L'INFERNO IN MOVIMENTO

Que les mudances són un infern, ho sabem tots. Encara que es canvie a millor, encara que la casa tinga més espai, moltíssima llum i una bona vista. Tant és així que s’ha merescut, fins i tot, una sèrie d’instantànies a Instagram. També sabem que els stories estan acabant amb aquella xarxa social de fotografia que se les prometia molt felices. La pandèmia, que tot ho ha retardat, no ha fet una excepció en el lliurament de la nostra casa nova. Setmanes de preparatius no van impedir que gairebé cap termini quadrés: fuster, matalasser, mobles del saló, de l’habitació... I és que ja m’ho van advertir: ‘No t’amoïnes que res t’encaixarà’. I raó no li va faltar. No obstant això, set mesos després de la data prevista va arribar el dia de signar un nou casament amb el banc i la parella. Com uneix una hipoteca! Però a tot això anaven sumant-se un muntonet d’entrebancs: un desguàs de la cuina que perd aigua i es carrega el moble, la porta del saló amb un colp important... I tot plegat, a poc a poc, amb una paciència de mil dimonis, va anar resolent-se enmig d’una pila d’exàmens per corregir i d’alumnes per avaluar. Però no passa res, que de tot s’ix.

 

Amb tot, el remenat de sentiments de deixar enrere la nostra antiga casa de gairebé vint anys. Allà deixem algun amic, alguna veïna cridanera, alguna gossa boja i juganera, alguna veïna estimada que va decidir anar-se’n a fer vacances abans que nosaltres marxàrem. Encara que li havien advertit que seríem molt a prop, va decidir absentar-se d’aquest mon amb la seua filla Olvido. Ens queden els records, els nostres llibres que se’n van amb nosaltres i el joc de cafè de l’Ana Maria, esperant que Lola, la seua filla, vinga a prendre-hi cafè i berenar a la casa nova. A la fi l’important de les cases són els afectes que hi fas i, malgrat tot, n’hi hem fet un bon grapat.

 

Tot això us ho escric mentre Aroa es va fent amb la casa, que per ella també és tot nou. No hi ha hagut d’aprendre a aguaitar pel finestral del menjador. Sembla que li agrada, però com tot ésser viu, necessita rutines: rossegar el seu os de joguet, dormir les seues migdiades, acostumar-se als nous sorolls i olors... Supose que per ella el més important és ser amb els seus humans, els que sap que l’estimen i la cuiden. Però continue i acabe amb la crònica infernal abans que es desperte.

 

El dia M (de Mudança) va ser una bogeria amb furgoneta reparada aquell mateix dia i reconeixement mèdic per l’assegurança de vida prescriptiva inclosos. Que cal que no manque cap emoció. Però com no hi ha mudança que cent dies dure (o sí), al dia cent i un només quedaven desenes de caixes de cartró per obrir i col·locar. Amb paciència, una canya i un pont de desembre per davant vam anar obrint i posant en les prestatgeries, obrint i col·locant a la cuina, obrint i deixant als armaris... I així fins l’infinit i més enllà... Però no, perquè hi ha un dia que les caixes s’acaben i ja ho tens tot posat al seu lloc, més o menys, perquè al principi tot sembla provisional, i aleshores et preguntes ‘I ara què?’ després d’anys d’espera i de setmanes sense parar, atrafegades amb tot i estressades per les gestions. En aquest cas, no hi va haver excepció i també em van donar la resposta: Ara a viure, a gaudir de la llum a dojo.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto de María José Mier