Molt pocs coneixen el Guernica valencià, que va ser la pluja que bombes que van soltar sobre Xàtiva, un diumenge 12 de febrer de 1939, cinc avions italians que havia enviat el feixista Mussolini per ajudar el general Franco. S’acabava la guerra i s’acostava a l’estació un tren que transportava la 49ª Brigada Mixta cap a la rereguarda, la qual cosa va afavorir que l’estació de ferrocarril estiguera plena de gent de gom a gom. Hi van morir cent quaranta-cinc persones i va haver més de dos-cents ferits. El dia abans, ja havien mort també, a l’estació de Manuel, sis persones més. Amb Només una. Que si no, faré tard, Begoña Chorques rescata de l’oblit i dona veu a un ventall de personatges que van “viure” aquests fets. La ciutat de Xàtiva s’amaga sota el nom de Solsida, perquè la voluntat de l’autora no ha estat reconstruir uns fets històrics, sinó tractar-los des d’un punt de vista literari per marcar distàncies i poder descriure emocions i sentiments amb més llibertat. La novel·la, coral, s’estructura a través de relats en què diferents personatges, que van patir el bombardeig, dubten, s’interroguen, s’indignen... Així, l’autora s’acosta a uns fets que va marcar a moltes persones per a tota la vida. Després d’aquell bombardeig, per a molts habitants de Solsida, hi hagué un abans i un després. I es pregunten: I tu on eres quan va passar allò? I comproven que l’atzar va jugar un paper fonamental, la qual cosa es veu en el mateix títol de la novel·la que ve d’una xiqueta que se salvà perquè es va entretenir jugant a boletes: “Una partida més”. “Només una. Que si no, faré tard.”
Salvador Vendrell
Ressenya publicada al Levante EMV
Dilluns, 30 de setembre de 2024
No hay comentarios:
Publicar un comentario