CRÒNICA DE JERUSALEM_03

DIA 03. JERUSALEM: Avui hem començat el dia al mercat Mahane Yehuda que té una part coberta i una altra a l'aire lliure. Aquí hi ha hagut un mercat des de l’època otomana. Els britànics van intentar de millorar la seua organització però no hi va haver manera d’aconseguir-ho. Té una aparença desordenada, com tots els mercats àrabs. No obstant això, té dos carrers principals: Mahane Yehuda Street té el mercat a l’aire lliure i s’hi poden comprar carn i verdura, i Etz Chayim Street on és el mercat cobert i es troben olives, dolços i sucs. A la part interior també hi ha establiments, pensats per als turistes, on es pot menjar. Per als jerosolimitans és un lloc per comprar fruita i verdura. Com que era dematí, hem arribat a l’hora del muntatge de les parades i de la descàrrega de camions. Estaven tots ben enfeinats enllestint-ho tot. Encara no hi havia massa gent comprant. Als israelians els agraden molt els dolços, els fruits secs i les llepolies. Hi ha moltes botigues on pots trobar-les. A algunes parades hi havia dàtils i halva, un torró de pasta de sèsam. S’hi veu que necessiten sucre per endolcir la vida. Quan arribes al final t’hi trobes al carrer Jaffa, una dels carrers principals de Jerusalem, per on travessa el modern tramvia. He observat que hi ha pidolaires als carrers. Israel és un país força ric, recolzat pels Estats Units, que no té atur. Ens ha cridat l’atenció un jove, més aviat grassonet, vestit a la manera jueua (jaqueta, barret i rínxols). Ens ha mirat encuriosit. Ja ens hem acostumat que ens miren amb cara inquisidora. S’ha col·locat en una cantonada per demanar almoina.

Des d’allà hem caminat fins al Museu d'Israel. Quan anàvem per un carreró, un home s’ha apropat i ens ha preguntat molt amablement si necessitàvem ajuda. Ens ha fet algunes indicacions. Feia un oratge molt agradable. Hem travessat el parc Sacker que deu ser una de les zones verdes més grans de Jerusalem. Hi és el Knéset (assemblea en hebreu), seu del govern israelià. Hem caminat bordejant-lo i contemplant-lo des de baix. Al parc no hi havia molta gent: és diumenge, un dia feiner aquí.

Impressionen els recursos econòmics d’aquest poble. S’observa, sobretot, als museus i als edificis públics. El Museu d'Israel conserva els Manuscrits del Mar Mort encara que, per motius de conservació, només s'exposen facsímils. Per visitar-los has d’abaixar a una cambra que sembla cuirassada, en l’entrada de la qual hi ha un vell jueu que et mira per damunt de les ulleres distret. L’arquitectura exterior i interior de l’edifici és impressionant. El Santuari del Llibre té un sostre inconfusible, de color blanc, amb forma de tapa que vol simbolitzar els atuells on es conservaven els Manuscrits. És l’emblema arquitectònic del museu. Els primers rotllos van ser descoberts a l’any 1947. El més important, el millor conservat i el més llarg (més de set metres) és el Gran Manuscrit d’Isaïes. La sala principal n’exhibeix un facsímil.

Més endavant, caminant pels exteriors, s’hi arriba a una maqueta gegantina de Jerusalem, al voltant de la qual pots passejar. Feia les delícies dels nens que la contemplaven entusiasmats imaginant velles històries de guerres. A l’edifici principal hi tenen una bona col·lecció d'art impressionista i d'avantguarda. Hi ha obres de Pissarro, Monet, Rothko, Pollock o Modigliani i molts altres. Les sales dels museus s’organitzen atenent als donants de les col·leccions. A cada ala del museu s’hi indica qui va ser el propietari d’aquella col·lecció d’art que un bon dia va decidir donar-la al museu.

També hi ha una part dedicada a la vida jueva. Hi havia una exposició sobre vestimenta modesta en les dones. Presentaven el testimoni d'una jueva, una musulmana i una monja cristiana ortodoxa. Ho feien amb actrius perquè elles no volien/podien mostrar el rostre. En un audiovisual hi explicaven tot el que significa per a elles com a dones vestir d'aquesta manera, amagant el seu cos als ulls dels homes. 

Al museu hi havia moltes famílies amb nens i molts soldats joveníssims de visita en grup. El servei militar és obligatori a Israel per a homes (tres anys) i dones (dos), encara que molts busquen maneres de no fer-lo. Els jueus ortodoxos estan exempts de fer-lo. Hi ha molts que cerquen maneres per desentendre’s. Una manera molt comuna és acudir al seu rabí i demanar-li un certificat que diga que estudien les sagrades escriptures. Molts rabins accedeixen al frau perquè així aconsegueixen subvencions per tenir estudiants del Talmud.

Hem eixit al migdia del Museu d’Israel. Hem caminat fins el barri de Rehavia que des de l’inici del segle XX és un lloc de moda per viure. Era un barri laic però cada cop s’hi veuen més jueues ortodoxos. Actualment, hi ha la residència del primer ministre, Benjamin Netanyahu, i el president d’Israel. Per arribar-hi hem abaixat bordejant el Monestir de la Creu, un monestir ortodox oriental, construït al segle XI, tocant al barri Neveh Granot. La tradició diu que el monestir es va aixecar al lloc on va ser soterrat el cap d’Adan, primer home segons la Bíblia. Resulta que hi ha dos llocs més a Jerusalem que reclamen aquest honor. Déu n’hi dó! Quan hem passat, el sol de migdia en deixava testimoni als nostres caps, encara vius.

Tot això ho sabem perquè avui hem dinat al cafè israelià Jehoshua del barri de Rehavia amb Eugenio Garcia Gascón, periodista que viu a Jerusalem des del 1992. Eugenio escriu per als diaris Público i Ara. Eugenio és un home tímid, que no parla massa però les paraules del qual tenen la vàlua de l’experiència i la coneixença d’aquesta terra durant gairebé tres dècades. Eugenio i jo havíem estat escrivint-nos correus on principalment jo li feia preguntes sobre el nostre futur viatge: qüestions pràctiques, a les primeres missives; dubtes sobre la situació política als següents. Eugenio ha vingut acompanyat de Nano, un gos israelià amb nom valencià. Com tots els gossos, ens ha demanat menjar quan hem començat a dinar. Eugenio parla àrab i hebreu. Ens diu que no té mèrit. L’hebreu és molt més fàcil i previsible que l’àrab. A més, l’hebreu no té varietats dialectals. Hem tingut una conversació llarguíssima de tres hores sobre el país, la llengua, els costums, el conflicte àrab-israelià. També hem parlat de l'habitatge, la sanitat i l'educació al país.

Ha estat un plaer conversar-hi, encara que hauria volgut que ell hagués parlat més. Teníem tantes preguntes per fer-li! Eugenio és pessimista sobre la resolució del conflicte. Hi va arribar als primers anys dels noranta, després de renunciar a anar a El Cairo, pensant-se que en un lustre, més o menys, podria contar la fi de l’enfrontament àrab-israelià. Avui hi estan pitjor que mai. Quina pena i quin fàstic!  Quan ens hem acomiadat, hem quedat que la propera trobada serà a Madrid, ja que ell tornarà per quedar-s’hi ben aviat.

A continuació, hem trepitjat la part moderna de Jerusalem. A aquesta ciutat les distàncies no són massa grans. Allà hi és el barri ultraortodox de Mea She'arim, on es veuen dones jueves molt joves, carregades de xiquets, amb una indumentària propera als amis. Hem caminat pel carrer Strauss fins a Kikar Shabbat, la intersecció principal de Mea She’arim on hi havia molt de personal. Ens hem posat mànega llarga per no cridar massa l’atenció, malgrat la calor estiuenca i encara que els nostres pantalons han provocat alguna mirada de censura. Ens hem comportat de la manera més respectuosa possible observant al nostre voltant. Hem fet fotografies discretament amb el telèfon mòbil; vam pensar que era millor portar la càmera desada a la motxilla. A una cantonada hi havia un músic tocant l’arpa. Tots els que ens deturàvem al semàfor l’observàvem. Havíem llegit que està prohibit dirigir-se als nens i a persones del sexe oposat. Tampoc no hem volgut endinsar-nos en els carrers secundaris del barri perquè les reprovacions verbals són més o menys freqüents, arribant de vegades a llençar pedres. Aquest és el barri de jueus ultraortodoxos jaredies més antic de Jerusalem. Al 2011 alguns grups extremistes van tractar de segregar les voreres de Mea She’arim: les homes, per una banda; les dones, per l’altra. Aquesta mesura fou declarada inconstitucional pel Tribunal Suprem d’Israel gràcies a l’oposició de molts ortodoxos. Tot té un límit.

Aquest barri, a uns deu minuts a peu del carrer Jaffa i el carrer King George V, contrasta amb el carrer peatonal de Ben Yehuda, un lexicògraf lituà, qui va ser decisiu per la recuperació de l’hebreu. Quan al 1881 va emigrar a Palestina, aleshores província del l’imperi otomà, va decidir no parlar amb els seus fills en una altra llengua que no fos l’hebreu. El que semblava un projecte utòpic va esdevenir en la recuperació d’un llengua que havia estat morta durant segles. Aquest carrer és ple de botigues i de gent comprant i asseguda a les terrasses que hi ha. Hi havia en una part del carrer un piano de cua on qualsevol vianant podia seure i tocar. En el moment que hi vam passar, un jove tocava el piano.

Quan pujàvem el carrer per tornar-hi, un jueu gran, assegut darrere d’una paradeta, m'ha anunciat que el Messies que esperen ja hi ha arribat. La majoria no s'ha assabentat encara. Ha insistit a donar-nos informació i he pensat per què ho feia perquè no som jueues i la religió jueva es transmet per la mare. L’home ens ha parlat amb molta amabilitat i ens ha demanat que seguirem els set preceptes que venien a la part de darrere d’un full. Em sembla que li feia nosa que aquelles dues pobres turistes es condemnaren. M’ha regalat una mena d’estampeta amb la imatge del rabí Menahem Mendel Schneerson, que va morir a Nova York a l’any 1994. Aquest senyor va ser el setè i darrer líder de la dinastia Jabad-Lubavitch i es considera que ell mateix, conegut com El Rebe, va ser el messies. Hem trobat diverses imatges d’aquest rabí pels llocs que hem visitat i em pregunte fins quin punt hi té influència. Resulta que als Estats Units el Dia de l’Educació (Education Day) es celebra el dia de l’aniversari d’aquest senyor i que va ser proclamat pel mateix President Jimmy Carter. Els tentacles del judaisme i de la religió arriben a llocs on no sospitem. El Rabe estaria molt content de saber que el gendre d’un nou president dels Estats Units, una mica polèmic potser, i amb influència a Orient Mitjà és possiblement seguidor del Jabad.

Finalment, hem seguit el nostre ritual jerosolimità d’aquelles hores: proveir-nos aigua i alguna cosa per sopar. Demà de matí tornem a Palestina; visitarem Hebron per conèixer una mica la realitat de l'ocupació. A la vida hi ha dies que valen per dos; aquí cada dia val per una setmana sencera. 

Diumenge, 25 d’agost de 2019

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

Foto: María José Mier Caminero