OLATZ VÁZQUEZ I LA MORT SERENA

Si és possible captar la bellesa de la mort, sense dubte Olatz Vázquez ho ha aconseguit. El 9 de juny de 2020, Olatz Vázquez, una jove periodista i fotògrafa biscaïna de vint-i-sis anys, rebia la pitjor de les notícies: patia d’un càncer gàstric amb metàstasi. A partir d’aquell moment, Olatz va començar a narrar i documentar gràficament el procés de la seua malaltia. Ho va fer a través de la fotografia, llenguatge que domina, i ens ho va fer arribar a través de les xarxes socials, fins el 19 d’agost de l’any passat en què publicava la darrera imatge acompanyada d’un text ple de crua i fràgil humanitat. Olatz va morir el 3 de setembre de 2021 als vint-i-set anys.   

 

Pitjor que la pròpia malaltia i el seu tractament, fou sentir-se abandonada fins que va arribar el diagnòstic que es va endarrerir fins un any i mig després de consultes i proves erràtiques. “Jamás pensé que diría esto, pero tengo cáncer. Cáncer de estómago. Todavía me cuesta escribirlo, más leerlo, pero sé que es parte del proceso: la aceptación y la normalización de vivir con una enfermedad grave". Així va verbalitzar Olatz Vázquez l’anunci fatal en una xarxa social. La Covid-19 i el col·lapse sanitari foren decisius en el retard del dictamen ja que, com tots sabem, el diagnòstic precoç és determinant per la cura d’aquesta dura malaltia. Es calcula que unes cinquanta-cinc mil persones van començar el seu tractament de càncer tard com a conseqüència de la pandèmica. També va voler denunciar-ho.

 

"No quiero dejar de hacer lo que me gusta, ni ocultar por aquí esta realidad que me ha tocado vivir y de la que estoy segura que aprenderé mucho. Todo va a ir bien. Seguimos". Olatz va utilitzar la fotografia per afrontar la seua malaltia i bolcar les pors i la tristesa. També va treballar amb la seua psicòloga els tres sentiments negatius que la van abordar junt amb el càncer: por, culpa i enveja. A través de les seues fotografies, ens va col·locar davant del procés pel qual passa una persona a la qual li diagnostiquen un tumor. Olatz va donar visibilitat a la quotidianitat de les visites freqüents a l’hospital, a les sessions de quimioteràpia i als seus efectes secundaris, a la pèrdua de cabell, als seus temors i també a l’amor del seu company. Ho va fer amb la peculiaritat de la seua mirada íntima, humana i delicada, però també amb la cruesa de la realitat que estava vivint. Encara que és impossible perdre la por a la malaltia, va arribar a afirmar que “se puede ser feliz teniendo cáncer”, porque el hospital “no es un lugar horrible, sino un sitio con luz, con personas que sonríen, que te hablan y que te cuentan”.

 

Amb les seues fotografies, va documentar i normalitzar una malaltia terrible. Va buscar referents fotogràfics que l’hagueren fotografiat, “pero no encontré la visión del enfermo; siempre eran familiares, parejas, desconocidos. Me pareció interesante a nivel artístico reflejar el cáncer desde el punto de vista del paciente". Olatz es va iniciar en la fotografia de forma autodidacta. El valor de les seues instantànies no radica en qüestions tècniques, sinó en la seua sensibilitat i en la fermesa de la seua mirada, també en la seua valentia i en la seua personalitat única. El seu llegat artístic i la seua denúncia social mereixen perdurar.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge d’Olatz Vázquez publicada a Instagram

 

 

OLATZ VÁZQUEZ Y LA MUERTE SERENA

Si es posible captar la belleza de la muerte, sin duda Olatz Vázquez lo ha logrado. El 9 de junio de 2020, Olatz Vázquez, una joven periodista y fotógrafa vizcaína de veintiséis años, recibía la peor de las noticias: sufría un cáncer gástrico con metástasis. A partir de aquel momento, Olatz empezó a narrar y documentar gráficamente el proceso de su enfermedad. Lo hizo a través de la fotografía, lenguaje que domina, y nos lo hizo llegar a través de las redes sociales, hasta el 19 de agosto del año pasado en que publicaba la última imagen acompañada de un texto lleno de cruda y frágil humanidad. Olatz murió el 3 de septiembre de 2021 a los veintisiete años. 

 

Peor que la propia enfermedad y su tratamiento, fue sentirse abandonada hasta que llegó el diagnóstico que se retrasó hasta un año y medio después de consultas y pruebas erráticas. “Jamás pensé que diría esto, pero tengo cáncer. Cáncer de estómago. Todavía me cuesta escribirlo, más leerlo, pero sé que es parte del proceso: la aceptación y la normalización de vivir con una enfermedad grave". Así verbalizó Olatz Vázquez el anuncio fatal en una red social. La Covid-19 y el colapso sanitario fueron decisivos en el retraso del dictamen ya que, como todos sabemos, el diagnóstico precoz es determinante para la cura de esta dura enfermedad. Se calcula que unas cincuenta y cinco mil personas iniciaron su tratamiento de cáncer tarde como consecuencia de la pandemia. También quiso denunciar esto.  

 

"No quiero dejar de hacer lo que me gusta, ni ocultar por aquí esta realidad que me ha tocado vivir y de la que estoy segura que aprenderé mucho. Todo va a ir bien. Seguimos". Olatz utilizó la fotografía para afrontar su enfermedad y volcar sus miedos y tristeza. También trabajó junto a su psicóloga los tres sentimientos negativos que la abordaron junto al cáncer: miedo, culpa y envidia. A través de sus fotografías, nos puso frente al proceso por el que pasa una persona a la que le diagnostican un tumor. Olatz dio visibilidad a la cotidianeidad de las visitas frecuentes al hospital, a las sesiones de quimioterapia y a sus efectos secundarios, a la pérdida de cabello, a sus temores y también al amor de su compañero. Lo hizo con la peculiaridad de su mirada íntima, humana y delicada, pero también con la crudeza de la realidad que estaba viviendo. Aunque es imposible perder el miedo a la enfermedad, llegó a afirmar que “se puede ser feliz teniendo cáncer”, porque el hospital “no es un lugar horrible, sino un sitio con luz, con personas que sonríen, que te hablan y que te cuentan”.

 

Con sus fotografías, documentó y normalizó una enfermedad terrible. Buscó referentes fotográficos que la hubiesen fotografiado, “pero no encontré la visión del enfermo; siempre eran familiares, parejas, desconocidos. Me pareció interesante a nivel artístico reflejar el cáncer desde el punto de vista del paciente". Olatz se inició en la fotografía de forma autodidacta. El valor de sus instantáneas no radica en cuestiones técnicas, sino en la sensibilidad y en la firmeza de su mirada, también en su valentía y en su personalidad única. Su legado artístico y su denuncia social merecen perdurar.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Última imagen de Olatz Vázquez publicada en Instagram

 

 

COORDINADOR DEL MALESTAR

Tots sabem que la salut mental dels infants, adolescents i joves ha patit un deteriorament general com a conseqüència de la pandèmia que hem viscut. S’ha d’assenyalar que la situació social excepcional provocada pel confinament i les restriccions patides han empitjorat la ja malmesa salut mental dels més joves. la sanitat pública i els serveis socials a penes tenen mitjans per atendre la creixent demanda d’aquesta assistència fonamental.

 

Sempre dic a les meues classes que els centres educatius són societats en miniatura on els nostres estudiants poden descobrir tots els models social que trobaran a la seua vida adulta. De la mateixa manera, com en la societat, la convivència és cada dia més complexa i difícil, perquè els grups humans són cada cop més diversos i heterogenis. Qui haja transitat per les aules durant les tres darreres dècades, entendrà perfectament les dificultats de què parle. Un aula de qualsevol centre educatiu no té absolutament res a veure amb els grups d’alumnes dels anys vuitanta i noranta.

 

A aquesta creixent dificultat, als docents se’ns ha demanat que exercim de psicòlegs, d’assistents social, de pares i mares... Tot això ha anat de la mà del deteriorament de les nostres condicions de treball (pujada de ràtios i de càrrega lectiva des de la crisi de 2008 que encara no s’ha recuperat a la Comunitat de Madrid, per exemple). A més, com tot treballador, sentir-nos valorats passa pel conegut reconeixement salarial que no sols no s’han complit amb la revaloració dels nostres sous, sinó que patim, des de fa més d’una dècada, una històrica baixada de les nostres retribucions i una congelació salarial durant anys. Deixant de banda la qüestió econòmica (que no és fútil), els professors de Secundària hem vist com la càrrega de feina ha anat en augment com a conseqüència de la burocratització de la nostra tasca, del major nombre d’alumnes per aula i un augment de les hores de classe. A tot això, s’ha d’afegir que en trenta anys hem patit sis reformes educatives. Quan vaig desembarcar a aquesta professió fa més de vint anys, la qüestionada   LOGSE estava assentant-se als nostres centres. Des d’aleshores, he patit cinc lleis orgàniques educatives: LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE i, ara, LOMLOE. Dic tot això no per lamentar-me i per que us compadiu de mi i de tots els meus col·legues, sinó per què enteneu el nostre escepticisme i desencant davant d’aquells que haurien de garantir la igualtat d’accés a la millor educació possible dels nostres joves en les mans dels quals quedarà la societat del futur.

 

Aquest curs entra en vigor la LOMLOE (no sabem per quant de temps) que contempla la creació de la figura del Coordinador de Benestar i Protecció. Aquest ha de pertànyer a l’equip docent i ser nomenat per la direcció del centre. Sembla que les competències d’aquest professional no estan clares encara que ha de velar per la bona convivència al centre, estar atent als casos d’assetjament al recinte educatiu i a les xarxes socials, i denunciar la violació de la llei de protecció de dades en menors mitjançant la publicació d’imatges de contingut sexual o violent. La pregunta que em faig davant d’aquest tasca ingent és: quan se suposa que el meu col·lega designat ha de fer tot això? La llei estatal no especifica una reducció de la càrrega lectiva per tal que el docent en qüestió puga escometre aquesta tasca. Si, de cas, se li llevarà alguna guàrdia o hora complementària. Per descomptat, tampoc té un complement salarial per dur a terme aquesta labor d’una complexitat més que notable. Se li pot exigir a aquest docent responsabilitat alguna amb unes condiciones de treball semblants? A més, a l’inici de curs, els Coordinadors de Benestar hauran de realitzar un curs de trenta hores per rebre la formació necessària. Honestament, em sembla un insult a tots els professionals de la Psicologia d’aquest país.

 

D’aquesta manera, les administracions públiques, estatal i autonòmica, volen solucionar la papereta de la creixent demanda d’atenció de la salut mental dels nostres joves. És això seriós? Aquesta tasca hauria de ser feta per psicòlegs titulats amb el coneixement i l’experiència necessàries per saber com actual davant un intent de suïcidi (autòlisi) o autolesions. La salut mental dels alumnes no pot dependre de la major o menor sensibilitat dels professors envers aquest tema. Estem parlant d’un tema cabdal. La resta són pegats, a cost zero, que cerquen el titular fàcil als mitjans de comunicació. Gose dir que actualment la complexitat és tal que cada centre educatiu hauria de comptar amb un professional de la Psicologia que atengués la salut mental del alumnes (i també dels docents). Pel que fa a la convivència, tot centre educatiu hauria de tenir un programa de mediació de conflictes en el qual participen alumnes i docents. Però per dur a terme tot això és necessari invertir en recursos humans: baixar ràtios, tornar a les divuit hores lectives i dedicar hores per millorar la convivència als centres. Això faria possible que els professors poguérem fer una tasca d’observació dels nostres alumnes amb la calma necessària. ¿Com se suposa que hem de detectar possibles casos d’assetjament escolar quan hem d’anar corrents d’una classe a una altra en jornades de feina saturades de tasques i reunions?

 

Por últim, no som ni màrtirs ni herois. Sols som professors, persones amb limitacions que ho fem el millor que podem, intentant d’aprendre sempre. Com mantenim la il·lusió?, es preguntaran. Per mi la clau es troba en dos punts cabdals: perseverar en el bon fer professional, fruit de l’experiència de més de dues dècades, i centrar-me en les persones, amb noms i cognoms, que estan a les meues mans cada curs. Això no treu perquè puga cometre errors en l’exercici de la meua professió, com tots els humans. 

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

 

 

COORDINADOR DEL MALESTAR

Es sabido por todos que la salud mental de los niños, adolescentes y jóvenes ha sufrido un deterioro general como consecuencia de la pandemia que hemos vivido. Hay que señalar que la situación social excepcional provocada por el confinamiento y las restricciones sufridas ha venido a empeorar la ya maltrecha salud mental de los más jóvenes. La sanidad pública y los servicios sociales apenas tienen medios para atender la creciente demanda de esta asistencia fundamental. 

 

Siempre digo en mis clases que los centros educativos son sociedades en miniatura donde nuestros estudiantes pueden descubrir todos los modelos sociales que encontrarán en su vida adulta. De la misma manera, como en la sociedad, la convivencia es cada día más compleja y difícil, porque los grupos humanos son cada vez más diversos y heterogéneos. Quien haya transitado por las aulas durante las tres últimas décadas, entenderá perfectamente las dificultades de las que hablo. Un aula de cualquier centro educativo no tiene absolutamente nada que ver con los grupos de alumnos de los años ochenta y noventa.

 

A esta creciente dificultad, a los docentes se nos ha pedido que ejerzamos de psicólogos, de asistentes sociales, de padres y madres… Todo esto ha ido unido al deterioro de nuestras condiciones de trabajo (subida de ratios y de carga lectiva desde la crisis de 2008 que aún no se ha recuperado en la Comunidad de Madrid). Además, como todo trabajador, sentirnos valorados pasa por el consabido reconocimiento salarial que no solo no se ha cumplido con la revalorización de nuestros sueldos, sino que sufrimos, hace más de una década, una histórica bajada de nuestras retribuciones y una congelación salarial durante años. Dejando la cuestión económica (que no es baladí) al margen, los profesores de Secundaria hemos visto cómo la carga de trabajo ha ido en aumento como consecuencia de la burocratización de nuestro trabajo, del mayor número de alumnos por aula y un aumento de las horas de clase. A todo esto, hay que añadir que en treinta años hemos sufrido seis reformas educativas. Cuando desembarqué en esta profesión hace más de veinte años, la cuestionada LOGSE estaba asentándose en nuestros centros. Desde entonces, he padecido cinco leyes orgánicas educativas: LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE y, ahora, LOMLOE. Digo todo esto no para lamentarme ni para que se compadezcan de mí y de todos mis colegas, sino para que entiendan nuestro escepticismo y desencanto ante aquellos que deberían garantizar la igualdad de acceso a la mejor educación posible de nuestros jóvenes en cuyas manos quedará la sociedad del futuro.

 

Este curso entra en vigor la LOMLOE (no sabemos por cuánto tiempo) que contempla la creación de la figura del Coordinador de Bienestar y Protección. Este debe pertenecer al equipo docente y ser nombrado por la dirección del centro. Parece ser que las competencias de este profesional no están claras aún aunque debe velar por la buena convivencia en el centro, estar atento a los casos de acoso en el recinto educativo y en las redes sociales, y denunciar la violación de la ley de protección de datos en menores mediante la publicación de imágenes de contenido sexual o violento. La pregunta que me hago ante esta ingente tarea es: ¿cuándo se supone que mi colega designado tiene que hacer todo esto? La ley estatal no especifica una reducción de la carga lectiva para que el docente en cuestión pueda acometer este trabajo. Si acaso, se le retirará alguna guardia u hora complementaria. Por supuesto, tampoco tiene un complemento salarial por llevar a cabo una labor de una complejidad más que notable. ¿Se le puede exigir a este docente responsabilidad alguna ante semejantes condiciones de trabajo? Además, en el inicio de curso, los Coordinadores de Bienestar deberán realizar un curso de treinta horas para recibir la formación necesaria. Honestamente, me parece un insulto a todos los profesionales de la Psicología de este país.

 

De este modo, las administraciones públicas, estatal y autonómica, quieren solventar la papeleta de la creciente demanda a la atención de la salud mental de nuestros jóvenes. ¿Es esto serio? Este trabajo debería ser llevado a cabo por psicólogos titulados con el conocimiento y la experiencia necesarias para saber cómo actuar ante un intento de suicidio (autolisis) o autolesiones. La salud mental de los alumnos no puede depender de la mayor o menor sensibilidad de los profesores hacia este tema. Estamos hablando de un tema crucial. El resto son parches, a coste cero, que buscan el titular fácil en los medios de comunicación. Me atrevo a decir que actualmente la complejidad es tal que cada centro educativo debería contar con un profesional de la Psicología que atendiera a la salud mental de alumnos (y también de docentes). En cuanto a la convivencia, todo centro educativo debería tener un programa de mediación de conflictos en la que participen alumnos y docentes. Pero para llevar a cabo todo esto es necesario invertir en recursos humanos: bajar ratios, volver a las dieciocho horas lectivas y dedicar horas a mejorar la convivencia en los centros. Esto haría posible que los profesores podamos llevar un trabajo de observación de nuestros alumnos con el sosiego necesario. ¿Cómo se supone que debemos detectar posibles casos de acoso escolar cuando tenemos que ir corriendo de una clase a otra en jornadas de trabajo saturadas de tareas y reuniones?

 

Por último, no somos ni mártires ni héroes. Solo somos profesores, personas con limitaciones que lo hacemos lo mejor que podemos, intentando aprender siempre. ¿Cómo mantenemos la ilusión?, se preguntarán. Para mí la clave está en dos puntos capitales: perseverar en el buen hacer profesional, fruto de la experiencia de más de dos décadas, y centrarme en las personas, con nombres y apellidos, que están en mis manos cada curso. Esto no quita para que cometa errores en el ejercicio de mi profesión, como todos los humanos.

 

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

 

 

EL SECRET DE LA FORÇA SOBREHUMANA

Al món postmodern d’avui, tots perseguim un somni: el secret de la força sobrehumana, que no és més que l’elixir de l’eterna joventut i la bellesa. Algun friki de la novel·la gràfica haurà pensat que aquesta columna està dedicada a parlar de l’últim llibre d’Alison Bechdel. No, bé, sí. Sí, però no. L’autora de Fun Home i ¿Eres mi madre?, al seu tercer llibre de memòries gràfiques, fa un recorregut per la seua vida fit al llarg de les dècades que ha anat complint. Bechdel expressa la seua passió per l’esport i l’exercici físic i ens mostra com ha anat practicant esquí, running, karate, ciclisme, ioga... el que se li posava per davant. També ha comprovat com el seu cos s’ha anat transformant amb els anys, com el pas del temps és inexorable i com ens enfrontem a la nostra pròpia mortalitat (Disculpeu! Que això no va a aquest article que tracta sobre la primavera i l’esplendor). 

 

Comence de bell nou (a veure si ara me’n surt). Al nostre món postmodern, tots perseguim un somni: el secret de la força sobrehumana, que no és més que l’elixir de l’eterna joventut i la bellesa. Però, com la Fama (us enrecordeu de la sèrie?), sabem que tot costa. S’ha de patir i suar sang. Per això sotmetem el nostre cos a sessions de gimnàs i classes col·lectives per aconseguir aqueix cos fornit i apol·lini. Allà, t’hi trobes els top fit o màquines de matar que fan els exercicis amb exquisida execució. Ells poden contemplar-se amb delit als miralls que envolten aquestes noves àgores interiors com nous Narcisos. Els paquets no fit o cossos-enderroc, aquells que un dia llunyà vam proclamar que no trepitjaríem un gimnàs fins que no ens fes mal alguna part del cos i que mirem els top fit amb enveja i rancúnia, ens arrosseguem per la lona quan es tracta d’exercicis d’abdominals o sèries d’entrenament. Els arribistes del fitness i els apadrina-gimnasos optem sempre per les classes col·lectives ja que necessitem que ens peguen fuetades per mantenir la disciplina. I sues la samarreta a l’aula i també per pronunciar el nom de la classe en qüestió: Body Combat, Body Pump, Spinning o Ciclo Indoor, Aerobox, Ball Fit, Pilates o Ioga (per als més fluixos), Gap, Abd, Zumba… I em deture perquè estic exhausta. Hi ha alguns que no tinc ni punyetera idea del que són. El Body Hiit (amb dues is  perquè faça més calor) ens proposa una repetició d’exercicis, molts d’ells amb peses, per anar treballant les diferents parts del cos i anar guanyant massa muscular. El ja iniciats poden passar de pantalla i anar a Cross Hiit, en altres planetes-gimnàs anomenat com a Work Out, on contemples la teua pròpia mort mentre panteixes sense respiració. La raça superior, els elegits, els bojos del mil·lenni de l’exercici físic, no perden el temps en aquestes nimietats. Per a ells s’ha creat el Cross Fit. Crossfiters del món, uniu-vos! Per cert, he arribat a la conclusió que s’oloren el cul i es reconeixen mútuament com els gossos al parc. La resta som trols infames de les tolles fètides. Pel matí, en eixir de casa cap a la feina quan encara no ha sortit el sol, em fregue els ulls per treure’m les lleganyes i comprovar si efectivament veig un grup de paios corrents pels carrers de Madrid amb sacs col·locats damunt del coll. Em sembla que els nostres avantpassats els posarien a descarregar camions a les quatre de la matinada a Mercamadrid (és sols un suggeriment) o a collir taronja a València. Però no ens enganyem: ells són l’elit, els marines dels Estats Units patris. Els que estan més bons de l’univers. Un altre dia, pel carrer també, sentia un jove comentar per telèfon a un amic que s’estava posant ‘to güeno’ amb el Cross Fit. Tindrà alguna cosa a veure aquesta creu amb el sacrifici del Nostre Senyor? Però que superficials que són. Semblen eterns adolescents, no com els que fem exercici per salut, perquè no ens faça mal res, que ens batem en duel amb la bàscula i la dieta i sabem que l’hedonisme culinari ens farà perdre la batalla.

 

Alison Bechdel, a El secreto de la fuerza sobrehumana, tracta també la qüestió de les addiccions. Potser no som uns addictes a la joventut i la bellesa? No serem uns negacionistes del pas del temps i de l’envelliment inevitable? És com si tinguérem pànic de ser conscients de la nostra fragilitat. Aquí ho deixaré. Me’n vaig al gym.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu