SILENCI de JUAN MAYORGA

Em dipose a viure per tercera vegada el mateix fet irrepetible. Conscient, sé que sols el teatre m’ofereix aquesta oportunitat. És un moment feliç, únic en la meua vida i en la del meu amic Juan Mayorga aquell 19 de maig de 2019. Ho visc amb goig, amb la immensa alegria que sentim tots els que estimem el teatre. Ens felicitem pel teatre però també per l’ésser humà que és Juan Antonio Mayorga Ruano, senzill i obert a l’escolta. Aquell saló d’actes de la Real Academia es queda petit per acompanyar-lo a ell i a la seua família en un dia rodó. Recorde el lloc que ocupe a la banda superior, recorde contemplar el cap de Juan pronunciant el discurs, el del seu pare i el del seu fill, recorde que compare la densitat de les seues cabelleres d’acord amb la seua edat, amb el seu temps. Hi som amuntegats, feliços, sense mascaretes.

 

Un any i un mes després, pocs dies abans que es decrete el nostre dramàtic tancament –faig broma amb ell sobre si hem de saludar-nos com els japonesos o besar-nos-, llance el desafiament als meus alumnes perquè imaginen la cerimònia d’ingrés de Juan en la RAE, com si d’una obra de teatre es tractés, intentant fer-los partícips del perill d’imaginar, de les possibilitats de llibertat que els ofereix. El saló d’actes d’un institut públic d’Alcorcón esdevé aquell solemne recinte presidit pel retrat de qui de tant en tant em permet anomenar a classe com el puto amo. Vivim una altra jornada que ens nodreix la imaginació. Hi ens trobem de bell nou, amuntegats, feliços, sense mascareta.

 

Gairebé dos anys després, aquesta setmana, assisteix a la cerimònia d’ingrés de Juan en la RAE per tercera vegada, en aquesta ocasió en el Teatro Español. Ho visc de bell nou a aquestes línies, perquè el llenguatge i el teatre ho fan possible. La disposició de l’escenari m’evoca la d’aquell diumenge primaveral: una sensació de felicitat i benestar m’embarga. Hi recorde també a Blanca allí present. Avui ella és la protagonista, l’Actriu. “La situación es teatral. Lo es la división del espacio, que separa a los recién llegados de quienes ya estábamos aquí”. El joc teatral del fingiment torna a posar-se en marxa. L’Autor desmitifica el seu discurs, el baixa al terra i el posa en mans d’un clown, un mim. Pren distància de les seues paraules i ens convida a riure’ns amb ell, d’ell. El seu nerviosisme, el seu gest una mica dubitatiu en començar a parlar penetra en l’àmbit de la dramatització, conscient de l’impostat de la situació acadèmica. Però aleshores, a poc a poc, l’obra de teatre Silencio esdevé una declaració d’amor al teatre amb moments d’intens lirisme i sinceritat poètica. L’Actriu es rebel·la contra l’Autor, li retrau la compromesa tasca encomanada com si de l’Augusto Pérez de Niebla es tractés. Sols després de confessar-nos com de fat és l’Autor, ens demostra com d’imprescindible és ella, l’Actriu, perquè les paraules d’ell arriben a nosaltres. No sols les seues, sinó també les d’Antígona, les de Bernarda i Adela, inclús les del mateix Sancho perquè ratifiquem una cop més per què estem malalts de teatre els tres: Autor, Actriu i Espectadora. Blanca Portillo afirma que és molt afortunada per ser contemporània d’aquest geni que és Juan Mayorga. Jo li postil·le com de feliços som els espectadors de tenir-los a tots dos a les taules. Hi som de bell nou amuntegats, feliços...

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu