Al món postmodern d’avui, tots perseguim un somni: el secret de la força sobrehumana, que no és més que l’elixir de l’eterna joventut i la bellesa. Algun friki de la novel·la gràfica haurà pensat que aquesta columna està dedicada a parlar de l’últim llibre d’Alison Bechdel. No, bé, sí. Sí, però no. L’autora de Fun Home i ¿Eres mi madre?, al seu tercer llibre de memòries gràfiques, fa un recorregut per la seua vida fit al llarg de les dècades que ha anat complint. Bechdel expressa la seua passió per l’esport i l’exercici físic i ens mostra com ha anat practicant esquí, running, karate, ciclisme, ioga... el que se li posava per davant. També ha comprovat com el seu cos s’ha anat transformant amb els anys, com el pas del temps és inexorable i com ens enfrontem a la nostra pròpia mortalitat (Disculpeu! Que això no va a aquest article que tracta sobre la primavera i l’esplendor).
Comence de bell nou (a veure si ara me’n surt). Al nostre món postmodern, tots perseguim un somni: el secret de la força sobrehumana, que no és més que l’elixir de l’eterna joventut i la bellesa. Però, com la Fama (us enrecordeu de la sèrie?), sabem que tot costa. S’ha de patir i suar sang. Per això sotmetem el nostre cos a sessions de gimnàs i classes col·lectives per aconseguir aqueix cos fornit i apol·lini. Allà, t’hi trobes els top fit o màquines de matar que fan els exercicis amb exquisida execució. Ells poden contemplar-se amb delit als miralls que envolten aquestes noves àgores interiors com nous Narcisos. Els paquets no fit o cossos-enderroc, aquells que un dia llunyà vam proclamar que no trepitjaríem un gimnàs fins que no ens fes mal alguna part del cos i que mirem els top fit amb enveja i rancúnia, ens arrosseguem per la lona quan es tracta d’exercicis d’abdominals o sèries d’entrenament. Els arribistes del fitness i els apadrina-gimnasos optem sempre per les classes col·lectives ja que necessitem que ens peguen fuetades per mantenir la disciplina. I sues la samarreta a l’aula i també per pronunciar el nom de la classe en qüestió: Body Combat, Body Pump, Spinning o Ciclo Indoor, Aerobox, Ball Fit, Pilates o Ioga (per als més fluixos), Gap, Abd, Zumba… I em deture perquè estic exhausta. Hi ha alguns que no tinc ni punyetera idea del que són. El Body Hiit (amb dues is perquè faça més calor) ens proposa una repetició d’exercicis, molts d’ells amb peses, per anar treballant les diferents parts del cos i anar guanyant massa muscular. El ja iniciats poden passar de pantalla i anar a Cross Hiit, en altres planetes-gimnàs anomenat com a Work Out, on contemples la teua pròpia mort mentre panteixes sense respiració. La raça superior, els elegits, els bojos del mil·lenni de l’exercici físic, no perden el temps en aquestes nimietats. Per a ells s’ha creat el Cross Fit. Crossfiters del món, uniu-vos! Per cert, he arribat a la conclusió que s’oloren el cul i es reconeixen mútuament com els gossos al parc. La resta som trols infames de les tolles fètides. Pel matí, en eixir de casa cap a la feina quan encara no ha sortit el sol, em fregue els ulls per treure’m les lleganyes i comprovar si efectivament veig un grup de paios corrents pels carrers de Madrid amb sacs col·locats damunt del coll. Em sembla que els nostres avantpassats els posarien a descarregar camions a les quatre de la matinada a Mercamadrid (és sols un suggeriment) o a collir taronja a València. Però no ens enganyem: ells són l’elit, els marines dels Estats Units patris. Els que estan més bons de l’univers. Un altre dia, pel carrer també, sentia un jove comentar per telèfon a un amic que s’estava posant ‘to güeno’ amb el Cross Fit. Tindrà alguna cosa a veure aquesta creu amb el sacrifici del Nostre Senyor? Però que superficials que són. Semblen eterns adolescents, no com els que fem exercici per salut, perquè no ens faça mal res, que ens batem en duel amb la bàscula i la dieta i sabem que l’hedonisme culinari ens farà perdre la batalla.
Alison Bechdel, a El secreto de la fuerza sobrehumana, tracta també la qüestió de les addiccions. Potser no som uns addictes a la joventut i la bellesa? No serem uns negacionistes del pas del temps i de l’envelliment inevitable? És com si tinguérem pànic de ser conscients de la nostra fragilitat. Aquí ho deixaré. Me’n vaig al gym.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario