DISCURS DEL PREMI DE NARRATIVA CIUTAT DE SAGUNT

Bona vesprada a tothom. En aquest acte especial i durant el cap de setmana estic celebrant que la ciutat de Sagunt, al Camp de Morvedre, ha entrat a formar part de la història d’aquesta professora que escriu i que vos parla. Vos he de confessar que estic molt contenta i molt il·lusionada. De vegades la vida ens sorprèn i no sempre és per a mal. Vull donar les gràcies a tots els que ho heu fet possible. En primer lloc, vull agrair a la corporació municipal, amb l’alcalde Darío Moreno al capdavant, l’aposta decidida per la nostra llengua. Gràcies a la regidoria de Normalització Lingüística, amb Patrícia Sánchez i al Gabinet de Promoció del Valencià amb Òscar Pérez Silvestre. Avui, més que mai, cal recolzar l’ús normalitzat del valencià. Visc a Madrid des de fa més de vint-i-cinc anys i em trobe amb la contradicció que escolte, amb goig, parlar valencià-català-balear al Congrés dels Diputats mentre a casa nostra ens volen arravatar els accents gràfics i les petites conquestes socials de la nostra llengua aconseguides amb tant d’esforç. La nostra llengua és molt més que un requisit.

 

Gràcies a la companyia Teatres de la Llum, a Vicent Ortolà i a Mariola Ponce, per organitzar aquest acte i per la tria de les fotografies. Sens dubte, “la situación es teatral” que diria el meu estimat Juan Mayorga i no tinc ben clar si el que visc és realitat o ficció. També vull donar les gràcies al jurat integrat per Manel Joan, Raquel Ricart i Josep Usó. No vos qüestionaré el criteri a l’hora de triar l’obra premiada, però m’aliaré amb Raquel per reivindicar la literatura feta per dones. Gràcies per la trucada telefònica (per mi plena de nervis) i la conversa i els comentaris sobre la novel·la –després la podem continuar. La nit que em vau cridar vaig telefonar a l’escriptor xativí Toni Cucarella, amb qui he compartit algun desànim i més literatura –sempre dic que quan siga gran vull escriure com ell– per donar-li la nova. Quan va passar l’atrafegament inicial de la conversa per l’emoció del moment, em va demanar pel jurat del premi. Li vaig dir els noms. Bon jurat, Toni Cucarella dixit.

 

També vull donar les gràcies a les persones que han cregut que Només una. Que si no, faré tard. era un text que mereixia ser llegit pel públic. A María José Mier, la meua dona; a Paloma López Pascual, que m’ha advertit que ja he de dir que sóc professora i escriptora; als escriptors Toni Cucarella i Ignasi Riera, lectors primerencs i crítics de la novel.la; a Lola Pérez Bellido i al fotògraf Antoni Marzal, lectors batejats com casolans, fonamentals per fer de la literatura un fet i una realitat social.

 

Només una. Que si no, faré tard. conta el bombardeig perpetrat per l’aviació italiana feixista a Xàtiva (La Costera), el 12 de febrer de 1939 i al poble de Manuel, el dia abans. La pluja de bombes va coincidir amb l’arribada d’un tren que transportava la 49 Brigada Mixta cap a la rereguarda del front, fet que va afavorir que l’estació de ferrocarril estigués atapeïda de gent. Hi van morir un total de cent quaranta-cinc persones a Xàtiva i hi va haver gairebé quatre-cents ferits. L’onze de febrer van perdre la vida sis persones a l’estació de Manuel, tots civils. Després hi va caure un tel de silenci sobre aquest fet terrible, que ha estat anomenat dècades després el Guernica valencià. Vos parle d’una guerra del segle passat, però sabem que la maquinaria bèl·lica no es detura. Ho veiem a Ucraïna i a Palestina, sobretot a Gaza, i Israel i a tants conflictes oblidats. 

 

Solsida, nom simbòlic que li he donat a Xàtiva, vol representar totes les poblacions costaneres del País Valencià i de Catalunya que, durant l’hivern i la primavera de 1939, van sofrir els bombardejos estratègics de l’aviació franquista per fer malbé les comunicacions ferroviàries i així consumar la derrota i la humiliació de la República Espanyola. Recordem que Sagunt també va ser bombardejada en diverses ocasions al llarg de la guerra civil.

 

Només una. Que si no, faré tard és un relat polifònic que conta trenta-nou vegades uns fets que van ocórrer només un cop, però que mai no havien d’haver esdevingut i que no van poder ser narrats durant dècades. Cada capítol és una peça del trencaclosques que vol reconstruir la memòria individual i col·lectiva durant tants anys silenciada. La narració pretén omplir alguns dels buits que el pas inexorable del temps ha deixat balmats per tal d’apropar-nos a la veritat que ajude a la reparació. És per això que els capítols fluctuen entre el passat i el present, per un camí on realitat i ficció sovint es solapen i confonen i on els personatges salten de la realitat a la ficció i a l’inrevés. Em podeu assegurar que tot açò que estic vivint és realitat i no un somni?

 

Vull dedicar aquest premi a la meua mare, Trini Fuster, i a la memòria de la meua àvia, Trini Garcia, gràcies a les quals vaig conèixer aquest trist esdeveniment. Quan jo era a sisè d’EGB, a l’escola ens van demanar que contàrem un fet històric del qual tinguérem coneixement o que preguntàrem a la família. Jo li vaig preguntar a ma mare i ella em va suggerir que parlés amb la meua àvia sobre el bombardeig de Xàtiva. Vaig començar a escriure aquell relat als dotze anys en castellà. Era precisament en aquell curs quan la meua generació començava a estudiar valencià a l’escola. El principi de la narració va ser en la llengua de l’Estat, però quan vaig començar a escriure els diàlegs, sense voler, vaig pegar el salt a la nostra llengua. I amb aquell text, escrit entre el castellà i el valencià, vaig anar a classe. Per sort, no em van preguntar. Però sempre he pensat que en aquesta anècdota (o potser molt més que això) estan les autèntiques raons per les quals escric i per què ho faig en una llengua de deu milions de parlants. Hi ha relats que ixen dels budells i només podem contar-los en la llengua que hem aprés de menuts, perquè ens configuren com a persones, perquè pertanyen a la nostra memòria històrica i col·lectiva. No parlem només una llengua, som també una llengua. 

Per acabar, Només una. Que si no, faré tard. vol ser una obra compromesa amb la pau, la memòria i la reparació. Vull citar a Mario Benedetti que ens recorda que “el olvido está lleno de memoria”. Moltes gràcies.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora i escriptora