#JoTambé

El moviment #MeToo que denuncia els casos d’assetjament sexual ha estat elegit ‘persona de l’any 2017’ per la revista Time. La difusió a les xarxes socials del hashtag #MeToo, a proposta de l’actriu nord-americana Alyssa Milano, va encendre la metxa el passat octubre i va donar veu a centenars de milers de dones que van confessar haver estat víctimes d’abusos. Aquest fenomen, concebut originàriament per Tarana Burke, ha tret a la llum un problema endèmic silenciat de manera deliberada: la violència que patim, amb massa freqüència, les dones en la nostra vida diària. Durant anys, les dones van definir l’assetjament sexual que patien com quelcom del que no es parlava, com quelcom privat, com un peatge necessari que havia de pagar per promocionar-se en l’àmbit professional, com quelcom del que havien d’avergonyir-se. Aqueixes son precisament algunes de les marques que l’abusador deixa sobre la víctima: la vergonya i la por a parlar.

Aquest fenomen viral ens ha ajudat a descobrir la colossal escala del problema, a adonar-nos de la necessitat d’una autèntica educació en igualtat entre homes i dones i a comprovar que tots hauríem de ser feministes, com afirma l’autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie. Per desgràcia, como tota violència exercida contra les dones, abasta totes les classes socials, totes les professions, totes les races i pràcticament tots els racons del món. La diferència es troba en les maneres de fer explícit aquest abús de poder: de formes subtils amb les quals la dona és interpel·lada a fer les tasques més ingrates, amb una major pressió professional, fins la violència manifesta que arriba a les cotes més brutals en els casos d’assetjament sexual o violació.

Algunes veus han alertat de la polarització del discurs que aquest tipus de campanyes suscita, de l’actitud condescendent envers la voluntat de les dones que poden promoure i del context de pànic sexual que s’instal·la en la societat. Pense que qui utilitza aquests arguments no és conscient de l’envergadura del problema o, per fortuna, no ha patit aquesta violència. Per descomptat que no tots els homes són violadors ni abusadors en potència, però necessitem que ells siguen conscients de la situació de privilegi en què han estat educats perquè esdevinguen els nostres aliats per eradicar aquesta xacra. Tots, ells i nosaltres, hem de ser lúcids a l’hora de reconèixer tots els tics masclistes als quals estem sotmesos en la nostra activitat quotidiana; a més, ells han d’estar disposats a renunciar a exercir aquest estatus de poder sobre les dones amb qui treballen. Sols així aconseguirem una igualtat plena, sense tuteles i que aqueixa violència silenciosa contra les dones no es perpetue i arribe a manifestacions humiliants i delictives. Com poder aconseguir revertir aquesta situació? Sols cap una resposta: amb més educació, més educació, més educació. Per últim, voldria afegir només una cosa més: #MeToo, #YoTambién, #JoTambé.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu