Si és possible captar la bellesa de la mort, sense dubte Olatz Vázquez ho ha aconseguit. El 9 de juny de 2020, Olatz Vázquez, una jove periodista i fotògrafa biscaïna de vint-i-sis anys, rebia la pitjor de les notícies: patia d’un càncer gàstric amb metàstasi. A partir d’aquell moment, Olatz va començar a narrar i documentar gràficament el procés de la seua malaltia. Ho va fer a través de la fotografia, llenguatge que domina, i ens ho va fer arribar a través de les xarxes socials, fins el 19 d’agost de l’any passat en què publicava la darrera imatge acompanyada d’un text ple de crua i fràgil humanitat. Olatz va morir el 3 de setembre de 2021 als vint-i-set anys.
Pitjor que la pròpia malaltia i el seu tractament, fou sentir-se abandonada fins que va arribar el diagnòstic que es va endarrerir fins un any i mig després de consultes i proves erràtiques. “Jamás pensé que diría esto, pero tengo cáncer. Cáncer de estómago. Todavía me cuesta escribirlo, más leerlo, pero sé que es parte del proceso: la aceptación y la normalización de vivir con una enfermedad grave". Així va verbalitzar Olatz Vázquez l’anunci fatal en una xarxa social. La Covid-19 i el col·lapse sanitari foren decisius en el retard del dictamen ja que, com tots sabem, el diagnòstic precoç és determinant per la cura d’aquesta dura malaltia. Es calcula que unes cinquanta-cinc mil persones van començar el seu tractament de càncer tard com a conseqüència de la pandèmica. També va voler denunciar-ho.
"No quiero dejar de hacer lo que me gusta, ni ocultar por aquí esta realidad que me ha tocado vivir y de la que estoy segura que aprenderé mucho. Todo va a ir bien. Seguimos". Olatz va utilitzar la fotografia per afrontar la seua malaltia i bolcar les pors i la tristesa. També va treballar amb la seua psicòloga els tres sentiments negatius que la van abordar junt amb el càncer: por, culpa i enveja. A través de les seues fotografies, ens va col·locar davant del procés pel qual passa una persona a la qual li diagnostiquen un tumor. Olatz va donar visibilitat a la quotidianitat de les visites freqüents a l’hospital, a les sessions de quimioteràpia i als seus efectes secundaris, a la pèrdua de cabell, als seus temors i també a l’amor del seu company. Ho va fer amb la peculiaritat de la seua mirada íntima, humana i delicada, però també amb la cruesa de la realitat que estava vivint. Encara que és impossible perdre la por a la malaltia, va arribar a afirmar que “se puede ser feliz teniendo cáncer”, porque el hospital “no es un lugar horrible, sino un sitio con luz, con personas que sonríen, que te hablan y que te cuentan”.
Amb les seues fotografies, va documentar i normalitzar una malaltia terrible. Va buscar referents fotogràfics que l’hagueren fotografiat, “pero no encontré la visión del enfermo; siempre eran familiares, parejas, desconocidos. Me pareció interesante a nivel artístico reflejar el cáncer desde el punto de vista del paciente". Olatz es va iniciar en la fotografia de forma autodidacta. El valor de les seues instantànies no radica en qüestions tècniques, sinó en la seua sensibilitat i en la fermesa de la seua mirada, també en la seua valentia i en la seua personalitat única. El seu llegat artístic i la seua denúncia social mereixen perdurar.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Realment impressionant. Gràcies, Begonya.
ResponderEliminarGràcies, Albert. L'obra fotogràfica d'aquesta dona és magnífica i la seua història, colpidora. Al seu perfil d'Instagram es poden veure moltes de les seues fotografies. Ara al novembre es publicarà un llibre amb fotografies seues. Moltes gràcies a tu pel teu comentari.
Eliminar