Cafarnaúm és la tercera pel·lícula de la directora libanesa
Nadine Labacki. Conta la història de Zain, un nen de dotze anys que decideix
demandar els seus pares per haver-lo portat al món. Al començament, Zain, que
es troba reclòs a un centre de menors, és conduit davant del jutge, atònit per
tan insòlita acusació. Comencen aleshores una sèrie de flash-backs que van
reconstruint la infantesa desposseïda i desemparada del protagonista.
Zain és fill d’uns pàries,
refugiats siris sense papers. No sap ni la seua data de naixement, ni posseeix
cap document que acredite la seua existència com a ésser humà. Zain no viu,
sobreviu. És fill d’uns pares que no tenen cura d’ell i no deixen d’escopir
fills al món perquè no saben fer una altra cosa. Zain vol anar al col·legi i
aprendre perquè ha observat l’anada i tornada d’altres nens a l’escola i vol
ser com ells. Zain no ho aconsegueix. Zain té una germana, gairebé de la seua
edat, a la qual tracta de protegir de l’abús i de ser venuda a l’arrendatari
malvat dels seus pares quan comença a tenir la menstruació i per al qual ell
mateix treballa. Tampoc no aconsegueix impedir-ho i s’escapa. En la seua
fugida, Zain es troba amb Rahil, una immigrant il·legal etíop que amaga el seu
fill de mesos perquè sap que si el descobreixen li’l prendran. Zain ajuda Rahil
a tenir cura de Yonas.
El crític Carlos Boyero va
comentar que va patir veient la pel·lícula i recordant-la després. I així
ocorre: la història no ofereix treva a la lluita de supervivència d’aquest
infant l’esguard de profunda tristesa del qual és un crit d’incomprensió cap a
la barbàrie del món on l’han portat. Malgrat les crítiques que ha rebut la
pel·lícula per intentar netejar la mala consciència occidental, Cafarnaúm és la denúncia de Labacki davant
de les situacions d’injustícia atroç que viuen els protagonistes de la cinta.
També ha estat acusada de frívola per prendre un punt de vista estètic i
utilitzar la música, com si posar l’art al servei d’una causa social fos
superficial.
Cafarnaúm mira de donar veu a aquells que no en tenen, es
fixa en la baula més feble de la cadena de despropòsits: els nens. Y per
aconseguir-ho Labacki utilitza el llenguatge cinematogràfic que domina i el
posa al servei de la història per donar-li autenticitat, per colpejar
l’espectador una i altra vegada amb la veritat descarnada de massa éssers
humans a la Terra.
El rodatge es va compondre
d’unes cinc-centes hores que cerquen l’espontaneïtat del gest i la veracitat
del relat. S’hi afegeix la dificultat de rodar amb nens i amb actors no
professionals, perquè la vida del personatge Zain no és massa diferent de la
del nen que l’interpreta, Zain Al Rafeea. També ha estat criticat el final com
una concessió comercial de la directora, com si deixar la porta entreoberta a l’esperança
fos un gest de màrqueting i no de necessària humanitat. Zain també es mereix
una oportunitat: el real i el de la ficció.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario