EL SOMNI DE LA VIDA

Hem estat afortunats qui hem pogut contemplar El sueño de la vida, la continuació que el dramaturg Alberto Conejero ha fet de La comedia sin título, obra que Federico García Lorca va deixar inacabada al final del primer acte. L’assassinat cruel, irracional i execrable del poeta ens va deixar sense una de les veus literàries més brillants del segle XX, tot just quan havia assolit la seua maduresa. On ens hauria pogut transportar el llenguatge lorquià de no haver esdevingut aquesta desraó?

El muntatge que ha ofert el Teatro Español de Madrid ha estat dirigit per Lluís Pasqual. Nacho López i Emma Villarasau han encapçalat el to de veu just i el gest brillant d’un repartiment d’actors que han reivindicat amb la seua feina el del poeta silenciat pel feixisme. Conejero i Pasqual són dos grans coneixedors del món teatral i de l’obra de García Lorca, i ho han demostrat. Ens adverteix Conejero que la Comedia sin título sempre restarà inacabada. Pertany a la trilogia, tristament incompleta del teatre avantguardista lorquià, amb El público i Así que pasen cinco años. I és que Lorca es trobava indagant i cercant noves fórmules teatrals, nous llenguatges i propostes que enriquiren el panorama teatral durant el període de la Segona República Espanyola. No el van deixar fer-ho.

Comença la representació trencant el mur entre l’escenari i el públic, fent ostentació de la riquesa del llenguatge que sols Lorca sap explotar. L’Autor ens sermoneja, també ens ho adverteix, i les paraules van caient als nostres conscients, potser també subconscients, com una cascada de poesia que amara la nostra pell: “Solamente por la piel puede entrarnos otra vez la metafísica del espíritu”. D’aquesta manera pretén “enseñarnos un pequeño rincón de realidad”. És la Comedia sin título el manifest de l’apertura del teatre de bat a bat: perquè no ens sentim “en mitad de la calle”, perquè penetre la vida. Per a Lorca, el teatre “es la escuela del pueblo”, així ho va demostrar amb el seu treball militant a la companyia teatral universitària La Barraca. Quan el primer acte es tanca, el teatre ja està encès en flames. ¡El pueblo ha roto las puertas!”

Comença aleshores el segon acte i El sueño de la vida també. Què hi passarà? Es pregunta poruc l’espectador del segle XXI. Serà una continuació fidel al seu original? O el segell del seu nou autor deixarà una empremta massa marcada? El mateix Conejero ens ha fet saber abans de començar que traspassa “sonámbulo una habitación en llamas”. Ens trobem aleshores amb una “al·lucinació” que transforma la por en sorpresa. Per què? Perquè és Lorca qui ens continua parlant mitjançant els personatges en escena. És la melodia de la metàfora lorquiana la que sona en les orelles de l’espectador que assisteix, “al·lucinat” també, al joc –cal reivindicar-lo davant l´útil– que s’estableix entre els dos textos que dialoguen. Sona a Lorca perquè és Lorca el que ens torna a parlar vuitanta anys després. Conejero tan sols trasplanta “la vida como es”, com va mirar de fer el poeta granadí, perquè no es poden tancar els ulls “ante la tragedia espantosa del hombre oprimido”. Per això, Lorca va obrir les portes del teatre al poble i Conejero ens hi manté, expectants, tornant a dir les paraules “como si fuera la primera vez”, perquè el teatre és veritat, sols si és ple de vida. I jo m’ho crec.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Imatge extreta de la xarxa