CRÒNICA DE JERUSALEM_01

DIA 01. MADRID - JERUSALEM: El despertador ha tocat a les cinc del matí. Amb son entre els dits, hem anat a l'aeroport posant els carrers. Ja ens hem trobat una bona colla de peregrins cristians amb guitarra a l'avió i algun jueu amb quipà. Què hi farem? Anem a Terra Santa. El vol ha estat molt tranquil. Serà que anàvem en la gràcia de Deu, però no ens han donat ni un got d'aigua, encara que no fos beneïda. A les quatre hores llargues he aprofitat per llegir sobre Tel Aviv, la poesia d'Anna Swir i he tornat a veure Inside Out de Pixar per comprovar com em van les emocions. Al nostre voltant hi anàvem en la companyia d’un grup de joves universitaris mascles de la Universitat de Navarra que tenien com propòsit visitar els llocs sants del cristianisme. Llegien llibres ben grossos i en parlaven i també veien vídeos als seus mòbils i feien bromes. L’educació exquisida era la seua senya d’identitat.

A l'arribada a l'aeroport Ben Gurion (primer president d'Israel que va proclamar l'estat al 1948) hem passat el control de passaports. Ja havíem llegit que aquest és segurament l’aeroport del món on més es vigila la seguretat. Quan ens tocava la revisió manual del passaport, després de fer la cua, el treballador joveníssim de físic caucàsic ens ha dit un ‘foreign no’ i hem decidit desplaçar-nos a la caseta del costat sense tornar a fer tota la cua. Aquest treballador, jove també, amb barba i la pell ben morena (la diversitat física em crida l’atenció) ens ha preguntat quants dies hi seríem al país, per què els visitàvem i a quines ciutats hi pernoctaríem. Ha sigut curt i hem pogut passar de pressa. Tot sortint de l’aeroport, hem pres un sherut (taxi col·lectiu) cap a Jerusalem. En aquest mitjà de transport, has d'esperar fins que s'òmpliga per marxar. Ens ha tocat esperar mitja hora fins que tots els seients han anant ocupant-se amb un degoteig continu i lent. La majoria dels viatgers eren de parla anglesa. Els dos darrers que hi han apujat han estat un matrimoni jueu gran que han hagut de seure separats: ell al davant i ella a la part de darrere. El marit li ha encomanat al viatger que seia al costat de la seua dona i que tenia una cama lesionada i havia de dur-la estirada: ‘Take care my wife’. Ha dit rient i la resta dels ocupants li han correspost l’acudit amb almenys un somriure. Les senyals de l'autovia estan en hebreu, àrab i anglès. He pensat si no seria més fàcil viure en pau respectant-se. Israel té dues llengües oficials: l’hebreu i l’àrab, però desconec si els funcionaris tenen l’obligació de conèixer-les totes dues, cosa que dubte.

Alguns conductors són incívics amb avançaments per la dreta. El conductor porta el microbús amb perícia. En un moment que hi anàvem pel carril de l’esquerra, una moto li ha avençat per la dreta, s’ha situat davant nostre i ha frenat obligant al nostre conductor a fer el mateix. El conductor i l’home jueu gran han rigut aquest comportament agosarat i desafiant del motorista. No sé què m’ha cridat més l’atenció: el comportament incorrecte i perillós del motorista o la reacció lúdica i divertida dels ocupants del sherut.  

Jerusalem és de color ocre. Em recorda Amman i El Cairo una mica. Totes les cases es cobreixen amb el mateix parament, una mica encoixinat, d’aquest color. Han trigat en atendre’ns a la recepció de l’hotel perquè el recepcionista li explicava a una clienta en hebreu quelcom que semblava no agradar-li a la senyora. Finalment, hem dinat a les cinc de la vesprada amb més fam que el Lazarillo. Hem menjat un roll de verdura i ensalada i hem begut aigua per hidratar-nos una mica. Ha estat el nostre primer menjar sant.

Després hem caminat cap avall fins la Ciutat Vella. Hem entrat per la porta de Jaffa, deixant a mà dreta la Torre de David, com és coneguda. A la Ciutadela, hi era el palau d’Herodes que a la seua mort fou utilitzat pels procuradors romans. Un d’ells fou Ponç Pilat (us sonarà el nom). Hem recorregut el carrer de David on hi ha moltes botigues (és un soc àrab) i hem arribat a l'Església del Sant Sepulcre on estan les darreres estacions de la Via Dolorosa, el via crucis que Jesucrist va recórrer fins la crucifixió. Fora hi havia molta gent asseguda envoltant la façana i conversant de manera distreta. He pensat si eren conscients que eren a un dels llocs més importants del cristianisme o serà que a Jerusalem és senzillament impossible respondre a tots els estímuls culturals que s’hi reben. A l’entrada un capellà ortodox cridava l’atenció a tots aquells que no duien les cames i els muscles tapats. Sis comunitats religioses diferents comparteixen l’administració del Sant Sepulcre: etíops ortodoxos, armenis apostòlics, catòlics romans, grecs ortodoxos, coptes ortodoxos i siris ortodoxos. Tinc entès que no tenen molt bona relació i que les claus de l’església les té una família àrab que les custodia des de fa generacions. La concòrdia és la senya d’identitat d’aquesta terra.

Hi hem contemplat les primeres mostres de fervor religiós a aquesta terra. A la Pedra de la Unció, tot just a l’entrada, alguns visitants pregaven amb el front apegat a la pedra que commemora el lloc on el cos de Jesús fou ungit abans de ser soterrat. També, en una capella a la dreta, que s’hi puja per unes escales es pot tocar la pedra del Gòlgota. Més gent devota guardava la cua per veure la Capella del Sant Sepulcre. No ens hem plantejat esperar les dues hores que es trigarà en arribar a la porta per veure la tomba de Jesucrist. Però, ¿no hi va ressuscitar? Aquell sepulcre és on va ser els tres dies que va romandre mort? Des de fora, sembla un lloc obscur, massa.

Quan hem deixat enrere la devoció cristiana, un corrent de jueus que corrien cap al Mur de les Lamentacions per celebrar el començament del Sabbath i fer les oracions ens ha arrossegat sense cap misericòrdia. Era gairebé impossible saber per on trepitjàvem; només ens hem deixat dur per la fe rabínica que ens ha desembocat en la plaça del Mur. A un costat del mur els homes; a l'altre, les dones. M'ha impressionat veure com la religió i les creences encara mouen les vides de les persones. Alguns grups feien un rogle i cantaven i cridaven i pegaven bots en un ritus conegut per a ells. No sé si he viscut el dia d'avui o l'he somniat. Sent la percepció al·lucinada. Ser a Jerusalem, un lloc tan important per la història de la humanitat i per a les tres religions monoteistes, una ciutat en disputa, em produeix una sensació d’estranyesa. No sé si he vist tot el que he vist o era una pel·lícula. Demà anirem a Palestina per visitar Betlem i Jericó. Ara a dormir i somniar el que he vist avui.

Divendres, 23 d’agost de 2019

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto: María José Mier Caminero