NIT AL CASTELL

Va ser una nit al Castell. Havia sentit parlar-ne tantes vegades però mai no havia pogut gaudir-ne de cap. La meua absència és més llarga que aquestes nits. La meua amiga Dolors (només la seua mare i jo podem anomenar-la Lola) havia aconseguit entrades sorprenentment sense massa esforç, segons ella mateixa em va dir. L’autobús ens espera a la part més alta de la Plaça de la Bassa per conduir-nos per aquella carretera de meandres que semblava tan extensa i costeruda quan érem xiquets. Arribem aviat però comença a haver-hi moviment de gent. Des d’allà dalt, la vista, tan casolana, esdevé semblant al fet de contemplar-se en un mirall on es reflecteixen històries de fa tant de temps, de conegudes i de desconegudes.

Ens espera un sopar d’acampada de joventut amb entrepà i cares adolescents però amb vint anys més. El tema de conversa és el canvi polític esdevingut a l’Ajuntament de Xàtiva aquell maig. La meua cicerone m’ha fet memòria de qui és qui en el trencaclosques socarrat. En un moment qualsevol, algú em pregunta com vam viure a Madrid la setmana posterior a les eleccions municipals amb el possible pacte entre Carmena i el PSM, l’ombra del ‘tamayazo’ i les surrealistes i divertides declaracions d’Aguirre en aquells dies d’incertesa i il·lusió. L’última oració que sura en l’aire deixa palès que ha passat el temps: “Ara toca administrar la misèria.”

Pugem l’escala dels canons on tot està enllestit per què Maria del Mar Bonet òmpliga de notes i encanteri la nit xativina. Quan ocupe el meu seient i admire la perspectiva del Castell menor recorde per què diem que Xàtiva és una ciutat bonica... Continuen desfilant personatges coneguts de la meua joventut. Hi reconec el meu professor de Llatí, Agustí Ventura, que ens contava en què consistia una tortuga en l’estratègia militar romana. El que no ens va dir aleshores era que a la vida l’hauríem de practicar de vegades. També em trobe amb la dona que em va explicar per primer cop “La plaça del diamant” i que em va fer entendre les actituds masclistes del Quimet amb la Colometa. Així ens va fer anar aguaitant al ric patrimoni de la nostra llengua i literatura...

S’apaguen els llums i la gran dama de la música mallorquina ens encisa amb la seua veu. Es queixa amb ironia que hàgem trigat tant a canviar i a cridar-la. Gaudim de la frescor de la música d’aquesta dona que no envelleix. Vivim un instant etern. Contents...

Article publicat al diari Levante

5 d'agost de 2016