Ens troben ací per presentar en societat un grup que es defineix per quatre característiques molt concretes: són dones, han nascut o viuen a la Costera, escriuen poesia i ho fan en valencià. De moment en són 12, però segur que en queden més que encara no coneixem i que hi tenen les portes obertes.
Parlem, per tant, de poesia. Potser el gènere literari més antic i més arrelat en les tradicions humanes. No debades amb la poesia hem contat batalles, hem explicat històries, hem expressat sentiments, hem plorat, ens hem alegrat, hem rigut, ens hem burlat dels enemics, hem calmat les pors de les nits fosques, hem vigilat la son dels menuts, ens hem enamorat, hem odiat... La poesia, qualsevol tipus de poesia, és el llenguatge més universal de la humanitat. Però, malgrat això, la poesia és possiblement el gènere literari menys llegit. I triar de fer poesia és una decisió arriscada si es vol triomfar com a escriptora.
Les nostres poetes a més han decidit, d’entre les diverses llengües que coneixen, fer poesia en valencià. Malgrat les dificultats. Són conscients que, des del punt de vist de la difusió i popularitat de la seua obra, la llengua pot ser un entrebanc. Segurament els ho han dit més d’una vegada: per què escrius en valencià? Perquè és la llengua de la seua infantesa, perquè és la llengua en què viuen, treballen, somien, pateixen, estimen, lluiten... Si han de parlar de sentiments, ho fan en la llengua que els mou a sentir. És una decisió que els valencianoparlants hem d’agrair. La llengua que s’usa no mor. I, mentre hi haja poesia en valencià, la nostra llengua tindrà futur.
Però el de la llengua no és l’únic entrebanc amb què s’han trobat fins ara. Són dones i viuen en una societat que tradicionalment ha marginat, invisibilitzat, prohibit, perseguit o silenciat les dones que s’atreveixen a escriure. Som fruit d’una cultural patriarcal on s’ha practicat la criptogínia, sense models ni referents femenins. Aquestes dones, però, podran servir de model per a les més joves, algunes de les quals ja formen part del grup.
I finalment, per si ser dona que escriu poesia en valencià no és ja prou arriscat, fer-ho des d’una comarca de l’interior valencià (la perifèria de la perifèria) afig un grau més de dificultat. Estem lluny dels centres d’influència i de poder, també des del punt de vista cultural i editorial. Però la decisió les honora. Han volgut retractar el món que més coneixen perquè és la seua manera, la millor manera, de ser universals.
Des d’aquest raconet del cor de la Costera, des d’on renaixen les cendres del nostre País Valencià, venim avui a presentar i escoltar aquestes dones, a aplaudir la seua valentia i agrair la seua generositat.
Carme Gonzàlbes Morant
Presentació Dones poetes en valencià de la Costera
Canals, 8 d'octubre de 2024
No hay comentarios:
Publicar un comentario