SALUT O LLIBERTAT

Com si d’un nou eslògan polític es tractés, sembla imposar-se aquesta falsa disjuntiva de la mateixa forma que ho va fer la de salut o economia. La qüestió sintàctica no és intranscendent, ja que substituir la conjunció copulativa per una disjuntiva fa sorgir en nosaltres un sentiment de frustració i privació erroni o desenfoca.

 

Aquesta setmana, el Consell Constitucional francès (l’equivalent al Tribunal Constitucional) ha avalat l’ús de l’anomenat passaport Covid per accedir a locals d’oci (bars, restaurants, museus, teatres, cinemes o gimnasos). També serà necessari per accedir a centres comercials i a trens de mig i llarg recorregut. Aquest podrà ser substituït per una prova negativa o l’acreditació d’haver superat la malaltia. Mentre, a l’Estat espanyol, algunes comunitats autònomes, governades per partits de diferent color polític, comencen a aplicar aquestes restriccions en mig de la polèmica i la disparitat d’opinions dels sectors econòmics afectats. Els jutges francesos també consideren constitucional la vacunació obligatòria de les persones que desenvolupen algunes professions com sanitaris, bombers o cambrers per la seua exposició al públic. L’argument principal dels jutges és que respecta l’”equilibri” entre les llibertats individuals i la protecció de la salut pública. Com era d’esperar, els capdavanters de la llibertat han posat el crit al cel ja que el consideren un atropellament dels drets de les persones. Es pot ser sanitari o docent i no voler vacunar-se? Sembla ser que sí. Es pot ser un ciutadà responsable i no voler vacunar-se? La simple formulació d’aquesta pregunta, que deixe sense resposta, ofendrà a alguns segurament. Aquest hauria d’ésser una qüestió ètica, no jurídica. 

 

Des que va començar la pandèmia, es va despertar el debat sobre la limitació o suspensió dels drets individuals, controvèrsia que va arribar fins el Tribunal Constitucional espanyol, a instàncies de Vox, amb la declaració d’il·legal del confinament domiciliari que va tenir lloc durant el primer estat d’alarma. Ha estat aquesta una victòria de la dreta espanyola sobre el Govern espanyol que dona la raó a tots aquells que fan prevaler la llibertat personal sobre tota la resta. En aquest punt, cabria la reflexió sobre què eines jurídiques restarien a les administracions públiques en el cas que una situació de l’envergadura, provocada pel virus Covid-19, es tornés a produir.

 

Se sol afirmar que la valoració de situacions depèn molt del punt de vista des del qual s’analitze. És per això que he parlat de desenfocament –cert que qui no estiga d’acord amb la meua tesi opinarà que l’equivocada soc jo–, però aquesta és la meua visió de l’assumpte. Pense que aquestes qüestions no haurien d’haver arribar als tribunals ni haurien d’haver estat resoltes pels jutges. Una vegada més, ha fallat el consens i la capacitat d’arribar a acords dels nostres polítics. No obstant això, no llencem pilotes fora: ells no són més que un reflex de la societat que formem entre tots. En la meua opinió, es tracta d’una qüestió de responsabilitat individual que afecta a la col·lectivitat, no és més que comprometre (que ve de compromís) la llibertat personal pel bé comú, és a dir, per posar-la al servei de la societat. Possiblement, això sonarà il·lusori als temps poscapitalistes que ens ha tocat viure, on l’individual està per damunt d’allò social, on volem que el desig particular esdevinga dret i llei. Tanmateix, s’imposa la realitat a aquesta fantasia narcisista. Optar pel col·lectiu és simple pragmatisme, supervivència pura i dura que podria ser qualificada d’egoista. Com millor ens vaja com a col·lectiu, més progrés personal assolirem. 

 

El diccionari de la RAE defineix el negacionisme (terme no recollit pel DIEC) com “la actitud que consiste en la negación de determinadas realidades y hechos históricos o naturales relevantes”. No és un fenomen nou. El mateix lexicó normatiu menciona l’holocaust però no fa falta anar-se’n tan enrere; només cal observar a aquells que s’han passat les últimes dècades negant el canvi climàtic (un dinosaure que seguirà al mateix lloc quan deixondem del malson de la pandèmia). Permeteu-me que pose el focus en la definició –negació de la realitat– i en el perquè això li passa a determinats individus: per por i per egoisme. Hi ha una part de la societat que no està disposada a acceptar que la nostra manera de viure desenfrenada ha arribat a la seua fi, senzillament perquè el planeta està esgotat i comença a cridar ‘prou’. Un cop més, volem que el món i la realitat responguen a les nostres apetències immediates i subjectives. No sadollar-la suposa una font de frustració i privació, un atropellament a la nostra llibertat. En segon lloc, s’hi troba la por que un sector, per sort minoritari, de persones estan expressant cap a les vacunes quan es neguen a que els siguen subministrades. Reconèixer aquest temor, expressar-lo i posar-lo en context pot ser el principi per encarar-lo. Tots hem sentit por al llarg d’aquesta pandèmia en algun o altre moment, perquè aquesta situació ha posat de relleu la nostra vulnerabilitat. Ser capaços de compartir-la ens farà conscients que tots ens trobem al mateix vaixell. La nostra sort serà comuna, perquè ens trobem enfront d’un desafiament planetari que compromet la humanitat sencera.

 

En definitiva, no es tracta de salut o llibertat. No podem ser completament lliures si no gaudim d’una bona salut física i mental. De la mateixa manera, hem de parlar de salut i economia, perquè sense la primera no és possible la segona. Per raonar aquesta darrera afirmació utilitzaré un exemple senzill, inclús pueril. Davant la notícia d’un problema de salut greu, moltes vegades mortal, d’un personatge de rellevància pública, ¿no hem afirmat que aquesta persona i els seus familiars hagueren donat tot el que posseeixen, que no és poc, per aconseguir/comprar la salut i, en conseqüència, la vida? Sabem que això no és possible, no obstant, ens obstinem a viure donant-li l’esquena a aquesta realitat, negant-la. 

 

Begoña Chorques Fuster 

Professora que escriu