LA DONA DE GRIS

“La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.” Així comença La dona de gris (Llibres del Delicte, 2014), primera novel·la d’Anna Maria Villalonga. Ho interprete com tota una declaració d’intencions: la narrativa d’aquesta professora barcelonina posa el focus en aquells personatges grisos que no importen als grans relats, a la Història en majúscules. I és per això que la fa més atractiva a aquells que cerquem els batecs dels que no importen, d’aquells éssers anònims que transiten pels nostres carrers i en els quals ens podem fixar per un detall qualsevol, un mocador perdut amb olor de perfum femení. Són tots aquells personatges que podem esdevenir nosaltres mateixos.

He de reconèixer que el meu principal prejudici a l’hora d’encarar la lectura d’aquesta obra va ser la narrativa de la pròpia autora. Per què? Després de llegir El somriure de Darwin (Llibres del Delicte, 2017), segona novel·la de Villalonga i història de personatges ben trabada amb una prosa solvent, m’endinsava en aquesta trama encuriosida, sense saber ben bé què hi trobaria. Doncs bé, el resultat no defrauda. El protagonista, un d’ells, és un altre personatge anodí, que no sap ben bé què fer amb la seua vida, un inadaptat. Es tracta d’una mena de James Stewart a la recerca d’una finestra indiscreta que li brinde l’oportunitat d’aguaitar i d’eixir de si mateix. Cal fer esment de les referències cinematogràfiques i literàries amb què Villalonga farceix els esdeveniments contats amb nous significats. Hitchcock i els seus títols importants hi són presents, però també altres grans del cinema, com Bogart, i de la literatura, com Virgínia Woolf i La senyora Dalloway, obra que rellig Cèlia. 

Així pren tot el significat la cita inicial del pròleg de Mirall trencat de la pròpia Mercè Rodoreda. A aquest home que es mira a l’espill no li agrada el que veu; sent una gran insatisfacció. Es contempla al mirall en nombroses ocasions al llarg dels fulls del llibre. Així cerca un autoreconeixement en la imatge que hi projecta, potser un somni o potser la vessant més profunda i autèntica de la realitat o d’un mateix. La dona de gris és la narració d’un seguiment per part d’un home que, en realitat, es cerca a si mateix, cerca una història que protagonitzar, és gairebé un personatge a la recerca d’autor (autora, en aquest cas) com aquells de Pirandello. N’és conscient que “sóc un voyeur i prou. I, no ens enganyem, el rol de voyeur és un rol inútil, per definició”. Com que ho sap, es decideix a actuar després d’anys de paràlisi vital i esdevé un personatge gairebé quixotesc. “Mirar s’oposa a actuar. Mirar és un paper passiu”. Això també ho sap l’escriptora Villalonga. Cal mirar, observar la realitat de manera meticulosa per traure’n profit, per analitzar-la, però en un moment incert ha de mamprendre llibreta i bolígraf, com el seu personatge, per començar a actuar. Així realitat i ficció esdevenen les dues cares del mateix full, dos fotogrames de la mateixa pel·lícula, dos fragments del mateix mirall. I en aquesta persecució vital s’hi involucra la pròpia autora, sense voler-ho (o potser sí): només en la mesura que el seu protagonista assolisca la seua entitat i identitat com a protagonista de la història, ella esdevindrà escriptora. El joc metaliterari i metavital s’esgola entre els paràgrafs. No cal que us diga que ambdós aconsegueixen el seu objectiu.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu

GRÀCIES A DÉU

Gràcies a Déu (Grâce à Dieu, 2018) és l’última pel·lícula del cineasta gal François Ozon, autor de Dans la maison (2012), adaptació de l’obra teatral El chico de la última fila del madrileny Juan Mayorga, i de l’elegant i lírica Frantz (2016). En aquesta cinta s’apropa al drama dels abusos sexuals al si de l’Església catòlica a França, per convertir-se en l’Spotlight (Thomas McCarthy, 2015) francesa. Ozon, que havia concebut aquesta història com un documental en un primer moment, manté el nom de l’abusador, el clergue Bernard Preynat, i de l’arquebisbe de Lyon, encobridor i obstructor de la causa, el cardenal Barbarin. No obstant això, encara que és fidel als testimonis de les víctimes i al naixement i activitat de l’associació La paraula alliberada, Ozon canvia el nom dels tres homes protagonistes. Hi podem constatar com una experiència traumàtica de tal calibre afecta de manera diferent i suscita reaccions diverses. Tanmateix, hi ha una de comú: la culpa i la vergonya que tots experimenten, en algun moment, per allò que els va succeir.

Alexandre (Melvil Poupaud) és un pare modèlic de família que viu a Lyon amb la seua dona i els seus quatre fills, als quals els dóna una educació cristiana. S’assabenta que el sacerdot que va abusar-ne quan era un infant en un campament de boy scouts segueix en contacte amb menors. Comença una causa interna dins de la pròpia Església per apartar el seu abusador de l’exercici amb menors i procurar la seua expulsió del sacerdoci. Ensopega aleshores amb l’ambigüitat i la dilatació del procediment per part de la institució, i també amb la incomprensió dels seus progenitors que li retrauen que remoga el passat. Una denúncia a la fiscalia provoca que entre en contacte amb François (Denis Ménochet), un ateu que viu el trauma d’una manera ben diferent i que, en un primer moment, té reserves a l’hora de denunciar. Per últim, Emmanuel (Swann Arlaud), una altra víctima del sacerdot, ha viscut les conseqüències de l’abús de manera més directa ja que no ha estat capaç de desenvolupar la seua existència amb normalitat.

Ozon adopta un punt de vista contingut, cercant la narració asèptica, que reculla els fets més rellevants. Es reprodueixen, amb veus en off, els correus electrònics que Alexandre, Barbarin i la psicòloga de l’arquebisbe intercanvien i als quals Ozon hi va tenir accés. Aqueixa sobrietat discursiva i aridesa en el relat visual és el que atorga força combativa a la història de denúncia d’aquests homes i provoca la indignació de l’espectador. Amb aqueixa parquedat, Ozon somet el receptor al silenci nociu de dècades, a l’emmudiment castrador, socialment imposat a les víctimes d’abusos, que ha infligit tant dany com els propis abusos. Recordem que, gràcies a Déu, la majoria d’aquests delictes han prescrit quan les víctimes estan en disposició de parlar i denunciar. Així la paraula esdevé, un cop més, l’element alliberador i reparador de la ferida perquè sols després de la revelació del trauma es comença a superar la vergonya, la culpa i es pot reclamar justícia. Aquesta és una de les escenes que es repeteix a la pel·lícula: la confessió dels abusos patits, en ocasions durant anys, per adults amb els que podem conviure dia a dia i que desen el secret d’aquest passat d’ignomínia. Aquest és el drama al qual apunta el relat amb la força dels seus silencis: si totes les víctimes d’abusos de l’Església cridaren a l’uníson, quedaríem aclaparats davant el clamor d’un horror semblant.

Begoña Chorques Fuster
Professora que escriu

GRACIAS A DIOS

Gracias a Dios (Grâce à Dieu, 2018) es la última película del cineasta galo François Ozon, autor de En la casa (Dans la maison, 2012), adaptación de la obra teatral El chico de la última fila del madrileño Juan Mayorga, y de la elegante y lírica Frantz (2016). En esta cinta se acerca al drama de los abusos sexuales en el seno de la Iglesia católica en Francia, para convertirse en la Spotlight (Thomas McCarthy, 2015) francesa. Ozon, que había concebido esta historia como un documental en un primer momento, mantiene el nombre del abusador, el cura Bernard Preynat, y del arzobispo de Lyon, encubridor y obstructor de la causa, el cardenal Barbarin. Sin embargo, aunque es fiel a los testimonios de las víctimas y al nacimiento y actividad de la asociación La palabra liberada, Ozon cambia el nombre de los tres hombres protagonistas. En ellos, podemos constatar cómo una experiencia traumática de tal calibre afecta de manera diferente y suscita reacciones diversas. Sin embargo, hay una común: la culpa y la vergüenza que todos ellos experimentan, en algún momento, por lo que les sucedió.

Alexandre (Melvil Poupaud) es un padre modélico de familia que vive en Lyon con su esposa y sus cuatro hijos, a quienes da una educación cristiana. Se entera de que el sacerdote que abusó de él de niño en un campamento cuando era boy scout sigue en contacto con menores. Inicia una causa interna dentro de la propia Iglesia para apartar a su abusador del ejercicio con menores y procurar su expulsión del sacerdocio. Topa entonces con la ambigüedad y la dilatación del procedimiento por parte de la institución, así como con la incomprensión de sus progenitores que le reprochan que remueva el pasado. Una denuncia a la fiscalía provoca que entre en contacto con François (Denis Ménochet), un ateo que vive el trauma de manera bien distinta y que, en un primer momento, tiene reservas a la hora de denunciar. Por último, Emmanuel (Swann Arlaud), otra víctima del sacerdote, ha vivido las consecuencias del abuso en su vida de manera más directa ya que no ha sido capaz de desarrollar su existencia con normalidad.

Ozon adopta un punto de vista contenido, buscando la narración aséptica, que recoja los hechos más relevantes. Se reproducen, con voces en off, los correos electrónicos que Alexandre, Barbarin y la psicóloga del arzobispado intercambian y a los que Ozon tuvo acceso. Esa sobriedad discursiva y aridez en el relato visual es lo que otorga fuerza combativa a la historia de denuncia de estos hombres y provoca la indignación del espectador. Con esa parquedad, Ozon somete al receptor al silencio nocivo de décadas, al enmudecimiento castrador, socialmente impuesto a las víctimas de abusos, que ha infligido tanto daño como los propios abusos. Recordemos que, gracias a Dios, la mayoría de estos delitos han prescrito cuando las víctimas están en disposición de hablar y denunciar. Así la palabra se convierte, una vez más, en el elemento liberador y reparador de la herida porque solo después de la revelación del trauma se empieza a superar la vergüenza, la culpa y se puede reclamar justicia. Esta es una de las escenas que se repite en la película: la confesión de los abusos sufridos, en ocasiones durante años, por adultos con los que podemos convivir día a día y que guardan en secreto este pasado de ignominia. Ese es el drama al que apunta el relato con la fuerza de sus silencios: si todas las víctimas de abusos de la Iglesia gritaran al unísono, quedaríamos perturbados ante el clamor de semejante horror.

Begoña Chorques Fuster

Profesora que escribe

Artículo publicado en el periódico Ágora Alcorcón