TELEVIDA

Portem ja gairebé any i mig immersos en una pandèmia que tot just sospitàvem quan ens vam menjar el raïm la Nit de Cap d’Any de 2020. En tot aquest temps, especialment al primer confinament, les noves tecnologies foren les nostres aliades. Ens van permetre estar més o menys a prop de tots aquells que ens importen, vam poder treballar molts de nosaltres i fou possible abastir els nostres rebosts de queviures si per qualsevol circumstància no podíem anar a comprar. Ja coneixíem la nostra dependència de les xarxes socials i d’Internet; des d’abans de tot açò, ja s’escoltaven veus d’alerta sobre el temps que els joves, i no tan joves, passem davant de les pantalles. ¿Som conscients de la quantitat del nostre temps que consumeixen tots els dispositius que ens acompanyen en la nostra vida diària?

 

L’ésser humà és probablement l’animal més adaptatiu que hi ha sobre la Terra i aquesta vegada hem tornat a fer el possible per aclimatar-nos a aquesta manera de viure i relacionar-nos. Ho fem, de forma instintiva, per pura supervivència. Per això, mentre estem desitjant tornar a la nostra antiga normalitat (l’augment de les trobades socials a l’inici de l’estiu ha estat més que evident), tots percebem que aquesta pandèmia està canviant la nostra manera d’interaccionar amb els altres. Em ve al cap la pel·lícula Her (Spike Jonze, 2013) que, ambientada en un futur proper, conta la història de Theodore (Joaquin Phoenix), un home solitari que té com a ofici escriure cartes personals per terceres persones (familiars o ésser estimats). Emocionalment, Theodore acaba d’eixir d’una llarga relació. Un dia compra un nou sistema operatiu, basat en la Intel·ligència Artificial. Theodore queda enamorat en conèixer a Samatha (Scarlett Johansson), la veu femenina del seu sistema operatiu, que es mostra sensible i intuïtiva. Amb el transcurs de la història, la seua amistat es va transformant en una estranya relació d’amor. I ací m’ature, perquè la cinta és francament interesant. Per què us parle de Her? Em pregunte fins on cedirem en la nostra vida real, la d’éssers de carn i ossos, per protagonitzar una vida paral·lela virtual on moltes vegades aparentem ser persones diferents, mitjançant filtres que retoquen la nostra imatge o mostrant una existència on no existeixen els problemes ni les dificultats.

 

Tanmateix, ¿és possible escapar d’aquesta digitalització de la nostra vida real? La resposta és difícil, sobretot, si som i volem seguir sent ciutadans d’aquest món i d’aquesta societat. He de reconèixer que, des que va començar el curs que ja hem acabat, la meua interacció a les xarxes socials i els temps que hi passe ha disminuït sensiblement. Ho sé perquè el dispositiu mòbil que m’acompanya a tots els llocs m’informa puntualment cada setmana de quant han estat els minuts o les hores que he consumit ficada dins l’aparell. És cert que veig menys als meus amics i que aquest any he passat més temps a casa. No obstant això, cada gest quotidià que mamprenc, com tallar meló d’Alger, passejar pel parc amb Aroa o estendre la roba, es revesteix d’una parsimònia ritual per amarar-me de la necessitat de l’analògic que tinc. No vull una televida, encara que supose una història d’amor amb la sensual i magnífica veu d’Scarlett Johansson. Si he de fabular o imaginar, m’incline per fer-ho ficada en la lletra impresa sobre la pasta de paper d’un llibre a les mans. O si de cas, amb una pel·lícula o una obra de teatre. No ho sé. Ho veig així. Serà perquè soc del segle passat.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu