12 POETES DE LA COSTERA

Ens troben ací per presentar en societat un grup que es defineix per quatre característiques molt concretes: són dones, han nascut o viuen a la Costera, escriuen poesia i ho fan en valencià. De moment en són 12, però segur que en queden més que encara no coneixem i que hi tenen les portes obertes. 
 
Parlem, per tant, de poesia. Potser el gènere literari més antic i més arrelat en les tradicions humanes. No debades amb la poesia hem contat batalles, hem explicat històries, hem expressat sentiments, hem plorat, ens hem alegrat, hem rigut, ens hem burlat dels enemics, hem calmat les pors de les nits fosques, hem vigilat la son dels menuts, ens hem enamorat, hem odiat... La poesia, qualsevol tipus de poesia, és el llenguatge més universal de la humanitat. Però, malgrat això, la poesia és possiblement el gènere literari menys llegit. I triar de fer poesia és una decisió arriscada si es vol triomfar com a escriptora.
 
Les nostres poetes a més han decidit, d’entre les diverses llengües que coneixen, fer poesia en valencià. Malgrat les dificultats. Són conscients que, des del punt de vist de la difusió i popularitat de la seua obra, la llengua pot ser un entrebanc. Segurament els ho han dit més d’una vegada: per què escrius en valencià? Perquè és la llengua de la seua infantesa, perquè és la llengua en què viuen, treballen, somien, pateixen, estimen, lluiten... Si han de parlar de sentiments, ho fan en la llengua que els mou a sentir. És una decisió que els valencianoparlants hem d’agrair. La llengua que s’usa no mor. I, mentre hi haja poesia en valencià, la nostra llengua tindrà futur.
 
Però el de la llengua no és l’únic entrebanc amb què s’han trobat fins ara. Són dones i viuen en una societat que tradicionalment ha marginat, invisibilitzat, prohibit, perseguit o silenciat les dones que s’atreveixen a escriure. Som fruit d’una cultural patriarcal on s’ha practicat la criptogínia, sense models ni referents femenins. Aquestes dones, però, podran servir de model per a les més joves, algunes de les quals ja formen part del grup.
 
I finalment, per si ser dona que escriu poesia en valencià no és ja prou arriscat, fer-ho des d’una comarca de l’interior valencià (la perifèria de la perifèria) afig un grau més de dificultat. Estem lluny dels centres d’influència i de poder, també des del punt de vista cultural i editorial. Però la decisió les honora. Han volgut retractar el món que més coneixen perquè és la seua manera, la millor manera, de ser universals.
 
Des d’aquest raconet del cor de la Costera, des d’on renaixen les cendres del nostre País Valencià, venim avui a presentar i escoltar aquestes dones, a aplaudir la seua valentia i agrair la seua generositat. 

Carme Gonzàlbes Morant

Presentació Dones poetes en valencià de la Costera

Canals, 8 d'octubre de 2024

 

UNA MARE DE TÒQUIO

Yôji Yamada ha filmat noranta pel·lícules en gairebé noranta-tres anys.. Una mare de Tòquio (2023) és la darrera. Aquesta es situa en l’esfera d’Una família de Tòquio de 2013 (extraordinari remake del clàssic Contes de Tòquio de Yasujirõ Ozu) i de Meravellosa família de Tòquio (2016) i Estiu d’una família de Tòquio (2017). De bell nou, Yamada torna a reflexionar sobre els vincles familiars tan essencials en la cultura nipona.

 

Es tracta d’una història que oscil·la entre la comèdia i el drama. Akio Kanzaki (Yo Oizumi) és directiu d’una gran empresa de Tòquio. És el cap del departament de recursos humans. Prop dels cinquanta, duu vint-i-set anys treballant en la mateixa empresa i travessa una profunda crisi personal i professional. Presenta tots els símptomes del treballador cremat que veu com la seua vida s’enfonsa en el caos: porta uns mesos separat de la seua dona i no entén a la seua filla universitària a la que a penes veu. Akio està tip d’haver d’acomiadar a companys i la seua situació es complica quan ho ha de fer amb un amic. Sumit en el desconcert, decideix visitar la seua mare, Kukue (paper interpretat amb contenció i calidesa per la meravellosa actriu Sayuri Yoshinaga), la qual fa temps que no freqüenta i es troba que aquesta viu una època de plenitud i felicitat. Dedica el seu temps a alleugerar la vida dels sensellar, es reuneix amb amigues amb les quals es diverteix i col·labora i sembla tenir una nova il·lusió amorosa. La situació de mare i fill no pot ser més dispar i, tanmateix, anirà convergint en una sèrie de trobades que duen a un final esperançador i significatiu. Encara que la vida ens llança frustracions i desenganys, és possible i necessari seguir endavant de la mà d’aquells que considerem vertaderament importants. Yamada fa una reflexió interessant sobre la cultura de l’èxit que ens aguaita i pressiona en les nostres societats suposadament avençades i el xoc que es produeix entre aquesta imposició i els valors essencials. Aquest és el missatge universal i reparador que la pel·lícula ofereix.

 

Així mateix, Yamada aprofita per tractar temes candents no sols en la societat nipona: l’atur, l’abisme generacional entre pares i fills, la insatisfacció provocada per una societat de benestar que l’únic que provoca és estrès, alienació i desequilibris mentals. No obstant això, la història no pers, en cap cas, el seu to de comèdia gràcies a les intervencions iròniques dels personatges en uns diàlegs àgils i a les seues reacciones imprevisibles, de vegades inclús histriòniques. Perquè Una mare de Tòquio és uns història de personatges que anem descobrint segons avança l’esdevenir de les escenes.

 

Abans de res, Una mare de Tòquio és una pel·lícula japonesa. Més enllà de l’obvietat, el que vull dir amb aquesta afirmació és que reflexa d’una manera serena, però sense concesions, la vida en el Japó actual i quotidià, per damunt del paisatge urbà de Tòquio amb els seus edificis, carrers i districtes emblemàtics, com Asakusa y Akihabara. Encara que la Torre de Tòquio s’erigeix de forma imponent a l’inici d’algunes seqüències, la vida transcorre en un veïnat normal i corrent amb el riu Sumida com a testimoni i símbol del fluir del temps. Les escenes succeeixen, en la seua major part, en espais interiors: la casa-botiga de la mare d’una delicadesa subtil i minimalista, l’oficina convencional i gris on treballen Akio i el seu amic, l’izakaya on es reuneixen per parlar del seus problemes i beure com fan els salarymen japonesos o l’apartament caòtic en què s’ha instal·lat Akio. L’ambientació, els gestos, el menjar, els costums i el sake desprenen un japonisme que ens submergeix en aquesta civilització fascinant.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu