PRESENTACIÓ DE "NOMÉS UNA. QUE SI NO, FARÉ TARD"

Begoña Chorques va nàixer a Xàtiva l’any 1974. És llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València i en Filologia Catalana i Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya.

 

Viu i treballa a Madrid, on fa classes en un institut. Sovint torna a casa, via Renfe, Avlo o com siga menester. Tot i que, en la mesura que la llengua és la pàtria de l’escriptor, portem sempre la casa al llom, la casa de la llengua heretada, la llengua amb què descrivim les emocions més íntimes i construïm les ficcions més insòlites.

 

            PATRIMONI

            allò que he escoltat

            tot allò que he vist

            tot allò que he dit

            allò que no he dit

            els llibres que he llegit

            els versos que he escrit

            la gent que he estimat

            això és tot el que tinc.

 

«Els versos que he escrit...», diu Begoña Chorques en aquest poema. Fins ara, s’havia donat més a conèixer com a poeta. De fet, ha publicat els poemaris Olor de Poma Verda i Absència, a més de participar en diverses antologies poètiques.

 

Si voleu saber més sobre ella, què pensa sobre certes coses, i quines coses l’atrauen i li interessen, humanament i culturalment, podeu visitar el seu blog, de clara referència a eixe far literari que és Virginia Woolf: Una cambra pròpia. Prompte us adonareu de la seua passió pel teatre, per la profusió de ressenyes que donen notícia de l’actualitat teatral de la Villa y Corte.

 

Podria afegir al poema seu que he llegit adés, un altre vers, ampliant el camp d’eixe que diu «els versos que he escrit». Ara diré: «els relats que he construït...» «o que he creat..» «o que he teixit...» «o que he inventat...». Relats que han aparegut també en antologies i publicacions diverses. Fins arribar a aquesta novel·la: Només una. Que si no, faré tard. Guanyadora del 25è Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, i que ha publicat l’editorial Onada. Primera novel·la. Novel·la de primera, com comprovareu en llegir-la.

 

«Nosaltres pertanyem a una classe de víctimes que es tenen poc en compte...». Capítol XXXI, pàgina 129 de Només una. Que si no, faré tard. Ara en diuen ‒eufemisme indecent, obscè, mantàfula lèxica de criminals‒: «danys col·laterals». «Nosaltres pertanyem a una classe de víctimes que es tenen poc en compte...».

 

(Xàtiva, 1939...) Era diumenge. Un diumenge de febrer. Un lluminós diumenge de febrer. 12 de febrer, diada de santa Eulàlia. La guerra a les acaballes. S’acostava a l’estació un tren que provenia del front. Un front derrotat. Regressaven els soldats vençuts camí de casa.  Una estació de trens d’un xicoteta ciutat d’interior. Una ciutat a la rereguarda. Una ciutat raonablement tranquil·la, malgrat les turbulències de la guerra. I tot d’una aparegueren en el cel cinc avions. Cinc avions Savoya. Cinc avions tripulats per pilots italians. Pilots que havia enviat el feixista Mussolini per a ajudar el seu aliat espanyol, el general Franco, a guanyar la guerra contra el legítim govern de la República. Descarregaren una pluja de bombes sobre l’estació. La convertiren en un muntó d’enderrocs. Per damunt i per davall de les runes, una estesa de cadàvers, més mutilats que no sencers. Més de cent morts. Centenars de ferits. L’atrocitat es va abatre sobre una xicoteta ciutat d’interior. Fins llavors raonablement tranquil·la malgrat la guerra. Ara era una ciutat consternada, espantada, malferida; marcada. L’any del bombardeig de l’estació. Diumenge, 12 de febrer, diada de santa Eulàlia. Un diumenge lluminós fins que una pluja de bombes el convertiren en un diumenge de pols, de sang i de clams. La gent encara se’n fa creus de l’incomprensible i inexorable atzar d’aquell acte monstruós.

Aquest resum del motiu de la novel·la prové del pròleg que he escrit. Així que disculpeu-me l’autocita. I disculpeu-me-la ara també, i amb això jo acabaré i li passaré la paraula a l’autora perquè vos explique els mecanismes de l’obra i la intenció de l’obra, amb més precisió i coneixement que no aquestes paraules meues d’introducció i presentació:

 

La novel·la s’estructura a través d’una tria de testimonis ‒veus que fimbren, que dubten, que s’interroguen, que s’indignen, que es penedeixen, que clamen. Una constel·lació de veus que orbiten al voltant d’aquell atroç bombardeig. Per a plànyer-se’n, per a indignar-se, fins i tot per a justificar-lo, per a vindicar-ne la memòria al cap dels anys, o reclamar el silenci com a consens conciliador. El parany del consens conciliador, o siga, el pacte per la definitiva impunitat.

Només una. Que si no, faré tard és memòria «local» que la literatura ‒la bona literatura‒ universalitza. Perquè tant se val si les bombes i els morts i els testimonis són d’aquest o d’aquell altre bombardeig: al capdavall ‒com diu l’autora‒ «totes les bombes són criminals». Les de les guerres d’abans i les de les guerres d’ara. Les víctimes són sempre éssers humans. Els que hi moren resten muts, els que hi sobreviuen conserven la veu i la memòria. I l’escriptor en fa literatura; i en rescatar-ne el testimoni claudicat, gairebé una necessària intenció de justícia.

Ara que ja teniu una mínima informació sobre l’obra que presentem i la seua autora, li passe a ella la paraula.

Toni Cucarella

Carcaixent, 28 de febrer de 2025