que “nos hemos acostumbrado a las ausencias”. És menester contestar-li que aquesta trobada en la memòria es produeix en la imaginació de tots els que, a colp de llaurar el temps, anem fent anys i deixant-nos els dies als solcs del viure. “Aquí los muertos están más vivos que en ningún otro sitio”.

 

Gràcies al muntatge d’Aitana Galán posat en escena en la intimitat de la Sala Tirso de Molina del Teatro de la Comedia, Laurencia, “única hija de Esteban, un labrador de ovejas, y de Laurencia, labradora”, ens parla de la seua mare, que era “como una vasija hasta el borde que nunca se derramaba”, però sentencia que “la belleza siempre es una maldición”. Per això, ens conta com la va perdre de forma prematura, sense obtenir resposta a cap de les seues preguntes, perquè “las mujeres morían “de repente” y a nadie le importaba”, perquè havia d’acostumar-se als atzars de la vida, i carregar-los al pit o a les espatlles o on es poguera per tal de seguir endavant. Laurencia, que porta el nom de la seua mare, se rebel·la contra l’oblit i proclama que “mi recuerdo es mi corona”. I ens relata com va créixer sense ella, “hija sola y sola entre hombres” fins que va arribar la pubertat i la primera sang i va ser apartada. La ignorància i la manca de respostes a les seues preguntes ens recorden que moltes vegades vivim sense saber explicar les coses que ens ocorren, “sin una palabra para nombrarlas”.

 

Tot això ens ho conta mentre Antonia Jiménez toca la seua guitarra flamenca i conrea una estora de notes musicals sobre la qual cauen les paraules de Laurencia. “El amor es deseo de hermosura”, li va dir un dia amb tristesa sa mare. Ho recorda mentre flirtejava amb Frondoso i es preguntava sobre la natura de les relacions humanes. El veredicte és implacable i descarnat. La seua lucidesa ens aclapara: “Mi padre nunca tuvo más amor que a su propia persona”. Potser ella podrà fer-ho millor? Enmig d’aquest remolí emocional, comença a forjar-se la tempesta i a tenir notícia dels excessos del Comanador. I de bell nou, ens esperona amb la seua clarividència. Celebrar els morts dels altres, callar i mirar cap a un altra banda davant de les primeres violacions pensant que “a nosotras no nos iba a pasar” acaba per atènyer-nos. Reconeix que van sentir “alivio porque eran otras” les ultratjades, una consol que va acabar convertit en vergonya.

 

L’esperança de vegades trampeja: no és possible seguir vivint perquè la vida torne, quan s’ha impugnat el sagrat que té. És impossible no tornar a contar-ho, com no és possible oblidar-ho. El dictamen de Laurencia és rigorós: no van ser herois perquè no hi va haver res èpic en aquell assassinat atroç, per molt just i merescut que fos. Per què els humans seguim fent d’aquesta Terra un infern per al proïsme? De l’estampa d’Ana Wegener, una Laurencia al llindar del traspàs, emergeix la imatge, tan poderosa com dolorosa, de Cristina Marín-Miró, aquella Laurencia jove i ufana que crida la seua ràbia, exhibint la seua nuesa humiliada, després que el Comanador i els seus homes hagen consumat l’ultratge. És una Laurencia d’una Fuenteovejuna potent i descarnada, dirigida per primera vegada per una dona, Rakel Camacho. Però sembla que no és sols teatre, ja que és tan vell com repetit: el cos de les dones convertit en arma de guerra. Companyes, Ana, Cristina, Rakel, teniu present que si la guerra torna a la nostra terra, els nostres pits caiguts i els nostres cossos decadents no es lliuraran de la infàmia i de la deshonra. La violència sols engendra violència: “¿Es el asesinato del Comendador lo único que pudimos engendrar?”

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

EL CAPTIU

Per a alguns, els mites són intocables, especialment, si es tracta de vaques sagrades. Tanmateix, si en parem esment i observem amb calma, ens adonarem que el que els ha convertit en llegenda ha estat precisament la seua vulnerabilitat. Miguel de Cervantes va tenir una vida atzarosa, es podria inclús afirmar que fou dissortada. Els problemes econòmics, familiars i legals van marcar el seu pas per la Terra. Tota la seua vida va estar perseguint l’èxit com a escriptor, fama que sols li va arribar al final del seu periple vital. Per això, va mirar de reüll amb enveja el triomf dels seus coetanis, especialment el de Lope de Vega. No va ser l’únic que va veure amb suspicàcia la celebritat incontestable del Fénix de los ingenios. Va morir sabent que havia deixat una obra notable, però sense saber que seria l’obra cimera de la Literatura Universal. Tot això va marcar la seua personalitat i la seua visió del món que va reflectir en la seua manera d’escriure i en el seu personatge immortal.

 

De tots els infortunis pels que va haver de transitar del que menys informació tenim és del seu captiveri en Alger que va durar cinc anys. Al 1575, de tornada a Espanya des de Nàpols a bord de la galera Sol, va ser capturat junt amb el seu germà Rodrigo. Va ser fet esclau. La fatalitat de portar damunt dues cartes de recomanació de don Juan de Àustria i del duc de Sessa va fer pensar als seus raptors que era una persona important i adinerada. Per això, van demanar cinc-cents escuts d’or per ser alliberat. La seua mare va aconseguir reunir una certa quantitat de diners que no era suficient perquè ambdós foren posats en llibertat. Miguel va decidir que fos el seu germà el que tornara a la Península. Cervantes tenia gairebé trenta anys quan va ser segrestat i ja havia patit la paràlisi de la seua mà esquerra, com a conseqüència de la seua participació en la batalla naval de Lepant al 1571.

 

El captiveri de Cervantes a Alger sempre ha estat envoltat en un halo de misteri, perquè va intentar escapar fins en quatre ocasions i fou interceptat o descobert altres tantes vegades. Sempre es va responsabilitzar dels plans de fuga quan van ser detinguts. El que resulta sorprenent és que no fos executat per aquest motiu, pel seu caràcter reincident i sabent les tortures exemplaritzants que s’infligien als díscols. Així mateix, va estar a punt d’ésser deportat a Constantinoble, situació que haguera fet encara més difícil el seu rescat. En aquells anys, el bei o governador turc d’Alger era Hàssan Baixà que va arribar a tenir-lo encadenat i apartat de la resta, en el seu presidi, durant cinc mesos. Alguna biografia de l’autor més universal ja insinua, de forma més o menys implícita, el que Alejandro Amenábar ha exposat en la seua última cinta El cautivo i que ha escandalitzat les ments decents i benpensants.

 

Tanmateix, no s’han adonat que Amenábar ha volgut fer una pel·lícula cervantina. Hi veiem un Cervantes jove i atractiu, malgrat la seua lesió, capaç de fascinar els seus companys i al mateix Hàssan Baixà amb les seues històries, como si es tractara d’una nova Xahrazad. Són relats on es barreja la realitat amb la ficció i on la fantasia és un ingredient fonamental. Amenábar ens presenta un Cervantes conscient que l’única manera de suportar i superar la situació límit en la qual es troba és mitjançant la imaginació i la solidaritat amb els seus companys. També deixa constància en diferents seqüències de la petjada profunda que va deixar el captiveri en la seua obra literària: no sols en El Quijote, amb la història del captiu, la mora Zoraida o altres capítols tan arxiconeguts com el dels molins de vent, sinó amb Los trabajos de Persiles y Sigismunda o El trato de Argel, entre altres. El perspectivisme cervantí, tan necessari en la vida, el trobem en la presència dels diferents narradors: a banda del protagonista, rondaller de contes, Antonio de Sosa, interpretat per un insubstituïble Miguel Rellán, exerceix de narrador de la història, com si d’un Cervantes ancià es tractara. Perquè, si s’apropen a l’obra cervantina, trobaran una visió polièdrica i rica de la realitat, no per ser jutjada sinó per ser entesa.

 

Així Amenábar s’endinsa en la història, espinosa i inenarrable per alguns, de la seua relació amb Hàssan Baixà. Però no recorre al relat monolític i romantitzat, tampoc es deixa portar pel morbo, extrems que hagueren resultat fàcils. Sí aconsegueix, en l’elecció dels dos protagonistes, crear una química difícil de descriure amb paraules. Julio Peña i Alessandro Borghi ens brinden dues interpretacions veraces i convincents enmig del somieig del captiveri d’Argel. Els diàlegs entre ambdós i la mirada blava de Hàssan Baixà ens permet entendre el comportament de Cervantes, més enllà de l’instint de supervivència. Hàssan Baixà, venecià de naixement i otomà per atzars semblants al rapte de Cervantes, li confessa que la crueltat és el que li ha permès de sobreviure  i mantenir la seua posició i que no creo en l’amor, sols en els piccoli piaceri. Un ingenu Cervantes es manté ferm en la seua fe en Venus, encara que es deixa seduir per un Alger babilònic i hedonista.

 

Com els deia, Amenábar ha entès l’essència de l’obra cervantina que no és altra que la bondat amb els éssers humans, una generositat que emana de la comprensió. Quien leyó El Quijote, lo sabe, que diria el Fénix de los ingenios. I, per això, resulta versemblant la relació amorosa i sexual entre Miguel de Cervantes i Hàssan Baixà, molt especialment, la reacció del turc davant la possibilitat d’alliberament de l’alcalaí.  Al final, sembla que un amor, capaç de respectar la voluntat de l’ésser estimat i més profund del que està disposat a reconèixer, venç l’incrèdul Baixà. A Cervantes, com a nosaltres, li queda l’immens mar dels ulls de Hàssan en els quals capbussar-se des del record: un piccolo piacere…I, por descomptat, la llibertat!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

EL IMPERATIVO CATEGÓRICO

Clara G. es la protagonista de El imperativo categórico de Victoria Szpunberg. Clara G. es un personaje kafkiano, aunque ella no lo sabe. ¿O tal vez sí? Porque Clara G. es profesora de Filosofía. Está especializada en Kant al que dedicó su tesis doctoral, pero también le interesa Kafka. Tanto es así, que pide a sus alumnos que lean El proceso del autor checo, aunque no entra en el temario.

 

Clara G. es una Josef K. posmoderna, que está inmersa en su propio proceso. Pero no por asesinato, como Josef K. ¿O tal vez sí? Clara G. es profesora de universidad (que no maestra) asociada, sin plaza fija, lo cual la condena a la precariedad laboral. Clara G. se acaba de separar con algo más de cincuenta años y está en un momento emocional delicado en su vida. Además, tiene que dejar su piso porque un fondo buitre tiene intención de alquilarlo por un precio sustancialmente más alto. A lo único que puede aspirar es a una infravivienda a un precio prohibitivo. Por si todo esto fuera poco, Clara G. (¿o tal vez K.?) no puede dormir por las noches, porque tiene un vecino que tiene puesta la música a tal volumen que hace peligrar el equilibrio mental de cualquier monje budista. La situación de estrés de Clara G. es tan grande que escucha acúfenos, se desmaya a menudo y tiene pensamientos oscuros. ¿Y quién no en su situación?

 

“Las fuerzas institucionales que forman este laberinto oscuro han superado el control humano, todo el mundo puede ser triturado por este proceso aceptado…”, teoriza Clara G. en la primera escena. Clara G. lo sabe; se encuentra en una situación límite de angustia permanente. No obstante, Clara G. trata de comportarse como una buena discípula de Kant y aplicar el imperativo categórico en su día a día… hasta que encuentra un juego de cuchillos en la visita que realiza a un loft que pretende alquilar. Clara G. decide guardar uno de los cuchillos en su bolso. ¿Se podría considerar defensa propia una potencial respuesta violenta de Clara G. ante un sistema que ahoga al individuo? ¿Una sociedad que maltrata incluso a aquellos que tratan de adaptarse y “honrar a sus superiores”? ¿Se encuentra Clara G. en una “colonia penitenciaria” kafkiana?

 

Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) escribe y dirige esta obra que ha sido estrenada en castellano en el Teatro de la Abadía de Madrid en octubre de 2025. Su original catalán se estrenó en el Teatre Lliure de Barcelona en febrero de 2024. Este interesante texto está protagonizado por Àgata Roca, que ha merecido el Premio Max a mejor interpretación femenina, y por Xavi Sáez que pone cuerpo y voz a todos los personajes masculinos. Victoria Szpunberg que ha logrado el Premio Nacional de Literatura Dramática 2025 por esta obra se convierte en una “avisadora del fuego”, expresión benjaminiana que “se refiere a aquellos que han escrito sobre una catástrofe antes de que esta suceda”. El desastre del que nos advierte es nuestra propia deshumanización, la que nos hace vivir abandonados los unos de los otros, de espaldas a nuestras emociones y ajenos a cualquier empatía con los demás. No obstante, el tono de la obra de Szpunberg no es kafkiano ya que teje una tragicomedia donde la ironía nos congela la sonrisa y nos pone ante nuestro propio espejo colectivo: la ley de la selva que impera en esta sociedad neoliberal. Pero no nos pongamos filosóficos, ¿os acordáis de aquella vecina hija de puta o de putero, que os hizo la vida imposible a sabiendas y a la que quisisteis matar? ¿O de ese jefe inepto y mediocre que cobra el doble que vosotros y que se cuelga las medallas del trabajo ajeno? “Quien avisa no es traidor”, dice la sabiduría popular. Lo difícil es siempre el primero… ;-)

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

LAURENCIA

¿Qué ocurre con las víctimas de estupro cuando todo pasa? ¿Cómo es su vida después? ¿Consiguen sobreponerse a una agresión que deja una herida tan profunda? ¿Cómo reacciona su entorno? ¿Es posible volver a la normalidad? A todas estas preguntas trata de encontrar respuesta Alberto Conejero en su obra Laurencia, un monólogo escrito a partir del personaje protagonista de Fuenteovejuna de Lope de Vega. Conejero, que versionó la obra del creador de la “comedia nueva” en 2017, se acerca a la intimidad de este personaje para mostrárnoslo al final de su periplo por la Tierra. “Se cumple ya mi tiempo. No temo la hora: es la ley de las bestias y la de los hombres.” Con dulzura y serenidad nos empieza a hablar Laurencia, que toma el cuerpo y la voz de una sublime Ana Wagener, con la intención de no referirnos los fatídicos hechos acaecidos en el pueblo cordobés en 1476. Se dirige a nosotros, atravesando los siglos y la ficción, para explicarnos lo que queda después de la barbarie: “un puñado de fantasmas” que “nos hemos acostumbrado a las ausencias”. Es menester responderle que este encuentro en la memoria se produce en la imaginación de todos los que, a golpe de arar el tiempo, vamos cumpliendo años y dejándonos los días en los surcos del vivir. “Aquí los muertos están más vivos que en ningún otro sitio”. 

 

Gracias al montaje de Aitana Galán puesto en escena en la intimidad de la Sala Tirso de Molina del Teatro de la Comedia, Laurencia, “única hija de Esteban, un labrador de ovejas, y de Laurencia, labradora”, nos habla de su madre, que era “como una vasija hasta el borde que nunca se derramaba”, pero sentencia que “la belleza siempre es una maldición”. Por eso, nos cuenta cómo la perdió de forma prematura, sin obtener respuesta a ninguna de sus preguntas, porque “las mujeres morían “de repente” y a nadie le importaba”, porque había que acostumbrarse a los azares de la vida, y cargarlos en el pecho o en la espalda o donde se pudiera para seguir adelante. Laurencia, que lleva el nombre de su madre, se rebela contra el olvido y proclama que “mi recuerdo es mi corona”. Y nos relata cómo creció sin ella, “hija sola y sola entre hombres” hasta que llegó la pubertad y la primera sangre y fue apartada. La ignorancia y la falta de respuestas a sus preguntas nos recuerdan que muchas veces vivimos sin saber explicar las cosas que nos ocurren, “sin una palabra para nombrarlas”.

 

Todo esto nos lo cuenta mientras Antonia Jiménez rasga su guitarra flamenca y siembra una alfombra de notas musicales sobre la que caen las palabras de Laurencia. “El amor es deseo de hermosura”, le dijo un día con tristeza su madre. Lo recuerda cuando tonteaba con Frondoso y se preguntaba sobre la naturaleza de las relaciones humanas. El veredicto es implacable y descarnado. Su lucidez nos abruma: “Mi padre nunca tuvo más amor que a su propia persona”. ¿Acaso podrá ella hacerlo mejor? En medio de este torbellino emocional, empieza a fraguarse la tormenta y a tener noticia de los desmanes del Comendador. Y de nuevo, nos aguijonea con su clarividencia. Celebrar los muertos de los otros, callar y mirar hacia otro lado ante las primeras violaciones pensando que “a nosotras no nos iba a pasar” termina por alcanzarnos. Reconoce que sintieron “alivio porque eran otras” las ultrajadas, un consuelo que acabó convertido en vergüenza.

 

La esperanza a veces hace trampas: no es posible seguir viviendo para que la vida vuelva, cuando se ha impugnado lo sagrado de esta. Es imposible no volver a contarlo, como no es posible olvidarlo. El dictamen de Laurencia es riguroso: no fueron héroes porque no hubo nada épico en aquel asesinato atroz, por muy justo y merecido que este fuese. ¿Por qué los humanos seguimos haciendo de esta Tierra un infierno para nuestros semejantes? De la estampa de Ana Wegener, una Laurencia en el umbral del traspaso, emerge la imagen, tan poderosa como dolorosa, de Cristina Marín-Miró, esa Laurencia joven y lozana que grita su rabia, exhibiendo su desnudez humillada, después de que el Comendador y sus hombres hayan consumado el ultraje. Es una Laurencia de una Fuenteovejuna potente y descarnada, dirigida por primera vez por una mujer, Rakel Camacho. Pero me temo que no es solo teatro, ya que es tan viejo como repetido: el cuerpo de las mujeres convertido en arma de guerra. Compañeras, Ana, Cristina, Rakel, tened presente que si la guerra vuelve a nuestra tierra, nuestros pechos caídos y nuestros cuerpos decadentes no nos librarán de la infamia y la deshonra. La violencia solo engendra violencia: “¿Es el asesinato del Comendador lo único que pudimos engendrar?”

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

 

 

SECRETS D'UN MATRIMONI

Escenas de la vida conyugal es va estrenar al 2013 en el Teatro Maipo de Buenos Aires. D’ençà d’aquell dia, està girant de forma cíclica per diferents ciutats i teatres d’Argentina, Xile, Uruguai, Perú i Espanya. Aquest 2025, ha tornat a Madrid i a València esgotant localitats després de vuit anys. Són diversos els elements que expliquen aquest èxit de públic: en primer lloc, la parella protagonista està interpretada per uns brillants Ricardo Darín i Andrea Prieta que demostren els seus dots com a actors i la seua química a l’escenari; segon, l’obra està dirigida per Norma Aleandro (El hijo de la novia, 2002), una de les grans dames de l’escena argentina que també va interpretar el paper protagonista en companyia d’Alfredo Alcón al 1992; tercer, l’obra està basada en la minisèrie Scener ur ett äktenskap, estrenada al 1973, del gran cineasta suec Ingmar Bergman; per últim, la versió al castellà de Fernando Masllorens i Federico González del Pino afegeix humor i ironia al profund dramatisme del director nòrdic.

 

Amb aquesta acumulació de talent, Escenas de la vida conyugal ha esdevingut una garantia d’èxit que repeteix temporada rere temporada. El personatge protagonista femení ha estat interpretat en el passat per altres actrius com Valeria Bertucceli o Érica Rivas. Després de veure l’obra, es difícil imaginar a una altra actriu que no siga Andrea Pietra en la pell de Mariana. Exactament el mateix ocorre amb Ricardo Darín en el paper de Juan. El treball d’ambdós justifica el paper de les localitats.

 

Juan i Mariana presenten la seua plàcida vida conjugal amb escassos sobresalts. Fa deu anys que es van casar i tenen dues filles. La història els seguirà al llarg de deu anys més en moments discontinus de la seua relació que acabarà en divorci, però que continuarà més enllà de la ruptura sentimental. A poc a poc, es va desvetllant que no tot és tan idíl·lic com sembla i que amaguen sentiments, frustracions i aspiracions que acaben per aflorar. “Res de nou sota el sol”, pensaran tots els lectors casats.

 

El plantejament de l’obra teatral és el mateix que el de la sèrie de Bergman, amb lleugeres variacions. Aquesta va ser una versió de cinc hores de duració, interpretada per Liv Ullman, musa del suec, i Earlan Josephson, que dividia el relat en sis escenes: “Innocència i pànic”, “L’art d’amagar sota l’estora”, “Paula”, “Vall de llàgrimes”, “Els analfabets” i “En plena nit, en una casa a les fosques”. El mateix que el de la pel·lícula que es va fer a partir de la sèrie, després del gran èxit que va tenir, i que va guanyar importants premis com el Globus d’Or o el Bafta. El propi Bergman va signar una versió teatral en Munich al 1981.   

 

És cert que el muntatge teatral pren llocs comuns, que relativitza el drama posant distància humorística, i amb els quals és inevitable no sentir-se identificat, quan es té una dilatada carrera matrimonial. Sí, les situacions són conegudes per aquells que porten l’aliança al seu anular. Hi haurà qui considere que el muntatge suavitza i alleugera massa l’obra bergmaniana, que li treu profunditat, dramatisme i violència. L’interessant, per aquesta professora que escriu, està en posar ambdues propostes a dialogar ja que acaben complementant-se. Sí, certament el muntatge argentí és més gasós, però com ho és la nostra levitat, perquè també necessitem riure’ns de les nostre misèries matrimonials.

 

En aquesta columna, per seguir complint amb els tòpics, també apareixerà una tercera en discòrdia que no és una altra que la pel·lícula, a mig camí entre el documental i la ficció, Función de noche, dirigida al 1981 per Josefina Molina. Lola Herrera i Daniel Dicenta hi parlen sobre la que ha estat la seua història d’amor i les causes que els van dur a la ruptura, com també les conseqüències que va tenir per la seua filla. Tots dos, atrapats al camerino del teatre on ella interpreta aquell inoblidable de Miguel Delibes que és Carmen Sotillo, protagonista de Cinco horas con Mario i amb la qual Herrera s’hi identifica, es sinceren i parlen sense embuts de les mesquineses de la seua relació, especialment de les d’ell, i com ella va a haver d’enfrontar-les.

 

Destaquen en els tres relats (o els quatre, si afegim el monòleg de Delibes) la reivindicació del paper de la dona, amb un feminisme que arriba fins on la societat i els amors de cadascuna d’aquestes dones els permeten. Perquè aquestes dones, com totes, estan preses dels seus afectes. I que, malgrat tot, aquestes parelles –em pense que no hi ha un manual diferents per les parelles homoeròtiques–, al final com al principi, es continuen estimant de forma egoista, amb poca traça i limitacions, desant els secrets que tots els matrimonis custodien o, com el mateix Ricardo Darín afirma, amb “un amor humano, imperfectamente humano”. 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

EL CAUTIVO

Para algunos, los mitos son intocables, especialmente, si se trata de vacas sagradas. Sin embargo, si nos detenemos un poco y observamos con calma, nos daremos cuenta de que lo que los ha convertido en leyendas ha sido precisamente su vulnerabilidad. Miguel de Cervantes tuvo una vida azarosa, se podría incluso afirmar que fue desdichada. Los problemas económicos, familiares y legales marcaron su paso por la Tierra. Toda su vida estuvo persiguiendo el éxito como escritor, fama que solo le llegó al final de su periplo vital. Por eso, miró de reojo con envidia el triunfo de sus coetáneos, especialmente el de Lope de Vega. No fue el único que vio con suspicacia la celebridad incontestable del Fénix de los ingenios. Murió sabiendo que había dejado una obra notable, pero sin saber que sería la obra cumbre de la Literatura Universal. Todo esto marcó su personalidad y su visión del mundo que se reflejan en su manera de escribir y en su personaje inmortal.

 

De todos los infortunios por los que tuvo que transitar del que menos información tenemos es de su cautiverio en Argel que duró cinco años. En 1575, de vuelta a España desde Nápoles a bordo de la galera Sol, fue capturado junto a su hermano Rodrigo. Fue hecho esclavo. La fatalidad de llevar consigo dos cartas de recomendación de don Juan de Austria y del duque de Sessa hizo pensar a sus captores que era una persona importante y adinerada. Por ello, pidieron quinientos escudos de oro para ser liberado. Su madre consiguió reunir cierta cantidad de dinero que no era suficiente para que ambos fuesen puestos en libertad. Miguel decidió que fuera su hermano el que volviera a la Península. Cervantes tenía casi treinta años cuando fue secuestrado y ya había sufrido la parálisis de su mano izquierda, como consecuencia de su participación en la batalla de Lepanto en 1571.

 

El cautiverio de Cervantes en Argel siempre ha estado envuelto en un halo de misterio, porque intentó escapar hasta en cuatro ocasiones y fue interceptado o descubierto otras tantas veces. Siempre se responsabilizó de los planes de fuga cuando fueron detenidos. Lo que resulta asombroso es que no fuera ejecutado por ello, debido a su carácter reincidente y sabiendo las torturas ejemplarizantes que se infligían a los díscolos. Asimismo, estuvo a punto de ser deportado a Constantinopla, situación que hubiera hecho aun más difícil su rescate. En aquellos años, el bey o gobernador turco de Argel era Hasán Bajá que llegó a tenerlo encadenado y apartado del resto, en su presidio, durante cinco meses. Alguna biografía del autor más universal ya insinúa, de forma más o menos implícita, lo que Alejandro Amenábar ha expuesto en su última cinta El cautivo y que ha escandalizado a las mentes decentes y biempensantes.

 

Sin embargo, no se han dado cuenta de que Amenábar ha querido hacer una película cervantina. En esta, vemos a un Cervantes joven y apuesto, a pesar de su lesión, capaz de encandilar a sus compañeros y al mismísimo Hasán Bajá con sus historias, como si se tratara de una nueva Scheherezade. Son relatos donde se mezcla la realidad con la ficción y en los que la fantasía es un ingrediente fundamental. Amenábar nos presenta a un Cervantes consciente de que la única manera de soportar y superar la situación límite en la que se encuentra es a través de la imaginación y de la solidaridad con sus compañeros. También deja constancia en diferentes secuencias de la huella profunda que dejó su cautiverio en su obra literaria; no solo en El Quijote, con la historia del cautivo, la mora Zoraida u otros capítulos tan archiconocidos como el de los molinos de viento, sino en Los trabajos de Persiles y Sigismunda o El trato de Argel, entre otros. El perspectivismo cervantino, tan necesario en la vida, lo encontramos en la presencia de distintos narradores: aparte del protagonista, contador de cuentos, Antonio de Sosa, interpretado por un insustituible Miguel Rellán, ejerce de narrador de la historia, como si de un Cervantes anciano se tratara. Porque, si se acercan a la obra cervantina, encontrarán una visión poliédrica y rica de la realidad y del mundo, no para ser juzgada sino para ser comprendida.

 

Así Amenábar se adentra en la historia, espinosa e inenarrable para algunos, de su relación con Hasán Bajá. Pero no recurre al relato monolítico y romantizado, tampoco se deja llevar por el morbo, extremos que hubieran resultado fáciles. Sí logra, en la elección de los dos protagonistas, crear una química difícil de describir con palabras. Julio Peña y Alessandro Borghi nos brindan dos interpretaciones veraces y convincentes en medio de la ensoñación del cautiverio de Argel. Los diálogos entre ambos y la mirada azul de Hasán Bajá nos permiten entender el comportamiento de Cervantes, más allá de su instinto de supervivencia. Hasán Bajá, veneciano de nacimiento y otomano por azares semejantes al rapto de Cervantes, le confiesa que la crueldad es lo que le ha permitido sobrevivir y mantener su posición y que no cree en el amor, solo en los piccoli piaceri. Un ingenuo Cervantes se mantiene firme en su fe en Venus, aunque se deja seducir por un Argel babilónico y hedonista. 

 

Como les decía, Amenábar ha entendido la esencia de la obra cervantina que no es otra que la bondad para con los seres humanos, una generosidad que emana de la comprensión. Quien leyó El Quijote, lo sabe, que diría el Fénix de los ingenios. Y, por eso, resulta verosímil la relación amorosa y sexual entre Miguel de Cervantes y Hasán Bajá, muy especialmente, la reacción del turco ante la posibilidad de la liberación del alcalaíno. Al final, parece que un amor, capaz de respetar la voluntad del ser amado y más profundo de lo que está dispuesto a reconocer, vence al incrédulo Bajá. A Cervantes, como a nosotros, le quedó el inmenso mar de los ojos de Hasán en los que bucear desde el recuerdo: un piccolo piacere… Y, por supuesto, ¡la libertad!

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe