EL SENYOR JOAN NINGÚ

El senyor Joan Ningú treballa a un supermercat d’uns dels barris que es troben a prop del centre. El senyor Joan Ningú tots els dies es desplaça des de sa casa en una localitat en el cinturó metropolità de la ciutat en transport públic. El senyor Joan Ningú té un nom, però jo no el sé. Li’l podia haver preguntat però mai hem gosat donar-nos la nostra identitat. Per descomptat, no som amics ni coneguts. Bé, coneguts sí però només de forma parcial. La nostra complicitat és senzillament humana. Ens tractem des de fa temps, coneixem les nostres cares i de tant en tant intercanviem algunes frases per dir-li el que vull que em serveisca: pernil, formatge manxego, formatge blanquet… El senyor Joan Ningú s’encarrega de la xarcuteria i és el responsable que tot estiga arranjat a l’aparador. Et pregunta quina quantitat vols i t’atén amb diligència i amabilitat, sense extrems ni familiaritats innecessàries. El senyor Joan Ningú deu portar molts anys fent aquesta feina perquè sap fer-la bé. Quan no hi ha clients que servir, el senyor Joan Ningú es dedica a emplenar les prestatgeries buides i a arranjar paquets de pernil al buit que els compradors amb més presses prefereixen. 

Des de fa unes setmanes ja no li veig la cara al senyor Joan Ningú. La porta coberta amb una mascareta. Posa a sobre les ulleres perquè el seu alè no li faça baf als cristalls. Damunt del cap, li tapen parcialment les canes un barret corporatiu que ja formava part de la seua indumentària quotidiana. El senyor Joan Ningú deu tenir més de cinquanta anys –cada vegada calcule pitjor l’edat – però supose que somnia ja amb el dia que puga jubilar-se després de més de quaranta anys de cotització laboral. De tot això no sé res, perquè el senyor Joan Ningú és discret i no parla més del compte mai. Alguna vegada he escoltat el senyor Joan Ningú fent broma amb algun company de feina mentre comparteixen alguna tasca. El senyor Joan Ningú és un senyor que passa desapercebut entre tots els senyors, perquè és un senyor corrent, un senyor Joan Ningú més entre tots els senyors Joan Ningú que hi ha al món.

Un divendres al migdia el senyor Joan Ningú em servia amb la seua celeritat habitual. Però aquell dia va ocórrer quelcom diferent a la resta del dies que m’havia tallat pernil. Vaig rebre un missatge al mòbil que m’anunciava el decés de la mare d’una persona coneguda. No sabia la causa de la mort, però les circumstàncies em van fer pensar en la malaltia. El senyor Joan Ningú ho va percebre en la meua expressió. Em va mirar als ulls i em va fer saber que sabia el que passava. I ho sabia ben bé perquè el senyor Joan Ningú havia enterrat la seua mare vuit dies abans. M’ho va comunicar amb una oració concreta, directa i dura. La seua mare havia mort dues setmanes abans; això volia dir que havien hagut d’esperar més d’una setmana per poder-li dir adéu. El senyor Joan Ningú va començar a desgranar una grapat d’esdeveniments tristíssims. El senyor Joan Ningú em colpejava amb les paraules però no ho feia a propòsit. No era la seua intenció. Només necessitava posar en paraules el que li havia ocorregut. Potser ho feia per creure’s el que havia passat. El seu relat, com la seua mirada, zigzaguejava entre l’al·lucinació i la pena. Van poder assistir al sepeli només els tres fills de la finada i el sacerdot. Hi van arribar al nínxol, el capellà va pronunciar un breu respons i van ficar el fèretre a dintre. Feia la forma d’una processionària del pi una filera de sis taüts més. El senyor Joan Ningú no va tenir notícia d’on era el cos de la seua mare fins dies després del traspàs i ho va haver de preguntar unes quantes vegades. Les seues paraules eren tan fredes com allò que contava, com el cos de la seua mare en una càmera frigorífica. El senyor Joan Ningú em va deixar un nus a l’estómac i sense possibilitat de rèplica. Em va dir el nom de la seua mare i els anys que tenia. Poden treure a la televisió persones grans que se’n surten però són només l’excepció anecdòtica d’una tragèdia silenciosa, va sentenciar amb la mirada perduda. El senyor Joan Ningú em va contar també que el seu pare vivia a una residència de gent gran, que feia dies que trucava per telèfon per preguntar i que li deien que tot estava bé. Sempre hi ha hagut problemes a aquella residència. No em crec res, va afegir per acabar.

El senyor Joan Ningú ha anat a treballar cada dia enmig d’aquesta tragèdia personal i col·lectiva. No ha deixat de complir amb la seua obligació cap dia, perquè el senyor Joan Ningú no sap fer altra cosa que fer el que ha de fer. El senyor Joan Ningú deu tenir una pena molt gran a dintre, però la mascareta, el barret i les ulleres li serveixen de pantalla de protecció als ulls dels altres. No sé ben bé encara per què em va contar tot allò el senyor Joan Ningú, aquell home tan discret i feiner del supermercat del barri a prop del centre.   

Aquesta vesprada he tornat al supermercat. És la primera vegada que gose fer-ho després del migdia. M’he trobat que no he hagut de fer la sinistra cua a l’exterior i he pogut accedir directament a l’establiment. He obert el meu carret de comprar i he anat ficant els productes que portava anotats a un paperet que duia a la butxaca. He passejat en processó pels passadissos del supermercat fins arribar a l’aparador frigorífic dels formatges i els embotits. He tornat a coincidir amb el senyor Joan Ningú que era darrere del taulell enfeinat en altres quefers. Ens hem saludat i li he fet la comanda pertinent. He començat la conversa dient-li que em cridava l’atenció que hi hagués tan poca gent. Tu saps els dos mesos que portem?, m’ha contestat amb una mica de relaxació. Quan tenia el ganivet a la mà per tallar la peça de formatge li he preguntat pel seu pare. M’ha mirat un segon sorprès per la pregunta. Va morir fa deu dies, ha estat la resposta escarida. Ha baixat els ulls i ha clavat el ganivet amb un tall decidit. Aleshores un torrent de paraules ha vessat dels llavis silenciosos del senyor Joan Ningú. M’ha contat que la mare i el pare se n’han anat amb un interval de vint-i-un dies, que la residència on era el pare és una de les quals es troben intervingudes pel jutjat, que per primera vegada els van cridar fa dos dies personal de la residència per preguntar-los com estaven. El senyor Joan Ningú ha pujat la mirada amb una mica d’enuig. Els he dit que tota la paperassa està en possessió de la jutge, que no cal que en parlem més. Els senyor Joan Ningú ha començat a explicar-me en quines condicions s’hi trobava el seu pare internat. M’informa dels interessos econòmics que un senyor del futbol amb molts diners, ficat també al negoci dels maons, té a les residències subvencionades pel govern autonòmic. I em diu quants euros es fica a la butxaca cada dia per cada vell. Fas comptes i en surt un bon negoci. Em comenta que la seua cunyada és metge, que treballa a un dels grans hospitals públics de la ciutat, està esgotada i decebuda, que tots els seus companys ho estan. Quan tot això acabe, començaran a caure, ha sentenciat. Ha fet jornades de vint-i-quatre hores i està tipa de veure comportaments incívics en la gent. La cunyada del senyor Joan Ningú ja només treballa les seues vuit hores, perquè no entén els aplaudiments del vespre i la manca de consideració social. Em deixa clar que els sanitaris no poden més i que no se’n sortiran d’una altra onada de malaltia com la viscuda. El senyor Joan Ningú diu tot açò amb cansament. Va deixant caure les paraules com pedres que romanen a la vora del camí. El senyor Joan Ningú em dona les gràcies, s’ajusta la mascareta i calla.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu
Relat publicat a 'El conte del diumenge'

Foto extreta de la xarxa