El dret a estimar fou una exposició de la fotògrafa Isabel Muñoz (Premi Nacional de Fotografia 2016). Aquesta interessant mostra es va poder visitar a CentroCentro Cibeles, seu de l’Ajuntament de Madrid. Va estar integrada al marc de les activitats organitzades per al World Pride 2017. Aquest projecte fou desenvolupat colze a colze amb el nostre estimat Arturo Arnalte. Ambdós hi van intentar de fer un recorregut per la realitat social LGTBI actual al nostre país. Es tractava d’un itinerari geogràfic i temporal per la diversitat d’un col·lectiu que no és ni uniforme ni homogeni.
Un mèrit que es va apuntar el projecte fou l’ampli espectre social que va abastar. Hi vam poder trobar persones anònimes, professionals, activistes, intel·lectuals, gent del carrer... que pertanyíem a diferents edats. El caràcter intergeneracional de l’exhibició va trencar estereotips, va subratllar la natura plural del col·lectiu LGTBI i va integrar a adolescents, adults i gent gran que vam reivindicar el nostre dret a estimar a qui nosaltres desitgem. Hi va haver adolescents que es van plantar orgullosos davant la càmera de Muñoz en diàleg desacomplexat amb els activistes dels anys 70 i 80, que van lluitar pel reconeixement dels nostres drets. Mentrestant, la gent gran els observava des del desencant i la llibertat que et concedeix l’edat, i les persones transgènere seguien esperant desafiants i impacients la normalització de la seua reivindicació. En mig de tots i amb ells, hi érem la resta. Aquesta heterogeneïtat ni fou improvisada ni una troballa fortuïta: Arturo, coneixedor del col·lectiu i curiós aferrissat, era sabedor d’aquesta riquesa i pluralitat i volia mostrar-la. Sembla que ho van aconseguir.
Els que vam tenir la sort de viure-ho des de dins, sabem dels avatars que el projecte va sofrir a través del temps i els obstacles que va superar fins que va arribar a la seua feliç culminació. Arturo va posar la seua xarxa d’afectes en el col·lectiu LGTBI davant de l’objectiu d’Isabel. Dos trets van destacar en les fotografies d’Isabel Muñoz. La primera fou una característica definitòria de la seua obra: la sensualitat del cos humà. Muñoz, amb la seua peculiar perspectiva, cerca la bellesa de tot cos humà i aconsegueix atrapar-la. Ho fa, per una banda, a través de la captació del detall, aqueix fragment fugaç que pot passar desapercebut fàcilment. El segon és la mirada: la de la fotògrafa que aguaita al món intern de l’ésser humà al que fotografia; i la de la persona retratada que mira a càmera, involucrada en una relació de complicitat amb Isabel, com el propi Arturo va descriure. Gràcies a ell vam participar en aquest projecte i he de reconèixer que va ajudar a fer més estret el nostre vincle d’amistat ja existent. A l’entrevista prèvia a la sessió fotogràfica que vam tenir ambdós, Arturo es va mostrar sorprès per la nostra intrahistòria. Però fou l’ésser humà acollidor i comprensiu que tots hem gaudit tants anys, no els suficients. Al treball amb adolescents, vam treure el cap per la finestra de l’experiència dels més joves que, encara avui, han de seguir enderrocant murs d’homofòbia i incomprensió. Ens va venir de gust compartir l’alegria i la gatzara d’aquells que són als primers compassos de la seua peça musical i mirar-nos mútuament divertits recordant els nostres primers refilets. Em ric mentre escric aquestes paraules.
La mirada d’Arturo Arnalte va impregnar cada part del projecte des de la rereguarda del quadern en el qual prenia notes, deixant el seu segell de tolerància i respecte. Amb l’exhibició fotogràfica, es va publicar un llibre amb el mateix títol El derecho a amar (Editorial Egales, 2017). Gràcies a l’obstinació del nostre amic, van quedar reunides en aquesta publicació les fotografies d’Isabel i un text d’Arturo que recorre el “viaje por el vertiginoso cambio que ha vivido en una sola generación la comunidad LGTBI en España”. Gràcies, Arturo!
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario