RUC

Ruc, dit també, ase, equí, èquid, hemió, matxo, mul, mulat, mul eguí, mul somerí, pollí, somer. Referit també a la persona bruta, incivil i de poc enteniment: albercoc, alficòs, babau, borinot, carabassa, cap de suro, carallot, carxofa, fava, figaflor, lluç, tòtil, totxo, trompellot, apardalat, pixorro, sabatasses, tòfol. Comencem bé! “L’ase és valent i tossut, però no ximple”. Ah, val... En una finca buida, un ruc lligat a una estaca li conta la seua vida a la seua ombra mentre s’apropa un incendi. Comença així un viatge tragicòmic i poètic a través dels grans textos clàssics que tenen l’ase com a protagonista i que analitzen la relació entre l’ésser humà i aquest animal.

 

Álvaro Tato escriu aquest bell text que dirigeix amb encert Yayo Cáceres, autor de la música de l’espectable. Trobem a Carlos Hipólito, que accepta el desafiament, esdevé un insòlit ruc i ens delecta i entreté amb aquest monòleg. Tanmateix, no està sol a escena; l’acompanyen Fran García, Manuel Lavandera i Iballa Rodríguez (veus, percussió i flauta) que s’encarreguen de la música en directe, amb una senzilla i imaginativa escenografia. Aquest somer sense nom, de sis mil anys d’edat, fa un recorregut pel seu naixement i orígens (com si de un pícaro es tractés), per les seus aventures i desventures al llarg de la Grècia i Roma clàssiques amb escenes i fragments de la faules d’Esop i d’ El asno de oro d’Apuleyo, per l’Edat Mitjana festiva i carnavalesca amb la Misa del asno i Testamento del asno (anònim) o la Disputa del asno de fray Anselmo de Turmeda, pel Segle d’Or amb Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes o El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare, la Il·lustració amb La Burromaquia d’Álvarez de Toledo i la Modernitat amb Platero y yo de Juan Ramón Jiménez. Després de recordar-nos al ruc company de Sancho Panza que trotava junt al flac Rocinante, Carlos Hipólito es va fent “peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos”.

 

Mentre s’apropa el foc, amb unes alpaques de palla amuntegades, un vell mur al fons i l’ombra del somer reflectida, el nostre pollí es va encarnant en tots i va filant un monòleg enginyós, sensible i poètic reivindicant el seu paper junt a l’ésser humà i denunciant l’injuriat tracte i menyspreu que ha patit a través dels segles, en el seu periple per la història de la humanitat. No obstant això, amb els seus brams de pànic i tendresa, el nostre ase ens irradia l’afecte i la lleialtat que sent cap als humans, sentiments que nosaltres mateixos no som capaços d’experimentar cap als nostres congèneres en massa ocasions. D’anècdota en anècdota, aquest quadrúpede mostra més bondat i indulgència amb l’homo sapiens que amb els que és correspost i retrata els abusos de què ha sigut víctima. Perquè entre l’home i l’ase, qui és la bèstia?

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu