TOTS A LA PRESÓ

Els esdeveniments vessen a Catalunya. La sensació d’ésser a una muntanya russa política produeix vertigen. Els sentiments d’angoixa, alleujament, temor i il·lusió es succeeixen al món emocional dels catalans i d’aquells que ens sentim part d’aquest petit territori d’Europa. Els ressons berlanguians prenen caire dramàtic quan es colpeja a persones que pretenen exercir el seu dret a vot o es fica en la presó a càrrecs públics elegits democràticament pel poble. Els polítics, encarregats de treballar pel benestar de la població, incendien el panorama polític. Alguns es comporten com a autèntics piròmans. En els moments en què la situació sembla reconduir-se cap a la negociació, el caïnisme ibèric aflora i acaba imposant-se. Al pols entre Espanya i Catalunya ningú no cedeix, ningú no reconeix errors. Espanya és més poderosa i imposa la seua llei que el govern presidit per Rajoy interpreta de la manera més dura. Uns quants voldríem aqueix mateix rigor legislatiu i executiu en altres qüestions. Europa, amb la seua habitual desídia, mira cap a un altre lloc.

A la fi del carrusel, s’imposa la idea que vivim en un estat de dret amb una qualitat democràtica baixa, deficient. Guanya la decepció i el desconcert. Impera la llei del més fort que domina els mecanismes legals i judicials. La separació de poders esdevé una farsa mal interpretada. Judicialitzar un problema polític no millora la situació gens, l’empitjora perquè fa pujar el to de crispació i indignació i polaritza les posicions. La desafecció d’una part important dels catalans arriba a un punt de no retorn.

Qui pense que el problema polític català es resoldrà a base de cops de decrets-llei a la taula s’equivoca. Tampoc quedarà resolta la nit del 21-D. Una alta participació ciutadana a les eleccions del 21-D és necessària, gairebé imprescindible, perquè la realitat política del país quede retratada. Però qui opine que, després de les eleccions catalanes, el conflicte es resoldrà sol s’equivoca completament. La veu dels ciutadans ha de ser escoltada –hauria d’haver estat convocada a un referèndum pactat fa molt de temps–, però  independentistes i constitucionalistes hauran de seure a la taula i dialogar, sense demonitzar l’oponent polític. Els resultats que deixen les urnes han d’ésser assumits i respectats per ambdues parts. És inquietant que una d’elles ja haja manifestat quines són les seues intencions si el resultat no li és grat. Resulta paradoxal que un Estat, amb governs de diferent signe polític, s’haja assegut a negociar amb una banda terrorista en diverses ocasions i es negue a fer-ho amb polítics independentistes. Sense diàleg, acord i urnes no hi haurà una eixida digna al conflicte, una solució duradora i democràtica que no cerque la humiliació de la part més feble.

Begoña Chorques Fuster

Professora que escriu