TREBALLADORS ESSENCIALS

Els treballs pitjor remunerats, amb pitjor consideració social moltes vegades, aquells per als quals no cal una titulació universitària, aquells llocs de treball que primer es destrueixen quan van mal dades han resultat ser els més essencials en aquesta crisi sense precedents. Ells són el personal de neteja, els reposadors dels supermercats, els transportistes, els treballadors de la indústria alimentària i la seua logística, els ramaders, les caixeres, el personal de residències de majors i malalts, els agricultors, els que recullen els nostres residus... Totes aquestes persones eixen cada matí de sa casa, per ells no hi ha confinament que valga, a treballar perquè no falte de res als nostre frigorífics i rebosts i perquè la brutícia no ens devore. En molts casos, el seu treball és invisible. Es dona per fet. És per això que hem viscut tant de temps ignorant-lo, habitant com si no fora necessari, essencial. La pròxima vegada que facen una d’eixes perilloses eixides al supermercat, cada vegada que prenguen un producte de les prestatgeries a les seues mans enguantades de nitril, pensen en la quantitat de treballadors essencials que han fet possible que aquest menjar arribe a la seua cistella de la compra. La majoria d’ells no es plantegen fer una altra cosa, perquè és la seua feina, la seua obligació, la manera amb què es guanyen la vida, amb què paguen la hipoteca de sa casa, les factures i donen de menjar als seus fills, però la resta sí hauríem de mostrar el reconeixement necessari a la comesa imprescindible que estan desenvolupant perquè la resta ens quedem a casa, molts de nosaltres teletreballant confortablement des del saló de les nostres llars.

A tots aquests treballadors s’uneix un col·lectiu, més precari encara, ja que no pot teletreballar, que ha hagut de romandre a casa en la seua immensa majoria i que no té gairebé cap dret laboral perquè pertany a l’economia submergida: les dones de la neteja (perquè totes elles són dones) que mantenien endreçades les nostres cases mentre nosaltres eixíem a treballar a les nostres ocupacions importants, qualificades, no essencials. ¿Estem protegint aquest sector vulnerable pagant durant el confinament, en la mesura de les nostre possibilitats, la feina que duen a terme i que no sempre hem apreciat suficientment? Potser siga el moment de demostrar-los la vàlua que la seua feina té en el nostre dia a dia, de mostrar-nos humans i sensibles amb aquelles que no tenen la sort de rebre el seu salari íntegre sense eixir de sa casa. Però no ens enganyem: no és caritat, és justícia social.  

Tot això no ho hauríem d’oblidar una vegada haja passat la pandèmia i puguem anar tornant a poc a poc a la nova normalitat que ens espera. Tots som necessaris a l’engranatge col·lectiu que és la nostra societat, però ha quedat palès que cap treball qualificat (potser el dels sanitaris i científics) pot ara substituir la tasca d’aquests treballadors no qualificats. Una vegada més la realitat s’imposa al llenguatge per pegar-nos amb la semàntica en tota la boca de la nostra arrogància. Potser els economistes haurien de canviar-los l’etiqueta al teixit productiu i dir-los pel nom que han demostrat ser: treballadors essencials.

Begoña Chorques Fuster

 Professora que escriu
Il·lustració de JALOilustrado