TALLAT CURT DE CAFÈ

T’agrada seguir l’actualitat i saber què passa al món: l’enèsima crisi entre Estats Units i Corea del Nord o Iran, les tensions cícliques entre palestins i israelians, l’eterna guerra de Síria que escup refugiats cap a Europa. El món està fet un desastre, però continua rodant. Tot sembla que se n’anirà en orris però, en el darrer moment, mai no passa res. La humanitat es manté en un precari equilibri de bogeria i transacció comercial. La vida continua com sempre a la part d’aquí: feina, factures per pagar, fills per criar, vacances, viatges... Cal anar fent plans i gaudint d’una vida que s’esgola per les escletxes del temps. Sovint les notícies d’aquí et semblen més suportables: polítics que juguen a fet i a amagar, corrupteles amb diferents colors, eleccions a totes hores... I no es cansa aquesta gent, però així us entreteniu tots: ells i vosaltres. Cada cop t’assembles més a una aficionada que defensa el seu equip de futbol de manera cega que a una ciutadana crítica que analitza la realitat. No ho vols reconèixer però la seua estratègia de l’enfrontament els funciona. Contemples les misèries casolanes amb més amabilitat i menys dolor al pit; el mal de panxa és una altra cosa! I així se’t van passant els dies.

 

I aquell gener va ocórrer una altra fita d’aquestes que vas mirar de reüll primer. Serà una més, vas pensar. Una província xinesa, el nom de la qual ni coneixies, es plantava com a protagonista dels noticiaris. I aleshores començaren a parlar-vos d’una estranya grip d’origen desconegut, però no calia preocupar-vos. Aquell equilibri inestable no s’alteraria, tot continuaria igual. I cada cop te’n parlaven més. I la bola anava fent-se més grossa i anava apropant-se com si rellisqués per un pendent. Aquest cop tampoc no passarà res, et vas dir. El món no pot deturar-se. Va deixar de fer-te gràcia quan es va plantar a Itàlia i tu te n’anaves a Venècia en Setmana Santa. No cal perdre els nervis; les autoritats ho tindran sota control. Les Falles eren a tocar i les mascletaes a València ja et feien arribar l’olor de la pólvora cremada al nas. Com podrien suspendre la gran festa valenciana? Això només va passar a la Guerra Civil, veritat que sí?

 

En un tancar i obrir d’ulls tenies els nens a casa i el bust del president ens demanava quedar-nos a casa. Coneixies un precedent d’aquell estat d’alarma però ni se’t passava pel cap el que us venia al damunt. El trauma del tancament va ser tan greu que el primer dia no t’ho acabaves de creure. Encara vas fer una passejada llarga amb la gossa. En unes hores vas comprendre que aquesta vegada, sí, aquest cop us havia agafat bé. No es tractava d’un conflicte a un país remot i llunyà, ni una situació que afectés els més vulnerables. Tots havíeu esdevingut vulnerables i havíeu de romandre sols a casa amb les vostres febleses. La por i la perplexitat van fer casa als teus budells. Tenies dues opcions: deixar-te envair per aquestes emocions o contenir els que més a prop tenies. Les parets de la teua llar van esdevenir un escut de protecció: la nostra realitat queia com un castell de naips mentre havíem de quedar-nos a casa. Vas mirar de crear noves rutines amb la feina, amb el menjar a la cuina i les comptades eixides al carrer. No obstant, era impossible donar-li normalitat a l’excepcionalitat. Obries els ulls pel matí i durant un segon pensaves que tot havia estat un malson. La realitat t’agafava pels peus amb les seus urpes i te’ls posava al terra. Te’n recordaves d’aquells que no podien treballar, els que temien pel seu negoci, les dones tancades amb els seus maltractadors, tots el que vivien el confinament sols... Però els balcons i els terrats es van omplir d’aplaudiments cada dia a les vuit fent-nos creure que la solidaritat i la unitat eren possibles. Vas ser conscient com mai que la teua supervivència estava a les mans dels treballadors amb pitjors condicions laborals i sous baixos. Una idea filantropa surava en l’aire i pujava cap als núvols: Eixirem millors d’aquesta pandèmia!

 

No hi va haver processó de la Burreta ni Cortesies. Era només un segon preludi de tot el que quedaria penjat de les branques del temps i la incertesa. La pluja no va ser cap consol, encara que podria haver esdevingut les llàgrimes que no podies vessar. La corba de contagis i morts feia feredat i et provocava vertigen. Almenys la malaltia passava de llarg davant els nens. Costava veure un final i anaves assumint que la tornada a la quotidianitat no seria fàcil. Aquest cop la història havia fet diana a la vostra vida. Però hi havia qui se’n portava la pitjor part: la gent gran. Una de les pitjors sensacions: l’alleujament en pensar en els avis que ja no hi eren. Almenys no ho han viscut, et deies.

 

Els primers passejos van ser la festa de l’esbargiment: mai no havies gaudit tant del sol, de l’aire, dels arbres, i també, dels carrers. El primer dia vas tornar amb la mascareta totalment mullada. La vas estendre: s’havia de gestionar l’escassetat. I així fer de la necessitat virtut. Mai no pensaves que esdevindria un nou complement amb la calor xafogosa de l’estiu. I mira que sigueu de Xàtiva i tots coneixem la vostra calor llegendària. No vau tenir Fira d’Agost tampoc, encara que molts no vau perdonar l’esmorzar del primer dia. Oi que no? Però a poc a poc, amb timidesa, anaves reprenent velles rutines amb nous hàbits: pujar al Puig o la Creueta, caminar fins Novetlé i mitja volta, arribar fins al Castell deturant-te al Bellveret, contemplar les Arcadetes d’Alboi amb una mirada nova. Encara et mancava per trobar-te amb tanta gent estimada: esmorzars ajornats i paelles cancel·lades. L’arròs al forn, només pels de casa. El millor que et va donar l’estiu va ser poder contemplar el mar de bell nou, encara que fos des d’una zona acotada. Passejar amb mascareta per la vora del mar et va resultar tan exòtic com absurd, però mirar com les teues petjades s’esborraven al pas de les ones et feia palpar més que mai la nostra levitat, de vegades només imaginada i poetitzada.

 

Un nou curs ple d’incerteses t’esperava. Havíeu de travessar una tardor i un hivern on la germanor ja no era tan evident. La tristesa anava fent-se l’ama i costava veure la fi. Enviaves els nens a una escola plena de restriccions: distància social, mascaretes, hidrogel, semipresencialitat. La telerealitat havia substituït la vostra vida. Com us ho faríeu? El fred us va congelar qualsevol possibilitat de reacció. No hi havia manta capaç d’escalfar aquella gelor que es ficava als ossos. Les fotografies escolars evocaven velles imatges en blanc i negre d’altres temps. Heu viscut un gener glacial de paüra i mort. El malson dels primers mesos tornava a corcar les entranyes i les preguntes s’amuntegaven: De veritat, això passarà? Eixirem millors d’aquesta pandèmia?

 

Malgrat tot, vas seguir endavant, pensant que no hi havia cap altra possibilitat que confiar. La llum de la primavera et va sorprendre quan arrossegaves setmanes grises de separacions, quan et preguntaves si podries suportar tot això. Les agulles de les vacunes van anar punxant la bombolla del teu desànim. Un cop més es repartien de manera desigual i a tu et tocava ésser al costat bo: tanta gent de països remots i, senzillament, pobres haurà d’esperar bastant més. Una branqueta verda creixia enmig del tronc podrit, dividit pel raig. Semblava mentida però així era. Realment podràs ara reprendre la vida com la vas deixar suspesa del penjador del rebedor de ta casa? Prendre un tallat curt de cafè els dimarts al Mercat o una orxata a una terrassa de l’Albereda?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Text publicat al llibre de "Fira d'Agost 2021"

Ajuntament de Xàtiva