DEUX

 Tu vivrai con me

in un’isola fantastica

e un mondo vedrai di lassù

un mondo nascosto nel blu

tutto nuovo per te.

 

 

 

La terra, la terra, la terra

sarà senza frontiere

la terra, la terra

ci porterà fortuna

la luna, la luna

per noi sarà il domani

se m’ami, se m’ami.

Se verrai con me.

 

Deux (Filippo Meneghetti, 2019) és un drama romàntic i és el debut del seu director en el llargmetratge. La cançó italiana Sul mio carro ressona amb potència a les cavitats toràciques de l’espectador. En començar, el relat cinematogràfic va desmuntant un a un els pilars que apuntalen el gènere, a la vegada que els utilitza per construir una història que a moltes dones ens hagués agradat veure fa temps. No obstant això, s’ha de dir que al cinema espanyol ja es va fer una pel·lícula que exposava una història d’amor entre dues dones grans: 80 egunean (José María Goenaga i Jon Garaño, 2010)

 

Les protagonistes són dues dones: Nina (Barbara Sukova) i Madeleine (Martine Chevallier, actriu de llarga trajectòria en el teatre francès) que viuen una història d’amor clandestí al marge de l’heterosexualitat normativa. Per al seu entorn, són dues veïnes que comparteixen replà i una bona amistat. El seu romanç dura dècades perquè ambdues són septuagenàries jubilades. Més enllà del tòpic que l’amor no té edat, la cinta intenta mostrar-nos que tot ésser humà està viu, estima, sent i practica sexe més enllà de l’edat i el cos que socialment es considera estètic i adequat. Aquesta història d’amor madur no obvia l’erotisme, que sí el tracta amb subtilesa, tendresa i pudor. Entre nosotras (traducció al castellà del títol) permet que fiquem el cap per la finestra de la intimitat lèsbica de dues senyores que no tenen por de deixar els seus peus (i els seus cossos) nus.

 

Les dues desitgen viure la seua història amb major llibertat. Nina es mostra decidida a traspassar les barreres socials necessàries, incloses les fronteres, per viure el seu amor en veritat. “A ningú li importen dues velles bolleres”. Madeleine, més timorata, pateix pel judici social al qual seran sotmeses, especialment per part dels seus fills, davant dels quals no gosa confessar-se. D’aquesta escena, es desvetlla el sempre complex ordit de les relacions familiars entres els seus membres, especialment amb els homes. També esdevenen la culpa i la repressió autoimposada que es mostra incapaç de vèncer.

 

La quotidianitat d’aquestes dues ancianes es veu truncada quan un problema de salut acaba amb les seues rutines amagades. Ocorre l’inesperat, però que a tots ens espera tard o d’hora. Aleshores emergeix el temor a perdre a la persona estimada d’una manera abrupta i silenciosa. Es posa al descobert en la pantalla la desprotecció legal que tantes parelles han viscut al llarg de la història per manca de drets civils que protegeixen les seues unions i vincles. I es palpa l’angoixa i la impotència de qui ha de presenciar, com una espia, com la seua companya aguaita a l’abisme de la mort i la discapacitat. El director i coguionista no ofereix un relat edulcorat i de sublimació del sacrifici; més aviat es manté en el marc del realisme i constata com aquesta situació límit (o qualsevol altra) treu el millor i el pitjor de nosaltres a la vegada.

 

Destaquen la posada en escena, gairebé teatral ja que es desenvolupa principalment en interiors, els dos apartament, i la interpretació excel·lent de les dues protagonistes. Un mèrit de la narració és que frustra les expectatives de qui s’apropa al cinema: des de la inquietant escena inicial on apareix una xiqueta en un parc obert, però ombrívol, passant per algunes evocacions oníriques al món intern d’aquestes dues dones, fins arribar a un final imprevisible que ens convida a seguir el relat a nosaltres mateixos. Això sí, amb aquesta magnífica banda sonora:

 

Viuràs amb mi

en una illa fantàstica

i veuràs un món allà dalt,

un mundo amagat en el blau,

tot nou per a tu.

 

La terra, la terra, la terra

serà sense fronteres,

la terra, la terra ens portarà sort

la lluna, la lluna per nosaltres serà demà,

si m’estimes, si m’estimes,

si vens amb mi.

 

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu