“Homo sum: humani nihil a me alienum puto”, va dir Terenci, dramaturg del segle II a.C., d’origen bereber. (Escolta, que bé queda una bona llatinada per començar l’article!). I, efectivament, més de dos mil anys després, podem afirmar que res del que és humà ens és indiferent, o potser hauríem de dir millor, no ens hauria d’ésser indiferent. És trist que avui questa afirmació comença a ser subversiva i revolucionària. Ho va dir el dramaturg, nascut esclau, en la seua obra El turmentador de si mateix, i ho proclama Álvaro Tato en els seus textos la direcció dels quals duu a terme Yayo Cáceres. Així ho han tornat a fer en el seu nou muntatge Tebanas que s´ha estrenat en el Teatro de la Abadía de Madrid.
Després dels èxits de Vive Molière al 2022 i Burro al 2023, la companya Ay Teatro presenta una obra que vol ser una síntesi de les peces fonamentals del cicle tebà: Èdip rei i Antígona de Sòfocles, Els set contra Tebes d’Èsquil i Set contra Tebas de Esquilo i Fenícies d’Eurípides. Tornen a claver les dents als clàssics grecollatins am amb una barra i desimboltura que sedueix l’espectador contemporani apropant-lo al missatge universal que aquests contenen. Ja ho va dir el meu vell professor de Llatí de l’institut, Agustí Ventura: els grecs i els romans ho van inventar tot i, des d’aleshores, no hem fet una altra cosa que recrear-los. Doncs això...
Amb un elenc de joves actors i músics (Cira Ascanio, Marta Estal, Mario García, Fran Garzía, Daniel Migueláñez i Mario Salas de Rueda), Tebanas reformula en vers el gran mite de Tebes: la saga d‘Èdip i els seus descendents. Quin embolic! L’ésser humà s’enfronta al seu destí tràgic i planteja l’etern dilema entre el fatum o el lliure albir. Estem abocats a repetir l’eterna espiral de violència i destrucció que ens duu a fer-nos mal una vegada i una altra. Som responsables dels pecats dels nostres pares? Aquestes són sols algunes de les preguntes que ens planteja aquestes obres i que Tebanas ens torna a fer. Però ens recorda, en el text i en la posada en escena, que tots formem part d’un espectacle coral, que el col·lectiu ens concerneix a tots i és polític. Quin paper juguem com a individus en l’estat? Al servei de qui està aquest? Quina és la diferència entre justícia i llei? Quin és el límit entre raó i creença?
Amb un ritme àgil, davant maremàgnum metafísic semblant, el text, com la vida, s’agarra a allò imprescindible per no sucumbir davant de temes tan totxos com la identitat, la guerra civil o l’herència familiar. Per sobreviure, l’eina fonamental és l’humor. És, per això, que enmig del muntatge, a mode d’entremès bufonesc, es trenca el ritme i el to i una facècia carnavalesca ens adverteix, de forma irònic i disbauxada, de les conseqüències de tota guerra (per si encara no ho teníem clar, borinots), però també del nostre comportament com a ciutadans de la polis. En fi…
Tebanas mostra les costures de la nostra societat i la nostra manera d’ésser al món. És possible la salvació individual si el món se’n va literalment a la merda? Doncs això...
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
