PER QUÈ EM VAIG VACUNAR AMB ASTRAZENECA?

La resposta és òbvia: perquè era la vacuna que em tocava. Que l’accés a la vacuna siga públic i universal i que no puguem triar la solució que ens administraran diu molt de la societat democràtica i igualitària que aspirem a ser. Dit això i malgrat tots els dubtes que ha suscitat aquest sèrum, ho vaig fer amb convicció i molta alegria. Si volem que aquest malson pandèmic acabe aviat, hem de confiar en la Ciència i en la Medicina. La nostra capacitat col·lectiva per mantenir una disciplina constant i un criteri coherent per part dels nostres governants estatals i autonòmics, basat en el que diuen els experts i en el consens, estan bastant en entredit. Puc entendre la por i els dubtes que alguns manifesten sobre les vacunes, en general, i sobre aquesta, en particular, perquè aquesta pandèmia ha posat en primer pla la nostra fragilitat personal i social. Quan converse amb alguna d’aquestes persones dubitatives, els argumente que cadascun dels nostres dies, des del moment en què ens aixequen del llit, és un acte de confiança en els altres (i mira que no n’anem molt sobrats): confiança en qui ensenya i en qui té cura dels nostres fills; confiança en qui ens diagnostica i ens cura; confiança en qui condueix el metro, tren, avió o qualsevol medi de locomoció, que ens porta a la feina, de vacances o a visitar els nostres éssers estimats; confiança en els enginyers que han dissenyat i supervisat les carreteres i obres públiques per les quals ens movem; confiança en els arquitectes que van planejar les nostres cases i en aquells que les van construir o rehabilitar. I és que no ens queda altra: confiar en el feina ben feta d’altres professionals, de la mateixa manera que ens agrada que els altres confien en la nostra feina i dedicació.  

 

Pel que fa als possibles efectes secundaris de les vacunes, sobretot d’AstraZeneca, no ens queda una altra que seguir confiant en el que diuen científics i sanitaris que són els més capacitats per valorar i avaluar el que ocorre. Fins ara, no s’ha demostrat una relació causa-efecte entre la injecció de la dosi i l’aparició de trombes. Fins ara, la incidència de trombes entre els vacunats amb AstraZeneca és menor que entre la població general. És possible que els provoque i que en el futur, es puga demostrar aquesta relació de causalitat que els humans immediatament busquem en allò que ens passa. Potser aquests dubtes estiguen provocats pels nostre vertigen existencial de sentir-nos criatures de la casualitat i l’atzar. Potser. Hem de ser conscients que mai abans s’ha posat la lupa sobre un virus, els seus tractaments i la seua vacunació com ara. Recordeu la pandèmia de la Sida als anys vuitanta? Res a veure. Aquest focus mediàtic hauria de procurar-nos confiança i tranquil·litat també, ja que provoca que la informació arribe a la ciutadania (ja sé que també produeix desinformació i manipulació, que s’ha de separar el blat del jull i que no sempre resulta fàcil fer-ho) i que ens garanteix que els controls sanitaris estan funcionant correctament.

 

Per últim, i no sé si s’entendrà el meu últim argument: en el cas hipotètic que la vacuna d’AstraZeneca provoque aqueixos trombes, tot i així, els beneficis col·lectius són molt més gran que els perjudicis. Clar està que se’m podrà rebatre que ningú té per què exposar la seua salut individual pel bé comú. És cert, però també ho és que els sanitaris i treballadors essencials (personal de supermercats, per exemple) d’aquest país estan fent-ho des de fa més d’una any. Sempre podrem recordar-los que és la seua obligació i que compleixen amb la seua feina. Bé, doncs per això em vacune jo: per responsabilitat personal i solidaritat amb els meus congèneres. No correré un 0.000006 % de risc pels altres? Em venen a la ment els japonesos que van seguir treballant a Fukushima al 2011 després del major accident nuclear des de Chernobyl, encara que sabien que caurien malalts i moririen. En conseqüència el meu no és cap gest èpic. Potser no hauríem de donar-nos tanta importància. Potser.

 

Em van vacunar per dedicar-me a una professió considerada essencial, abans que a molta gent gran i treballadors que van estar al carrer durant el confinament. Quan veig les dades de vacunació a Espanya, que avança molt més lentament del que ens agradaria a tots, no puc deixar de sentir-me una privilegiada. De moment, sols em queda esperar la segona dosi que serà en unes setmanes i que la resta de les persones que m’envolten i m’importen puguen rebre també la seua. Fins que el mon sencer, no sols els nostres compatriotes, tinguen accés a la vacunació, no podrem dir que hem superat el pitjor avatar històric que hem viscut al nostre periple existencial. Salut!

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu