Els treballs pitjor
remunerats, amb pitjor consideració social moltes vegades, aquells per als
quals no cal una titulació universitària, aquells llocs de treball que primer
es destrueixen quan van mal dades han resultat ser els més essencials en
aquesta crisi sense precedents. Ells són el personal de neteja, els reposadors
dels supermercats, els transportistes, els treballadors de la indústria
alimentària i la seua logística, els ramaders, les caixeres, el personal de
residències de majors i malalts, els agricultors, els que recullen els nostres
residus... Totes aquestes persones eixen cada matí de sa casa, per ells no hi
ha confinament que valga, a treballar perquè no falte de res als nostre
frigorífics i rebosts i perquè la brutícia no ens devore. En molts casos, el
seu treball és invisible. Es dona per fet. És per això que hem viscut tant de
temps ignorant-lo, habitant com si no fora necessari, essencial. La pròxima
vegada que facen una d’eixes perilloses eixides al supermercat, cada vegada que
prenguen un producte de les prestatgeries a les seues mans enguantades de nitril,
pensen en la quantitat de treballadors essencials que han fet possible que
aquest menjar arribe a la seua cistella de la compra. La majoria d’ells no es
plantegen fer una altra cosa, perquè és la seua feina, la seua obligació, la
manera amb què es guanyen la vida, amb què paguen la hipoteca de sa casa, les
factures i donen de menjar als seus fills, però la resta sí hauríem de mostrar
el reconeixement necessari a la comesa imprescindible que estan desenvolupant perquè
la resta ens quedem a casa, molts de nosaltres teletreballant confortablement
des del saló de les nostres llars.
A tots aquests
treballadors s’uneix un col·lectiu, més precari encara, ja que no pot
teletreballar, que ha hagut de romandre a casa en la seua immensa majoria i que
no té gairebé cap dret laboral perquè pertany a l’economia submergida: les
dones de la neteja (perquè totes elles són dones) que mantenien endreçades les
nostres cases mentre nosaltres eixíem a treballar a les nostres ocupacions
importants, qualificades, no essencials. ¿Estem protegint aquest sector
vulnerable pagant durant el confinament, en la mesura de les nostre
possibilitats, la feina que duen a terme i que no sempre hem apreciat
suficientment? Potser siga el moment de demostrar-los la vàlua que la seua feina
té en el nostre dia a dia, de mostrar-nos humans i sensibles amb aquelles que
no tenen la sort de rebre el seu salari íntegre sense eixir de sa casa. Però no
ens enganyem: no és caritat, és justícia social.
Tot això no ho hauríem d’oblidar
una vegada haja passat la pandèmia i puguem anar tornant a poc a poc a la nova
normalitat que ens espera. Tots som necessaris a l’engranatge col·lectiu que és
la nostra societat, però ha quedat palès que cap treball qualificat (potser el dels sanitaris i científics) pot ara
substituir la tasca d’aquests treballadors no
qualificats. Una vegada més la realitat s’imposa al llenguatge per
pegar-nos amb la semàntica en tota la boca de la nostra arrogància. Potser els
economistes haurien de canviar-los l’etiqueta al teixit productiu i dir-los pel
nom que han demostrat ser: treballadors
essencials.
Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu
Il·lustració de JALOilustrado
Il·lustració de JALOilustrado
No hay comentarios:
Publicar un comentario