ESCAPED ALONE

I jo només vaig escapar-ne (Escaped Alone) és una obra de teatre de la dramaturga britànica Caryl Churchill (Londres, 1938), està dirigida per la directora, actriu i dramaturga Magda Puyo i interpretada per Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña. A aquest muntatge s’han unit talent femení i edat, realitats que cal seguir reivindicant i visibilitzant. Churchill és l’autora més influent del teatre anglès contemporani i ens ofereix, un cop més, la seua mirada feminista i crítica sobre la societat neoliberal i les conseqüències catastròfiques a què ens està avesant el capitalisme salvatge. Escaped Alone fou estrenada al Royal Court al 2016. Aquesta dada ens il·lumina sobre la visió premonitòria de l’autora sobre la situació actual. No es tracta, doncs, d’una obra complaent sinó d’un teatre compromès. 

 

Els diàlegs desenfadats, àgils i vius d’aquestes quatre dones s’alternen amb monòlegs en els quals es van mostrant les parts menys amables de les seues vides, però també una exposició sobre un món futur distòpic on el canvi climàtic i la deshumanització han provocat una terrible petjada. Així passem d’una estampa de distensió ociosa al caos d’un malson surrealista.

 

Churchill utilitza un llenguatge clar i directe que no deixa indiferent l’espectador. No obstant, és capaç de trobar les diferents capes de significat en el discurs dels seus personatges. La lleugeresa de l’obra és sols aparent en el plantejament: quatre dones que voregen els setanta anys i es troben en el jardí d’una d’elles per xerrar de forma distesa. Però no pretén un discurs tancat i fàcil sinó llençar preguntes que tornen a l’espectador una i altra vegada. Perquè no hi ha veritat o potser una que és construïda entre moltes.

 

Por això, Sally, Vi, Lena i Jarret conversen durant poc més d’una hora entre bromes i veritats, assegudes en quatre cadires que van movent per l’escenari segons van prenent el protagonisme al discurs. També trobem confessions d’un realisme atroç que van alliberant-les una a una de la seua càrrega vital, perquè totes acaben per confessar els seus anhels i pors més ocults. Vi recorda l’assassinat del seu marit maltractador que li va costar sis anys de presó i la relació amb el seu fill. Sally odia els gats d’una forma obsessiva i creu veure’ls en cada racó de casa seua. Lena es debat entre la depressió i l’agorafòbia. L’última en unir-se a la tertúlia, Jarret, desa una ràbia cap al món que disfressa amb una aparent alegria. Perquè la contentació d’aquestes quatre dones, és autèntica o impostada? Són resilients o resignades? Riuen realment o es deixen portar per la gatzara davant d’un món (el de tots) i una vida (la seua pròpia) que s’extingeixen irremeiablement? ‘Té i catàstrofe’, sentencia l’autora. No han sentit potser en els darrers temps que estan assistint a la fi del món tal i com el coneixem des de les nostres confortables llars? És realitat o teatre? Nel blu dipinto di blu.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu