Aquests dies es pot veure María Luisa de Juan Mayorga al Teatro de la Abadía de Madrid. És la primera obra que estrena en aquest espai des que és el seu director artístic. S’hi tracta el tema de la vellesa i la soledat, però no sols. El propi autor apunta que “la imaginació, el desig i les ganes de ballar” també hi estan presents. És doncs aquest un text mayorgià on la realitat i la imaginació es complementen i on ficció i somni es fan presents ¿o realitat?
El plantejament es suggeridor. El porter d’una comunitat de veïns (Paco Ochoa) aconsella a Maria Lluïsa (Lola Casamayor), una senyora gran que viu sola, que pose més noms a la bústia perquè estan havent robatoris al barri i així evitarà ser objectiu dels lladres. Per a la sorpresa del conserge, Maria Lluïsa decideix posar dos noms: Emerson Azzopardi (Juan Paños) i Benito Beckenbauer (Juan Codina). Quan puja a casa seua, ambdós “personatges” estan esperant-la. Ai, si fórem realment conscients del poder de la nostra imaginació!
Moltes persones grans (majoritàriament dones) viuen l’etapa final de la seua vida en soledat. Hi ha en l’obra tres personatges “reals”: la pròpia Maria Lluïsa, la seua amiga Angelines, amb qui berena els dijous i amb qui parla per telèfon de forma recurrent ja que ella també viu sola, i Raül, el porter de l’edifici on viu, un tipus amable que està lluny de ser un treballador gris i desganat. Angelines, que també camina cap a la senectut, és l’única que entén realment a Maria Lluïsa, encara que de vegades es piquen les crestes. Perquè tornem a ser nens i adolescents quan envellim i ens hi comportem. Les converses de Maria Lluïsa i Angelines recorden les de les dones de les nostres famílies, moltes d’elles vídues, que viuen soles i que es troben, comparteixen i sempre estan nyic-i-nyac. No obstant això, només elles saben el que significa aguaitar a l’abisme de la vida. La resta, mentre ens arriba el torn al cicle de la vida, tan sols ho suposem.
Els altres tres personatges semblen estar en la ment de Maria Lluïsa. Podria pensar el lector/espectador més analític que aquesta senyora pateix demència senil, tanmateix, tot indica que Maria Lluïsa senzillament reconstrueix els seus records i la seua memòria de forma subjectiva i emocional, cosa que, per altra banda, tots fem. Maria Lluïsa és al final de la seua vida i viu i pensa amb la llibertat completa de saber que està a la fi del camí. Els que observem no sabem si aquests tres personatges que semblen imaginaris són parts de la pròpia Maria Lluïsa (així ho sembla al llarg de l’obra) o potser són nuvis o pretendents que Maria Lluïsa va tenir, va creure tenir o sols va desitjar tenir. Del que no hi ha cap dubte és que la imaginació de Maria Lluïsa està tan viva com ella i és capaç de fantasiar inclús amb una llarga llista de noms per posar a la bústia, a veure quin de tots és més original.
Sobre la primera possibilitat, pensant que els tres domes siguen parts de la pròpia Maria Lluïsa (com si estiguérem en la interpretació psicoanalítica d’un somni) ens trobem amb: Olmedo, un altre home/nom més, sembla ser la part pragmàtica, funcional, de vegades avorrida i convencional, encara que necessària d’aquesta dona gran; Beckenbauer sembla representar la seua vessant política, aventurera, reivindicativa (és de més enllà de l’Atlàntida i es diu Benito. Serà conservadora aquesta senyora? Tant s’hi val), és un militar que sembla estar esperant una revolució; i Azzopardi, poeta, és la seua part creativa, artística i somniadora que, per una altra banda, acaba esdevenint la més realista i política quan es declaren els tres.
Mayorga torna a una posada en escena on posa en funcionament la imaginació de l’espectador que ha de projectar els vagons de metro o les escales que es pugen o les portes que s’obrin. Ja va jugar amb la nostra capacitat d’esbossar a Reikiavic o El cartógrafo i torna a apostar per un espectador actiu i creatiu. Així es revela la metàfora del metro, quan Maria Lluïsa tira de la palanca per deturar-lo. D’aquesta forma, subverteix el tòpic dels trens vitals que passen i perdem. Maria Lluïsa en fa veure que prenent la palanca no perdem res. Tampoc li importa ja transgredir les normes en un joc gairebé infantil.
Són també interessants els ninots, construïts amb objectes quotidians, que serveixen, en un primer moment, per protegir la casa fent creu que hi està habitada. Són ells una nova metàfora de la nostra vella fragilitat, aquesta que ens adverteix de la nostra necessitat de protecció, sobretot, segons anem complint anys. És que no utilitzen tots la disfressa dels ninots per protegir-nos socialment?
Por últim, ens resta el local de ball que em va recordar una sala que hi ha/hi havia a la Plaça del Carme de Madrid i en la qual he vist entrar moltes vegades a persones grans. És el lloc al qual María Luisa vol anar i on finalment acudeix per expressar aquella ànsia de llibertat, de jugar-se l’última carta, de beure el glop final de la vida a borbolls amb alegria i intensitat. I que sone la música i que nos quiten lo bailao... diria ella.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario