Ahir vaig anar al cinema a veure Sirât. Vaig eixir del recinte perplexa i trasbalsada, pràcticament sense paraules. És una pel·lícula que s’ha de veure al cinema, ritual col·lectiu occidental. Sirât m’ha provocat l’experiència estètica més brutal des que vaig veure Cafarnaüm (Nadine Labaki, 2018) en la gran pantalla. Apreciar la qualitat artística d’una obra (pertanya a la literatura o a les belles arts) estimula el plaer estètic, a la vegada que ens permet comprendre el món on vivim i la nostra naturalesa humana. Tanmateix, poques obres tenen el poder de pertorbar-nos fins el punt de deixar-nos sense respiració, sense pensament. Terres mortes (Anagrama, 2021) de Núria Bendicho Giró fou la darrera novel·la que em va desarmar d’aquesta manera, deixant-me bocabadada.
O que arde (2019), film anterior d’Oliver Laxe (París, 1982) pertany al grup de les obres d’art extraordinàries per la seua insòlita bellesa. Ens relata, amb una gran sensibilitat poètica i visual, la tornada d’Amador a casa seua, en un llogaret perdut enmig de les muntanyes de Lugo, amb la seua mare Benedicta, la seua gossa Lluna i les seues tres vaques. Laxe explora la impossibilitat d’ésser acceptat, ja que Amador acaba de complir condemna per haver provocat un incendi. Retrata un mode contemplatiu de vida en extinció mentre fa apologia i refuta el foc a la vegada. En aquesta cinta, Laxe ja va treballar amb actors no professionals, com l’octogenària Benedicta Sánchez.
Sirât, la seua última pel·lícula, és una obra mestra del setè art, que ha estat guardonada amb el Premi del Jurat del Festival de Cannes. Cercar les paraules per explicar i posar en ordre totes les emocions que suscita és una tasca ingent per aquesta professora que vos escriu. Luis (Sergi López) i el seu fill Esteban (Bruno Núñez) arriben a una rave enmig de les muntanyes marroquines buscant la seua filla i germana Mar, que va desaparèixer en una d’aquestes festes cinc mesos abans. Hi coneixen a cinc ravers que els informen que hi haurà una altra festa al desert. L’ànsia per trobar-la farà que decideixen endinsar-se en una odissea que els conduirà al desconegut.
Abans, amb un accent sensorial inconfusible, mentre uns enormes altaveus disparen música electrònica, hem assistit a una dansa zombi, nihilista d’un grup de joves (i no tan joves) enmig del no-res, en una cerimònia ritual gairebé religiosa o diabòlica, mentre el món exterior es cola en forma de titular radiofònic anunciant-los l’apocalipsi a la qual la nostra civilització actual està abocada, encara que “fa molt de temps que és la fi del món”. No obstant, aquesta estètica punk alternativa i radical ens revolta a les nostres butaques de ciutadans ben pensants i ordenats que paguen els seus impostos religiosament i usen desodorant tots els dies.
Gairebé mitja hora després de començat el metratge apareix el títol en la pantalla: Sirât, encara que a l’inici ens han explicat el seu significat: “camí”, “sendera”, que en la tradició islàmica, es refereix al pont que s’estén sobre l’infern i que s’ha de travessar per arribar al paradís. Quan es fonga la pantalla a negre al final, entendrem en l’epidermis i estómac el vertader significat d’aquest “trance en el desierto”, como es subtitula. Tanmateix, l’obra està plena de vetes, com les muntanyes enmig del desert, de sediments i al·lusions bíbliques, mitològiques i literàries del nostre Occident decadent. Encara que la Il·lustració sembla haver fracassat, ens deixa la seua penjada artística indeleble.
Amb una fotografia sublim de Mauro Herce, les seqüències de la pel·lícula ens condueix per un paisatge hostil en la seua simplicitat, desèrtic, per la vora d’un abisme pel qual tenim la certesa que acabarem despenyant-nos i des del qual es contemplen les millors vistes. Abans, Laxe desarma els nostres prejudicis petitburgesos mostrant-nos la vida d’aquest grup de ravers, personatges ferits que es van apartar de la societat, en un plantejament radical, possiblement després de no ser capaços d’integrar-se en els seus entorns. Viuen segons la cultura rave de solidaritat mútua, amb valors pacifistes, de cura, de respecte als altres i al medi ambient. Aquesta pseudo-parentela o família vertadera, al·lucinada per les drogues sota els efectes de les quals acabarem els espectadors, ens remou interiorment abans de les successives sacsejades i explosions internes.
L’al·legoria de la narració, sustentada en diàlegs escassos i profunds, de Laxe converteix en metàfora literal i literària cada fatalitat que esdevé a uns personatges interpretats per ravers reals, que busquen atorgar veritat a aquest relat simbòlic. L´únic actor professional és un incommensurable Sergi López, l’actuació del qual ens permet tocar i olorar un pare desesperat que, al final, ja no tindrà res a témer. La seua impotència i el seu dolor ens travessaran, d’una manera que no podem sospitar, més enllà de la pantalla, perquè els girs inesperats de guió ens deixaran sense alè i sense paraules. Aquestes línies són potser el pedaç fet dels esquinçalls que vaig haver de reunir als peus de la meua butaca.
És possible viure al marge de la societat? És possible la redempció en un món cada vegada més fragmentari? És la nostra societat un autèntic camp de mines? És la vida marginal i extrema dels ravers la metàfora de l’olor de la mort que ens aguaita? Sembla que no és possible fugir del sistema. Tots acabem pujats en algun tren, potser el tren de ferro de Mauritània. Hi ha qui ha qualificat la pel·lícula de pretensiosa i de delectar-se en el patiment que provoca en l’espectador. No és un dolor gratuït, sinó arbitrari el que moltes vegades ens acaba atenyent en la nostra odissea vital per aquest desert on el tambors de guerra ens arriben també anunciant-nos la fi del món que coneixem. Què podem fer com a ciutadans davant tant de patiment injustificat? Podem impedir la mort i l’angoixa de tant innocent? Quina és el nostre marge de maniobra? Quina actitud podem prendre davant de tanta impotència? Potser també acabem situant els altaveus gegants enmig del nostre desert interior i ens deixem envoltar per aquesta música nihilista i diabòlica per cridar, igual que el personatge de Jade: “Puja el volum… i que tot pete.”
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu