Tots sabem que la salut mental dels infants, adolescents i joves ha patit un deteriorament general com a conseqüència de la pandèmia que hem viscut. S’ha d’assenyalar que la situació social excepcional provocada pel confinament i les restriccions patides han empitjorat la ja malmesa salut mental dels més joves. la sanitat pública i els serveis socials a penes tenen mitjans per atendre la creixent demanda d’aquesta assistència fonamental.
Sempre dic a les meues classes que els centres educatius són societats en miniatura on els nostres estudiants poden descobrir tots els models social que trobaran a la seua vida adulta. De la mateixa manera, com en la societat, la convivència és cada dia més complexa i difícil, perquè els grups humans són cada cop més diversos i heterogenis. Qui haja transitat per les aules durant les tres darreres dècades, entendrà perfectament les dificultats de què parle. Un aula de qualsevol centre educatiu no té absolutament res a veure amb els grups d’alumnes dels anys vuitanta i noranta.
A aquesta creixent dificultat, als docents se’ns ha demanat que exercim de psicòlegs, d’assistents social, de pares i mares... Tot això ha anat de la mà del deteriorament de les nostres condicions de treball (pujada de ràtios i de càrrega lectiva des de la crisi de 2008 que encara no s’ha recuperat a la Comunitat de Madrid, per exemple). A més, com tot treballador, sentir-nos valorats passa pel conegut reconeixement salarial que no sols no s’han complit amb la revaloració dels nostres sous, sinó que patim, des de fa més d’una dècada, una històrica baixada de les nostres retribucions i una congelació salarial durant anys. Deixant de banda la qüestió econòmica (que no és fútil), els professors de Secundària hem vist com la càrrega de feina ha anat en augment com a conseqüència de la burocratització de la nostra tasca, del major nombre d’alumnes per aula i un augment de les hores de classe. A tot això, s’ha d’afegir que en trenta anys hem patit sis reformes educatives. Quan vaig desembarcar a aquesta professió fa més de vint anys, la qüestionada LOGSE estava assentant-se als nostres centres. Des d’aleshores, he patit cinc lleis orgàniques educatives: LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE i, ara, LOMLOE. Dic tot això no per lamentar-me i per que us compadiu de mi i de tots els meus col·legues, sinó per què enteneu el nostre escepticisme i desencant davant d’aquells que haurien de garantir la igualtat d’accés a la millor educació possible dels nostres joves en les mans dels quals quedarà la societat del futur.
Aquest curs entra en vigor la LOMLOE (no sabem per quant de temps) que contempla la creació de la figura del Coordinador de Benestar i Protecció. Aquest ha de pertànyer a l’equip docent i ser nomenat per la direcció del centre. Sembla que les competències d’aquest professional no estan clares encara que ha de velar per la bona convivència al centre, estar atent als casos d’assetjament al recinte educatiu i a les xarxes socials, i denunciar la violació de la llei de protecció de dades en menors mitjançant la publicació d’imatges de contingut sexual o violent. La pregunta que em faig davant d’aquest tasca ingent és: quan se suposa que el meu col·lega designat ha de fer tot això? La llei estatal no especifica una reducció de la càrrega lectiva per tal que el docent en qüestió puga escometre aquesta tasca. Si, de cas, se li llevarà alguna guàrdia o hora complementària. Per descomptat, tampoc té un complement salarial per dur a terme aquesta labor d’una complexitat més que notable. Se li pot exigir a aquest docent responsabilitat alguna amb unes condiciones de treball semblants? A més, a l’inici de curs, els Coordinadors de Benestar hauran de realitzar un curs de trenta hores per rebre la formació necessària. Honestament, em sembla un insult a tots els professionals de la Psicologia d’aquest país.
D’aquesta manera, les administracions públiques, estatal i autonòmica, volen solucionar la papereta de la creixent demanda d’atenció de la salut mental dels nostres joves. És això seriós? Aquesta tasca hauria de ser feta per psicòlegs titulats amb el coneixement i l’experiència necessàries per saber com actual davant un intent de suïcidi (autòlisi) o autolesions. La salut mental dels alumnes no pot dependre de la major o menor sensibilitat dels professors envers aquest tema. Estem parlant d’un tema cabdal. La resta són pegats, a cost zero, que cerquen el titular fàcil als mitjans de comunicació. Gose dir que actualment la complexitat és tal que cada centre educatiu hauria de comptar amb un professional de la Psicologia que atengués la salut mental del alumnes (i també dels docents). Pel que fa a la convivència, tot centre educatiu hauria de tenir un programa de mediació de conflictes en el qual participen alumnes i docents. Però per dur a terme tot això és necessari invertir en recursos humans: baixar ràtios, tornar a les divuit hores lectives i dedicar hores per millorar la convivència als centres. Això faria possible que els professors poguérem fer una tasca d’observació dels nostres alumnes amb la calma necessària. ¿Com se suposa que hem de detectar possibles casos d’assetjament escolar quan hem d’anar corrents d’una classe a una altra en jornades de feina saturades de tasques i reunions?
Por últim, no som ni màrtirs ni herois. Sols som professors, persones amb limitacions que ho fem el millor que podem, intentant d’aprendre sempre. Com mantenim la il·lusió?, es preguntaran. Per mi la clau es troba en dos punts cabdals: perseverar en el bon fer professional, fruit de l’experiència de més de dues dècades, i centrar-me en les persones, amb noms i cognoms, que estan a les meues mans cada curs. Això no treu perquè puga cometre errors en l’exercici de la meua professió, com tots els humans.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario