El lector por horas (1999), una de les obres més importants del seu autor, José Sanchis Sinisterra (València, 1940) torna a pujar a les taules al Teatro de la Abadía de Madrid de la mà del també valencià Carles Alfaro. És un muntatge amb una escenografia senzilla, a penes dues butaques amb un sofà i una taula al mig, amb un piano, però amb un tractament especial de les llums que actuen com un actor més. Un detall pot passar desapercebut: la vora de l’escenari, que mira al pati de butaques, es troba delimitada per una frontera feta d’espills trencats. Potser evoquen el Mirall trencat rodoredià i els fragments d’uns personatges profunds i en conflicte els bocins dels quals s’han de reconstruir o, almenys, intentar-ho.
Ismael (Pere Ponce) és contractat per Celso (Pep Cruz), un acabalat home de negocis i àvid lector, per llegir novel·les en veu alta a la seua filla Lorena (Mar Ulldemolins) que es va quedar cega set anys enrere. No obstant això, li adverteix que desitja que llija sense intenció, que faça una lectura transparent. Tanmateix, amb el transcurs de les escenes, l’espectador comprovarà que “la lectura neutra no existeix”, com afirma el propi autor. Així és com Sanchis Sinisterra s’endinsa en l’estètica de la recepció, formulada per Jauss i Iser als anys 60 del segle passat, i la fa seua a la seua dramatúrgia. A la vegada, aquesta teoria enllaça amb la del “lector modelo” del semiòleg Umberto Eco.
És impossible llegir “sin intención” com pretén Celso. Quan llegim passem a formar part de l’obra, perquè cada lector fa una lectura distinta de l’obra. “Los libros son una forma de experiencia. Leyendo se vive, ¿no? Y ya sabemos que la vida no es un baño de espuma”. De la mateixa manera, llegir la mateixa obra en moments diferents de la vida canvia la lectura. Per això, el paper del lector és crucial. Una obra no existeix fins que és llegida per algú. I així la lectura va entrellaçada a l’escriptura que no pot existir sense la primera. Tot escriptor és, en primer lloc, lector. A més, la lectura ens permet trencar la barrera del temps i ens permet escoltar els morts. Llegir és posar-se en el lloc de l’altre, és empatitzar. Potser per això, Lorena cerca sentit en les modulacions de la veu d’Ismael, en l’entonació de la seua veu. Pretén descobrir qui és el lector a partir dels textos escollits (molts relacionats amb la mort) i de la forma en què són llegits. Lorena pretén reconstruir el mirall trencat d’Ismael. “Lo malo de la muerte es que no es el final de nada. Por eso da miedo”.
Aquesta actitud d’indagació interpel·la els altres dos personatges. Perquè aquesta obra, profundament pinteriana, està plena d’enigmes. Cada personatge arrossega les seues pròpies ombres, fracassos que obrin escletxes per les quals ens podem colar. El text fuig del que és obvi i explícit, pecats habituals del teatre contemporani per al nostre dramaturg. No vol ser complaent amb nosaltres. Per això, l’obra requereix un espectador/lector actiu, amb una actitud desperta i atenta que, com Lorena, intenta ajuntar els trossos de l’espill. La relació que s’estableix entre ells és una altra de les incògnites en què escodrinya Sanchis Sinisterra i on el poder i la humiliació juguen el seu paper. “En cuanto ponemos demasiado pensamiento, la transparencia se pierde. Y llega lo traslúcido”. Perquè la realitat i els nostre món son translúcids.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario